Té 66 anys i és activista i exdirectora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), Tica Font Gregory va tenir un paper fonamental el 2003 en l’aprovació de la Llei de Foment i Pau a Catalunya, una llei pionera a l’Estat espanyol. Experta en assumptes relacionats amb desarmament, despeses militars i comerç d’armes. Té una llarga experiència liderant processos de pau en països en conflicte. Per poder tancar les bretxes de gènere assenyala que cal i és rellevant “començar a fomentar, no sols la interpretació de les dones sinó els abordatges i valors femenins, ja siguin d’homes o de dones”.
Diva Criado: Ha estat discriminada per la condició d’identitat de gènere, edat o una altra condició?
Tica Font Gregory: La primera vegada que en vaig ser conscient, va ser quan vaig arribar a la Universitat. Vaig estudiar física nuclear, relacions còsmiques, que no era una carrera usual entre les dones, érem només dues a la meva promoció, estem parlant de l’any 73 a 79 a l’estat espanyol. No gaires persones estudiaven física i molt poques dones. La primera qüestió que em va sorprendre, va ser quan el catedràtic de física nuclear, a les entrevistes i converses que fas com a alumne, em va deixar clar que a la Universitat, jo no faria cap mena de carrera. Que podia estudiar, però que per a una dona arriba un moment en què decideix casar-se i tenir fills i una llar i el treball científic requereix altres dedicacions que ell considerava que una dona no s’hi esmerçaria. Va deixar clar, que el meu paper a la Universitat no tenia futur. Aquesta va ser la primera qüestió que em va resultar sorprenent. En termes socials, també em va sorprendre, quan vaig arribar a la Universitat de València. Al meu poble, tots parlàvem valencià i a la Universitat ningú el parlava, va ser com si em diguessin “aquesta és una de poble i ha de ser de poble i pobre, perquè si no, la seua llengua d’ús seria el castellà”. Van ser dues coses que em van resultar xocants. Altres coses significatives no m’han succeït, tampoc he fet gaire cas, m’he mantingut al marge; és a dir, tinc els meus projectes, si els volen bé i si no, doncs n’hi ha d’altres. La meva relació personal o d’estudi amb els companys va ser sempre bona, mai no m’he sentit tractada diferent o inferior per ser dona.
DC: En el seu exercici professional, ha tingut el mateix reconeixement?
TFG: Sempre són més dures les valoracions amb les dones que amb els homes, d’alguna manera, sempre s’ha d’estar demostrant la teva vàlua, demostrar que les intervencions o les aportacions en els àmbits que siguin, són de qualitat, que vals, que ets al capdavant, que no estàs dient ximpleries i així i tot… Noto, que en certs debats internacionals, en qüestions en què debatem tractats que regulen per exemple armament autònom, et trobes que si fas aportacions al tema des del que jo li dic valors de caràcter humanitari, les crisis de caràcter social, diuen que són visions femenines, visions emocionals, que t’has de situar des de la
racionalitat, però aquesta racionalitat és la masculina, i parlar o abordar en criteri humanitari l’ús de certes armes és emotiu, efeminat etcètera; aquest tipus de qüestions, sí que noto que hi són i que estan presents actualment en molts debats.
DC: En aquest ordre d’idees, aquesta sensació que es percep a l’ambient és una percepció frontal?
TFG: Sí, sí per descomptat, ara estic parlant de comissions internacionals. Fins i tot a les Nacions Unides, al Grup d’Armament, que tu pots abordar els efectes de les armes en les crisis humanitàries. Alguns al·leguen que no, que la seguretat cal entendre-la, abordar-la en termes racionals o en termes durs, i que les propostes que es duen a terme des d’altres organitzacions són propostes febles, del “soft power” no del “hard” power”, i que això, és una visió de dona, en el sentit pejoratiu. Com dient, l’home de debò, ha d’abordar aquests termes durs i racionals i no cal tenir presents les conseqüències humanitàries, i tu dius, però bé, per mi és important en la presa de decisions l’impacte humanitari que tindran aquestes armes.
Crec que són confrontacions que tenim sobre els posicionaments d’entrada. Quins elements deixarem que ens guiïn en la presa de decisions.
