Per Redacció La Independent. Sandra Miguez, Sílvina Molina, Ma. Àngels Viladot i Tona Gusi
Les 10 entrevistes que conformen el projecte «Dones que lluiten: històries que inspiren» han estat realitzades per un equip de periodistes de La Independent amb l’objectiu de fer visibles les lluites de les dones ja grans contra les discriminacions patriarcals al llarg de les seves vides, el seu activisme en espais que han permès la consecució de fites actuals dels drets de les dones i la tasca que encara realitzen per mantenir i impulsar allò conquerit per a futurs èxits feministes.
Les entrevistades són representatives de diferents sectors i travessades per diferents condicions. Es reconeixen heterosexuals o lesbianes, polítiques, sindicalistes o militants barrials, activistes culturals, ecologistes, antimilitaristes, professionals, artistes, migrants… Elles ens mostren les diferents bretxes, discriminacions, estigmes i obstacles que afecten de manera diferent el seu desenvolupament personal i la seva participació social. Les discriminacions institucionals i socials que pateixen les adultes grans, ja sigui per raons de gènere, social o ètnia, ens ha permès desvetllar que hi ha bretxes que encara persisteixen.
Aquesta sèrie d’entrevistes vol ser una contribució modesta per a la sensibilització sobre el fenomen de l’edatisme i de la discriminació envers les dones grans. També una contribució més a la memòria històrica feminista, ja que els èxits igualitaris i el camí recorregut per assolir-los queden plasmats en la narrativa dels seus relats.
Les 10 protagonistes ens han donat a conèixer les seves experiències de vida, de les formes de resiliència i superació. Elles són:
Núria Casals Pérez: 72 anys. Feminista, vinculada a partits d’esquerra a la lluita antifranquista. Participa a Feministes per la Independència ia Ca la Dona. Entrevistada per Carme Porta.
Teresa Cortina Cirera: 100 anys. Lluitadora política i sindical. Entrevistada per Teresa Carreras.
Tica Font Gregory: 67 anys. Exdirectora de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Va tenir un paper fonamental el 2003 a l’aprovació de la Llei de Foment i Pau de Catalunya. Entrevistada per Diva Criado.
Josi Hernansáez Gibert: 70 anys. Biòloga i feminista. Va fundar el 2008 la Xarxa Agima i l’associació Wo+Men’s Progress. Entrevistada per Nuria Langreo.
Francina Gimenez Rossell: 76 anys. Feminista, sindicalista i voluntària a diferents organitzacions socials i veïnals. Entrevistada per Tona Gusi.
Rosa Maldonado: 64 anys. Feminista, migrant, professional de la salut, pertany a Socorristes en Xarxa, la Xarxa Companya i MIKA, Sororitat Internacionalista de Barcelona. Entrevistada per Sandra Miguez.
Isabel Moreno Fernández: 74 anys. Coneguda com Isa Moren. Jubilada activa en la formació en dansa i música a la infància. Entrevistada per Julia López Tremols.
Maria Olivares de 90 anys. Política, feminista, ecologista i antimilitarista i independentista. Entrevistada per Tona Gusi.
Isidora Pedra Gil: 75 anys. Militant de l’Associació de Dones Feministes La Bisagra, de Vilanova i la Geltrú. Entrevistada per Fabiola Llanos.
Remei Sipi Mayo: 70 anys. Migrant. Editora, activista cultural i escriptora. Fundadora d’EWaiso Ipola, que acull dones procedents d’Àfrica. Entrevistada per Elena Tarifa.
A continuació, un repàs sobre les principals discriminacions que, com es desprèn de les entrevistes, són per gènere, edat, procedència, idioma i les diferents formes que adopten les pràctiques socials. Es desvetlla que han persistit i encara persisteixen inequitats i bretxes que impossibiliten l’establiment de les convencions internacionals sobre la protecció dels drets humans de la gent gran i de les dones. La discriminació als mitjans de comunicació queda exposada en un altre article específic.
Marc legal i recomanacions
Entre la legislació i les recomanacions que fan referència específica a les dones grans, cal destacar el del Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra les dones (CEDAW, 18 desembre 1979), que en la 47a sessió (2021), va emetre la Recomanació general núm. 27 on es reconeixen les múltiples formes de discriminació viscudes per les dones grans, que configuren una àmplia diversitat d’experiències, coneixements i habilitats. En l’abordatge de la violència cap a les dones grans destaca: L’impacte de les desigualtats de gènere al llarg de la seva vida i la conseqüent discriminació que experimenten com a resultat de l’assignació injusta de recursos, el maltractament, la negligència i l’accés limitat als serveis bàsics; La presència de discriminacions exacerbades per altres condicions més enllà del gènere i l’edat com són les condicions socioeconòmiques, educatives, familiars, productives, etc., cosa que porta també a la dimensió múltiple de les discriminacions, especialment en els casos en què les dones siguin part d’una minoria (ètnica, religiosa, orientació sexual, etc.); El fet que gran part de la negligència cap a les dones grans sovint es relacioni amb que ja no se les considera actives en les seves funcions productives i reproductives, per la qual cosa se les considera una càrrega per a les seves famílies i per a la societat.
