D’aquesta manera es diu, serà reactivada i completada l’agenda feminista
OPINIÓ
La ingovernabilitat, la desigualtat econòmica que manté a 52 milions de mexicanes i mexicans sota la línia de la pobresa, la persistència de la violència generalitzada, la impunitat i la discriminació emmarcada ara per una atmosfera preocupant a causa d’una campanya de rumors que fa pocs dies atemoria la població de la ciutat de Mèxic per suposats escenaris d’assalts violents que no van tenir fonament, són els contorns que semblen definir els temps que vénen, després de les eleccions presidencials de juliol.
Després de 12 anys fora del poder, l’antic partit d’Estat, el Revolucionari Institucional (PRI), torna a la primera magistratura del poder, amb una majoria fitada al Congrés i una legitimitat sota sospita.
No obstant això el primer de juliol va marcar un gran avanç per a l’esquerra mexicana, la socialdemòcrata, amb més de 15 milions de votants, el que encara no s’aquilata en els espais polítics prou, ni es té en compte que el president electe, Enrique Peña Nieto, no té més que el 22 per cent de l’electorat.
En contradicció a Mèxic les dones celebren un avanç històric en el seu camí a la paritat: la bancada femenina és de 91 dones diputades federals, és a dir el 37 per cent de totes les diputacions i 42 senadores equivalent al 33 per cent de la cambra alta. D’entre ellesla majoria del PRI i una engruixada i estimulant representació de les esquerres, amb 50 diputades i diverses senadores.
D’aquesta manera es diu, serà reactivada i completada l’agenda feminista que en l’època recent, a partir del 1996, no ha desistit en el seu afany per avançar en drets, en els assumptes de l’homicidi de dones que pot arribar a dos mil anuals, i en la possibilitat de progressar en acords per alliberar la interrupció legal de l’embaràs: l’avortament. I per descomptat a aconseguir la paritat en la representació política.
Així, dos dies abans del començament dels treballs legislatius, amb l’impuls d’ una dotzena d’agrupacions feministes, representants del PRI i dels partits d’esquerra, van signar un pacte polític (2012-2015), compromeses a resoldre assumptes crucials, com la definició dels pressupostos i la distribució de recursos per a la política de gènere, centrada principalment en mitigar la pobresa, l’exclusió de camperoles i indígenes i replantejar la política de salut davant la impressionant estadística dels càncers femenins, la mort materna i els embarassos no desitjats.
La veritat és que en la política de gènere, com en altres assumptes que va plantejar l’esquerra en la seva campanya, els priistes es preparen per construir un foc artificial responent, en discursos i propostes, a les demandes més sentides i que han generat, per exemple una mobilització juvenil de pronòstic incert, que va centrar les seves crítiques i les manté, als monopolis de la comunicació. El PRI ja anuncia una reforma per repartir recursos per a tots els mitjans de comunicació i va anunciar el president electe, que immediatament s’ aprofundiran canvis substantius en les polítiques de transparència i per descomptat en els temes durs, anomenats de reformes estructurals.
El seu correlat femení no es va fer esperar. En qüestió de 72 hores, tot just iniciada la jornada legislativa, la dirigent nacional de dones del PRI, va proposar un canvi en la Llei Agrària per dotar de paritat a les camperoles en els seus òrgans administratius (substantivament al Ejido), tres punts a discutir per que immediatament l’Executiu tanqués dos antics convenis de l’OIT, relatius al treball de les dones que fan neteja i cura a les llars i per subscriure un altre conveni que faci possible el repartiment de les tasques familiars, assumptes de vell encuny en les demandes feministes, que no van poder avançar en legislatures passades.
De la mateixa manera, el soci del PRI, el Partido Verde Ecologista, va presentar una iniciativa per delimitar el fur militar, el mateix que permet als militars que cometen delictes comuns, no del seu caràcter militar de protecció al país, sinó contra la població civil, perquè siguin jutjats per tribunals civils i no militars, com succeeix fins ara, amb denúncies històriques i voluminoses en els anys del sexenni de Felipe Calderón, on, per exemple, hi ha almenys 48 casos a la Suprema Cort de Justícia i tres sentències de la Comissió Interamericana de Drets Humans.
L’escenari és així, un castell de focs artificials on com en altres èpoques moltes persones s’aniran sumant a aquest nou govern sota sospita. El que no se sap és que ofereix a tota la població, davant les pressions del capital internacional, d’una banda, i davant la urgència, cada vegada més clara, que els braços de treball femení són necessaris en aquesta etapa del desenvolupament capitalista a Mèxic. Es necessiten dones fortes i emprenedores per ser subsumides en el projecte del nou govern. Sens dubte.
El festí de fembres que significa una bancada tan àmplia de legisladores, podria significar, per descomptat, avenços. Per exemple aconseguir que les lleis generals, es facin locals i estatals, de manera que s’accedeixi a l’harmonització de lleis pendents. Avançar en política social per mitigar la pobresa i probablement en nous drets de paritat, com ho ha proposat la dirigent del PRI, en el camp, on es troba la principal clientela del nou govern.