DC. Actualment, en aquest grup selecte, hi ha més o poques dones que participen en la presa de decisions d’aquest tipus. Creu que les dones són més sensibles o més febles?
TFG: Sí que hi ha dones treballant al món de la pau, però també et dic que en la mesura que es van pujant diríem escalafons d’organismes rellevants, ja que hi ha molts més professionals masculins que femenins, segueixen sent també sectors que en certs nivells estan masculinitzats perquè en el nivell de debat que s’emporta es valora més l’abordatge masculí que el femení.
La qüestió no és de quantitat de dones o que no hi hagi més dones, sinó les perspectives diferents, que és per a mi l’element més important. Hi ha moltes dones que raonen com raona un home, que aborda els problemes com els aborda un home o que utilitza, diguem-ne, els mateixos mecanismes establerts per la tradició històrica masculina. Crec que el que és rellevant és començar a fomentar, no només la interpretació de les dones sinó els abordatges i valors femenins, siguin d’homes o siguin de dones.
DC: Reprenent el tema professional. Considera que les retribucions econòmiques dels seus treballs han estat igualitàries?
TFG: Quan una forma part del funcionariat, els salaris estan regulats per taules salarials que indiquen segons la categoria laboral que ocupes, el salari que correspon. Generalment, a l’administració aquest tipus de discriminació no sol donar-se, en tot cas, més que discriminació, el que es veu, és que, els nivells més baixos de l’administració estan més feminitzats, i en la mesura que pugen escalafons, estan masculinitzats, però no hi ha diferència salarial, ni diferència de tasques per dir-ho així, les tasques a dur a terme poden ser exactament les mateixes.
DC: Iniciant l’entrevista explicava que hi va haver un moment a la seva vida, en què, qui estava per sobre seu a la feina, pensava que no estava bé que els seus ingressos fossin superiors als d’ell. Per què?
TFG: Si, jo crec que passa quan algú que està per sobre teu, decideix que el salari que cobraràs ha de ser inferior al d’ell, en general hi ha dos elements que el marquen: Primer que ell pot dir que és home i per tant, ha de guanyar més que tu que ets dona i segon, considerar que les seves capacitats són superiors a les teves i que per tant, mereix més que tu.
DC: Va arribar a ser Directora de la Pau, per la seva trajectòria, la seva experiència i els coneixements adquirits sobre el tema. Escalar aquesta posició va ser difícil?
TFG: No, no he sentit, ni que fos més valorada ni menys per ser dona. Jo crec que la meva promoció de caràcter laboral sempre ha estat per mèrits i no per cap altre tipus de coses.
DC: Té la impressió que hi ha alguna limitació envers això?
TFG: Sí! les limitacions que hagi pogut tenir, no tenen res a veure, ni amb la meva trajectòria, ni amb les meves capacitats, ni amb ser dona, sinó que de vegades una altra limitació que hi pot haver és no pertànyer al partit polític que governa, i això de vegades és una limitació, però que no té res a veure amb la condició de dona ni amb les teves capacitats de valoració professionals o de mèrits, però això sí que és, un element determinant a la cursa laboral, el fet que un partit promociona a certes persones, perquè són de el seu partit i ja està.
DC: Pertany a algun partit?
TFG: No, jo no pertanyo a cap partit. Aquest va ser el problema, en no pertànyer a cap partit polític, no hi ha ningú que vulgui promocionar-te, no hi ha cap partit que obtingui rèdits amb la teva feina, ni amb les teves aportacions. Jo crec que aquesta és la limitació que, si no pertanys a cap, doncs ningú no traurà rèdit amb tu, perquè ets una ànima lliure.
DC: La maternitat afecta la vida laboral de les dones?
TFG: Si que afecta, l’experiència que tinc observant dones joves que treballen i que tenen canalla, és que se’ls demana que siguin superdones, que atenguin perfectament les criatures, que hi juguin, que tinguin una carrera professional dedicació, promoció. I encarregar-se de la casa, de les criatures, a més de portar-les a l’escola o a les visites mèdiques, a més a més de la feina, jo crec que moltes dones es veuen desbordes. Els queden dues opcions, o redueixen la jornada o renuncien a la carrera professional, moltes vegades totes dues coses alhora, els resulta difícil.
DC: Com la va afectar el COVID-19? Com ho va resoldre?