El 2010, la resolució 65/182 de les Nacions Unides va crear el Grup de Treball de Composició Oberta sobre l’Envelliment (OEWG) per a l’establiment d’una Convenció Internacional dels Drets de la Gent Gran, abordant, entre altres temes, el maltractament a la gent gran.
A l’Estat Espanyol, la Llei orgànica 1/2004, del 28 de desembre, de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere assumeix que «les dones víctimes de violència de gènere són un col·lectiu prioritari en l’accés a habitatges protegits i residències públiques per a gent gran» (article 28. Accés a l’habitatge i residències públiques per a gent gran).
La llei 5/2008, del 24 d’abril, del Parlament de Catalunya del dret de les dones a eradicar la violència masclista, parteix de la premissa que els drets de les dones són drets humans i afirma que la violència masclista és una greu vulneració d’aquests drets i un impediment perquè les dones puguin assolir la ciutadania plena, l’autonomia i la llibertat. Aquesta llei refereix a l’article 36 que les dones grans com les dones amb discapacitat, es consideren un col·lectiu “preferent als efectes de tenir accés a les places de residències públiques, sempre que aquesta sigui l’opció escollida per les dones beneficiàries”. Estableix a l’article 69, modificat per la Llei 17/2020, de 22 de desembre: “El Govern ha de promoure estratègies eficaces de sensibilització destinades al col·lectiu de dones grans, perquè coneguin els recursos i les estratègies per afrontar les violències contra les dones i puguin adoptar posicions actives davant d’aquestes situacions, per a la qual cosa ha de facilitar informació específica de violència masclista en dones grans.” També la Llei 17/2015 del Parlament de Catalunya, del 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes, refereix a l’article 47 que “les administracions públiques han d’elaborar i executar normes que protegeixin les dones grans de qualsevol forma de violència ”.
Destacar també la publicació per part de La Generalitat, el mes de febrer de 2023 la Guia pràctica per incorporar la perspectiva LGTBI a les residencies i altres centres i recursos per a les persones grans , com són centres sociosanitaris, centres de dia, associacions patronals, i fins i tot professionals que treballen des d’hospitals a centres d’atenció primària, biblioteques, centres cívics i associacions i entitats de drets socials. L’objectiu és que es respectin les persones LGTBI+ i que no es vegin obligades a tornar a amagar la seva identitat quan hi ingressen per por de ser jutjades i sentir-se més soles. La guia inclou mesures per l’ús de llenguatge inclusiu, respecte a l’expressió de gènere, designació de persones de referència per a les persones LGTBI+, processos interns de denúncia i llocs “segurs” als centres, així com assegurar que les parelles puguin compartir habitació per protegir la seva intimitat.
Edatisme i diferents formes de violència de gènere cap a adultes grans
L’“edatisme” és la forma de discriminació envers les persones grans que s’expressa en estereotips, prejudicis i discriminació basant-se en l’edat o en la percepció que una persona és “gran”, els assigna característiques de fragilitat, incapacitat, dependència i vulnerabilitat. Es manifesta sovint amb un llenguatge condescendent i fins i tot despectiu que intenta imposar una idea que han esdevingut una càrrega per a la societat, la qual cosa genera violència, abús i deixadesa.
La intersecció de sexisme i edatisme pot incrementar les desigualtats i la vulnerabilitat a la violència de les dones grans a causa de la seva normalització social, una percepció ampliada de la seva posició de subordinació per part dels homes que exerceixen violència i una disminució d’estratègies i recursos personals per enfrontar la violència. Així, diferents investigacions conclouen que les formes d’abús i la violència són diferents segons l’edat, amb més violència física envers les dones grans respecte a les d’edats més joves dins del continu de la vellesa, i més abús i negligència verbal.
La investigació de DAPHNE III (Projecte AVOW) de 2011 a la Unió Europea (Àustria, Bèlgica, Finlàndia, Lituània i Portugal) mostra que les taxes generals de prevalença de maltractament en dones de més de 60 anys són: Maltractament emocional: 23,6 %; Explotació financera: 8.8%; Violació de drets: 6.4%; Maltractament sexual: 3.1%; Maltractament físic: 2.5%.
Un estudi realitzat l’any 2014 a Espanya (Verdejo, I. C., & Calvo, C. B. Analysis of Violence against Elderly Woman. Procedia – Social and Behavioral Sciences) situa la violència que pateixen les dones grans en mans de les seves parelles al 29,4%, amb una durada mitjana de 21 anys per a les dones més grans de 55 anys; diversos estudis emfatitzen que moltes vegades aquest tipus de violència no és comunicada per la víctima; altres estudis posen l’èmfasi en les dificultats per detectar-la que tenen les professionals de la salut consultades per dones grans en situació de violència a la parella.