No obstant això per les dones seria substantiu, com subjectes, com mares, com esposes, com parents, de milers i milers d’executats durant el sexenni que està per acabar, crims no investigats ni resolts.
També hi hauria d’haver una resposta institucional per transformar els continguts dels mitjans de comunicació, en què les dones són vistes com addicionals, cossos per a d’altres i amb imatges humiliants. Assumpte que no està en els afanys de l’agenda pactada per les legisladores.
Tampoc apareix en el pacte el gravíssim problema de les dones que migren del sud d’Amèrica cap als Estats Units, tot i les nombroses denúncies d’abusos i atropellaments a dones guatemalenques, salvadorenques i nicaragüenques principalment, les que són abusades, assaltades, violades i freqüentment criminalitzades.
Per a les dones d’esquerra una prioritat hauria de ser l’assumpte de la democràcia, no només de la representació partidària que forma part d’aquesta aspiració, sinó de les regles del joc partidàries. El voluminós nombre de legisladores, només va ser possible gràcies a una sentència judicial que va obligar als partits, simplement a complir amb la llei. Falta ara una reforma per dins d’aquests organismes partidaris. Reconstruir aquest munt, barreja, embolic, mixtura de l’ampli front progressista, és tot un repte, ja que els líders partidaris es resisteixen, per exemple a complir amb la llei, pel que fa a destinar el 2 per cent de les seves prerrogatives – diners- per empènyer els lideratges femenins. Avui dia, tot i haver estat interpel·lats, el Partit del Treball i el Moviment Ciutadà, es neguen a complir amb els mandats de llei. És un contrasentit lamentable i d’aquesta obertura partidària urgentísima, depèn realment l’avanç de moltes dones que han decidit participar en la real política.
I és tot un repte a l’activa mobilització i tenacitat de les feministes, deixar de ser unes petites cúpules d’incidència, com es diu en el llenguatge de Nacions Unides, per construir des de baix una força de dones capaç de reclamar la portada i portada agenda de les dones i aconseguir avenços profunds, més enllà de les lleis, que no es compleixen. Sortir del miratge on s’han col·locat. Ja fa 5 anys que existeix la Llei d’Accés de les Dones a una Vida sense Violència i aquesta més que inoperant, no és respectada, ni activada, ni és instrument d’un estat de dret, que a Mèxic no existeix.
El més terrible és que aquell que s’ ungirà contra tota la nostra intel·ligència a la casa presidencial, va pactar amb les televisions, va tenir un govern, en l’entitat de més població mexicana, de 16 milions, on el seu govern va ser, si més no misogin i antidemocràtic. L’Estat de Mèxic des de fa 30 anys té el primer lloc en homicidis contra dones. És aquí on campeja la violència familiar, on milers i milers de treballadores no tenen drets i fou aqui on es feren la primera negativa per complir amb la Llei d’Accés, en oposar-se a posar una alerta de gènere, tot i que es va documentar clarament que en molts dels seus pobles, la violència contra les dones és ofensiva.
Al contrari, el govern que encapçalarà Peña Nieto, té el suport de diverses dones que en altres temps van ser d’ avançada. Per exemple, la ex cap de govern del Districte Federal, Rosario Robles, abans del PRD, la ex subsecretària de Relacioneu Exteriors, que per la seva obstinació a favor de les dones va ser nomenada a l’ONU per fer possible els acords internacionals, Patricia Olamendi, que del PRD va emigrar al partit de dreta i ara està al PRI, el mateix una ex esquerrana que va arribar a ser presidenta del Congrés, ara diputada pel Verde Ecologista en contuberni amb el grup de Peña Nieto, Ruth Zavaleta o l’ex panista Laura Carrera que en el govern que està per acabar es va fer càrrec, des de la Secretaria de Governació (equivalent al Ministeri de l’Interior) de les investigacions i propostes sobre el feminicidi.
Aquest grapat de dones, les seves aliades, les seves amigues i moltes més, estaran avalant a Enrique Peña Nieto, el nou president, que se sap és de l’Opus Dei i s’ha confessat conservador, contrari a l’avortament, el matrimoni entre persones del mateix sexe, lligat als interessos econòmics i a alló que a Mèxic es diu els poders fàctics: televisions, empresaris i els interessos dels Estats Units.
El futur llavors, em va dir una sociòloga feminista i analítica, no ens ofereix més que demagògies i focs d’artifici, alguns retrocessos per a la vida real de les dones, però s’aconsegueixi, per exemple, la paritat en la representació o un bon nombre de noves lleis. Les masses empobrides i ignorants de Mèxic, les defensores de drets humans, la llibertat d’expressió, els avenços democràtics, no trobaran sortida.
Caldrà Veure-ho.