TFG: Bé, la Covid, per una banda, la tancada del parell de mesos sense poder fer res em va resultar positiva, tenia una gran necessitat de tornar al silenci, la solitud i em va anar molt bé, va ser un relax mental i en molts sentits, una cosa buscada, jo cercava solitud i silenci, i vaig estar molt bé. També és veritat, que passar de tenir estrès a una aturada tan ràpida i tan breu en el temps, va comportar que la diabetis es disparés, entre altres qüestions, que se’n va anar de mare una mica més, però una vegada vam tornar a sortir els efectes físics es controlaren de nou. Descobrir les reunions per zoom van ser relaxants, era una manera de descobrir, que tenia una certa interacció, però no m’ocupava tantes hores. Acabava la reunió, baixaves la pantalla i tornaves o a entrar en mode silenci i això va ser bo.
DC: Com ha viscut la desigualtat entre homes i dones, és un tema superat o es manté?
TFG: En el medi on em moc, els homes estan més conscienciats, volen viure la seva masculinitat d’altres maneres. Sí que veig avenços, que tenen una actitud més col·laborativa, almenys a nivell familiar, els pares intenten encarregar-se de la mainada, que no tot sigui una càrrega per a la dona, que siguin càrregues conjuntes. Hi ha certs terrenys, certes àrees en què hi ha hagut avenços, però ens queden moltes per dur a terme. Una de les que més em va sorprendre va ser la cultura laboral, mentre que a la cultura familiar i relacional tenim avenços de plantejar-nos les coses més compartides, a l’organització laboral veig que encara costa. Molts homes continuen volent mostrar que tenen més capacitat per liderar i volen mostrar el seu protagonisme; en canvi, les dones tenen menys problemes per no mostrar que lideren un grup. Tenen actituds de treball més col·laboratives, d’alguna manera prioritzen més l’èxit i l’objectiu del treball a aconseguir, que no pas el seu èxit personal. En els homes, segueix primant el seu èxit personal, cal dir que ells han aconseguit èxit professional i les dones solen compartir en grup l’èxit professional. Crec que encara ens queda molta cultura laboral per fer.
DC: Què opina de les dissidències, de les diferents tendències de gènere actuals?
TFG: Hi ha moments que per a certs debats em sento gran, en el sentit de dir, sembla que aquest sigui un carro que ha passat per davant meu i que no formarà part de les meves lluites, en tinc prou amb les que tinc, que les facin altres, que se les treballin. L’únic que em sembla o almenys en la meva posició és: vull respectar les diferències, les conviccions, no vull entrar ni a jutjar, ni a decidir, ni res; però també hi ha moments en què em plantejo que el que és important, és que no ens imposin que les seves demandes han de ser les meves. També diria, que cadascú fa les seves pròpies lluites i que igual que en termes polítics, no em poden demanar que jo hagi d’assumir la lluita política d’un altre, aquestes lluites també cadascú que se les faci i ja està. Que no em demanin que abanderi les seves lluites, per això et dic que ja em sento gran i, per altra banda, també crec que és veritat que hem de guanyar en respecte, en
acceptació a les diferències. Però en termes polítics, també cal vetllar per qüestions majoritàries i de vegades, hi ha minories, que s’imposen excessivament a les peticions majoritàries i una pensa, però bé, també han de tenir respecte davant d’altres. No podem perdre el que hem aconseguit.
DC: Pel que fa als èxits igualitaris de les dones, hi ha avenços?
TFG: Aquí a Europa hi ha hagut avenços, veiem moltes més dones en tots els àmbits; la qüestió és, sí aquestes dones, es comporten com un home o com a dona; tenim més dones al congrés, a la política, càrrecs directius, més dones activistes en molts fronts. Legislativament, hem guanyat més protecció en moltes qüestions. Em segueix sorprenent, que de vegades, vas a un país i una dona no pot tenir un compte corrent, no pugui heretar les terres del seu pare perquè és dona o per exemple a països, pensant ara en Aràbia Saudita, on la dona pot ser jutjada i entrar a la presó per ser adultera, però l’home no és adúlter. Aquestes coses aquí, estan superades, hi ha més protecció jurídica, es nota, per exemple, que als debats on les dones posen sobre la taula temes de dona, tenen molt més pes que en altres països del món.
Aquí jo veig, i aquesta valoració la faig, perquè visito molts països i et dius que Europa és una illa de confort per a dones quan la comparo amb altres països. Ens queda feina per fer, molta, perquè a la igualtat no estem plenament. Si tinguéssim igualtat, mirant les estadístiques, quan els governs ens diuen que la natalitat és molt baixa, és obvi que si visquéssim en una societat més igualitària la natalitat seria més alta, però quan a la dona se li posa tota la càrrega, doncs a alguna cosa renuncia perquè amb tot no pot.
DC: Iniciant l’entrevista explicava, que quan va entrar a la Universitat, eren només dues dones a classe i això no va ser obstacle per avançar. No era habitual a l’època. s’ha sentit protagonista de les activitats en què ha participat?
TFG: No, jo no em considero protagonista de cap qüestió relacionada amb gènere, mai he tingut aquesta bandera entre les meves lluites, l’única qüestió que jo sempre he tingut a la meva ment és, que jo faria allò que volgués fer i no faria allò que no volgués fer; i llavors mai no m’he situat com dient he de portar la lluita de les dones. M’he sentit dona, però les meves lluites les he centrat en el pacifisme, en la construcció de pau i aquí, allò que he desenvolupat, és sensibilitat per tenir visió de gènere en els problemes que he abordat. Però no, en ser reivindicadora de les lluites en si de les dones mateixes. Visió de gènere, per exemple, em va marcar moltíssim en els viatges que feia a Colòmbia, quan recollia testimonis de víctimes de massacres. Evidentment les persones que entrevistava eren dones, em sorprenia que havien d’assumir el rol de víctimes, de la defensa de la memòria d’un marit, d’un pare o d’un germà.
Moltes vegades quan algunes dones eren vídues, no se’ls concedia el dret de tornar a recompondre la seva vida, de girar full, pot ser o no amb un altre home. En canvi, els homes podien haver perdut la seva dona, però mai no se’ls demanava que assumissin el rol de víctima en defensa de la seva memòria. Els homes tornaven a recompondre la seva vida, però les dones no. A elles se’ls assignava un altre rol diferent, simplement pel fet de ser dona, això em sorprenia moltíssim. Aquest tipus de divisió on, fins i tot de compromís en la memòria, ell havia de tenir memòria en termes polítics i no es ficaven en la seva vida privada, en canvi a la vida privada d’ella sí. El més greu són els rols diferents que es manegen, no sé si ara que ha passat el temps, hi ha hagut algun canvi, perquè des del 2006, fins fa només quatre anys, no vaig veure canvis.
DC: S’assegura que les persones grans són víctimes del rol masclista que envolta la societat. Què opina?
TFG: Bé jo pel que fa a la vida de la gent gran tinc poques referències; però en la gent gran que conec crec que segueixen pesant els rols. Veus que les dones segueixen encarregant-se de la cura del marit, però poques vegades el marit de la cura de la dona. Aquest tipus de rol encara segueix establert. A més, veus que ella continua encarregant-se de les qüestions domèstiques i se segueix posant responsabilitats, ell en canvi en té poques. Però, el que més em preocupa de la gent gran, és la soledat de moltes persones grans aquí al barri, per exemple. Persones que viuen soles, amb poc suport familiar, em refereixo al suport afectiu i encara que algunes requereixen suport econòmic, el suport afectiu i de soledat en què viuen és preocupant.
DC. Creu que les dones grans pateixen violències d’un altre tipus?
TFG: Conec alguna persona gran que té cura dels nets i netes, però jo crec que és la persona la que ha de posar límit a fills i filles. Hi ha dones que no posen límits, per tant, les veus esgotades, perquè cobreixen totes les necessitats de la descendència. I el cos ja no és el mateix que el que tenien quan van criar la seva canalla.
DC. Els mitjans de comunicació reflecteixen la realitat de la gent gran?
TFG: Jo crec que no. Veig les campanyes publicitàries amb gent gran, sempre són per gaudir d’un viatge, perquè te’n vagis de festa a un restaurant i llavors un pensa, però bé, si la gran majoria de gent gran, tenen pensions que són baixes, que no poden anar-se’n ni al carib, ni poden fer no sé quantes coses. Van a un estrat molt concret de població més gran que està jubilat, però amb un cos que encara està actiu, bé i que es pot moure, i amb capacitat econòmica per fer activitats diverses. En la lluita d’aquesta població, no identifico l’estereotip de persona més gran en la majoria de publicitat que ens fan, amb les persones que jo em trobo per aquí pel barri eh, perquè el que observo és que són molt diferents aquestes capes socials.
El problema és que moltes persones jubilades que tenen problemes físics i que estan pensant en la pròtesi de maluc que li posaran, que té artrosi etcètera, ja no és un mercat que interessa a l’estat, els únics que tenen interès en la gent gran són els partits polítics, perquè sumen vots.
Votar és independent del teu estat físic i mental.
DC. Quina ha estat la decisió més difícil que ha pres com a dona?
TFG: Doncs no ho sé, no tinc cap decisió fonamental o difícil. Perquè quan prenc una decisió mai la reviso, dic, faré això, doncs faré això. Sí l’encertes bé, que no l’encertes, també; i si no ho hagués fet, doncs no ho sabria. Sempre prenem decisions claus, exemple, en viuré a una altra ciutat, aquesta és una decisió clau, has de canviar amistats, entorns laborals i totes aquestes coses, però ho fas. Mai penso si hagués estat millor prendre una altra decisió, mai.
Sempre he pres les meves pròpies decisions i mai les he pres en funció de res i a més sempre he tingut present que si jo visc amb un home és perquè hi vull viure, però la meva llibertat la tindré sempre assegurada, per tant, visc del meu salari, per no sentir que estic amb algú perquè necessito ajuda econòmica, tenir el meu habitatge en propietat, perquè si la cosa surt malament sempre puc agafar la meva maleta i me’n vaig.
DC. Hem acabat l’entrevista, li agradaria afegir alguna cosa més?
TFG: Crec, que les dones de cada generació posem èmfasi en aspectes diferents. Jo de vegades em sento fins i tot una mica llunyana amb les jovenetes d’ara, parlen unes coses que jo dic, jolines, d’això jo ja no en se res, soc en una altra pàgina; però també, és normal, cada generació ha anat trencant llaços amb les generacions anteriors, i això està bé. L’únic que de vegades els dic és: escolta’m, no m’emboliquis tant, ja us perdo el fil. Però estic molt contenta de veure-les i de veure que, sobretot, el més important és que elles portin les regnes de la seva vida, per mi això és el més important.
DC: Se m’acut preguntar-li: com veu les relacions entre les i els joves i la seva interacció. Tenen les mateixes expectatives que a la nostra època o ho assumeixen de facto?
TFG: al meu parer, l’única cosa que feia de manera diferent, per exemple, és que jo podia tenir més capacitat d’aguantar, d’intentar transformar les relacions de parella, en canvi ara hi ha molta facilitat per canviar de parella, ara canvio de parella, és que amb aquest o aquesta ja no m’hi entenc, diuen, però heu pensat si hi ha possibilitat o no d’arranjament; avui dia tot és més ràpid, més immediat. Nosaltres vèiem aquestes coses més assossegadament. Té una part positiva en la mesura que estan conscienciades, que no es deixaran maltractar, perquè la capacitat d’aguantar-ho és molt menor en les joves avui. Deixen l’home més ràpid del que ho feiem la nostra generació i això és bo.
DC: Per què creu que la natalitat ha disminuït mundialment i les dones avui decideixen no tenir criatures?
La natalitat sempre ha estat lligada al nivell d’estudis; en aquesta mesura, el nombre de criatures baixa, es té més coneixement de com fer que sobrevisquin, de com ha de ser l’alimentació, les dones tenen més capacitat. A la nostra cultura occidental, la natalitat ha baixat moltíssim. Crec que es planteja el dilema entre canalla o vida laboral, i això és difícil de compaginar. Si tu vols pujar, treballar, és difícil amb mainada, perquè si són grans la teva vida laboral ja està en declivi i això és el que ho fa difícil i per a moltes acaba sent un problema. Si tingués certes condicions igual preferiria tenir-ne, però si no es donen, doncs preval més la projecció laboral que no tenir una família.
Tica molt agraïda i moltes gràcies de part de la Independent per aquesta entrevista.