Els problemes de salut mental – a l’Estat espanyol entre un 3 i un 4% de la població entre 75 i 79 anys està diagnosticada d’Alzheimer, la forma més comuna de demència, i aquest nombre augmenta fins al 34% en més grans de 85 anys – afecten principalment dones. A Catalunya hi ha més de 86.000 casos diagnosticats i la majoria es corresponen a dones. Són factors que augmenten el risc de victimització en el sentit que és més probable que les dones no puguin reaccionar, interpretar o actuar sobre la violència soferta. (Fundació Aroa. Les violencies masclistes vers les dones grans: una aproximació feminista i interseccional, Generalitat de Catalunya, Institut Català de les Dones, Observatori de la igualtat de gènere).
La base de l’estudi “Dones majors de 65 anys víctimes de violència de gènere” realitzat per la Delegació del Govern per a la Violència de Gènere el 2019, exposa que les dones grans experimenten la discriminació de gènere més que les dones joves, i la discriminació per edat més que els homes grans. Aquesta doble discriminació és a la base de la invisibilitat de la violència de gènere contra les dones grans. Es va identificar la invisibilitat de la violència de gènere en dones més grans de 65 anys, que en haver estat socialitzades en un sistema patriarcal que determina l’assumpció de rols de gènere tradicionals que defineixen la durada de la violència, l’autoreconeixement com a víctimes, la resposta de l’entorn sociofamiliar i institucional són alguns dels factors determinants per al maltractament.
Un estudi internacional del 2017 (Sandmoe, A., Wentzel-Larsen, T., & Hjemdal, O. K. (2019). Violence and abuse against elderly people in Norway: A national prevalence study. Oslo: Nasjonalt kunnskapssenter om vold og traumatisk stress), en base a dades de més de 800 estudis va identificar una major prevalença de violència entre les dones amb factors socioeconòmics específics, com ara ingressos baixos, pobra escolarització i el divorci/separació. Una de les conclusions rellevants es refereix a les conseqüències en la salut física d’haver patit violència a la vellesa, específicament per les dones: significativament més dones que homes que van ser víctimes de violència van reportar malalties cardiovasculars, vessaments cerebrals i lesions.
Un dels estudis europeus més recents i exhaustius sobre el maltractament a la gent gran, desenvolupat pel projecte TISOVA a Estònia, Finlàndia i Grècia, conclou que cal conscienciar el públic sobre el problema de la violència vers les dones grans, combatent estereotips cap a la gent gran, millorant-ne el coneixement i els drets, inclosos els serveis de suport disponibles per a les que pateixen abusos. I demana: La millora de la prevenció i detecció per part dels cossos policials; Que la informació sobre la violència i el suport disponible sigui fàcilment accessible tant en l’accés en línia com en format imprès, difós periòdicament als espais de trobada a més dels entorns sanitaris i centres residencials; La coordinació entre les i els professionals de latenció primària de salut, latenció a llarg termini i els serveis socials per a un intercanvi dinformació en els casos de maltractament a persones grans; Centrar-se a millorar el coneixement de la gent gran i com poden defensar els seus drets; El finançament i els recursos s’assignin especialment a l’acolliment de les dones grans víctimes de violència; Establir la cooperació i intercanvi d’informació entre els diferents serveis de suport especialitzats i les autoritats locals (cases d’acollida per a dones, ONG, residències, professionals de la salut, policia i serveis socials) per reduir la victimització secundària i garantir-ne una reacció ràpida en casos de violència.
La Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) en el comunicat de 15 de juny de 2023 amb motiu del Dia Mundial de Presa de Consciència de l’Abús i Maltractament a la Vellesa demana que “l’envelliment es consideri com una part natural del cicle de la vida, on hi hagi el dret a viure amb dignitat sense patir cap mena de maltractament ni explotació i se’ns brindi l’oportunitat de continuar participant plenament a la comunitat”. Sembla un plantejament que no admet demores ja que, el 2030, les persones més grans de 60 anys seran 1.400 milions, provocant un canvi demogràfic ja que superaran el nombre de persones joves.
Les participants d’aquest projecte han identificat diferents situacions de violència al llarg de la seva vida i assenyalen que és la desigualtat estructural –que implica que les cures estiguin majoritàriament a càrrec– la que hem de considerar com a arrel de situacions de violència envers les dones majors, com esmenta Rosa Maldonado. O al pes dels rols establerts i inamovibles que assenyala Tica Font i que creixen després de les dures crisis econòmiques on tants joves han tornat a les cases dels seus progenitors precisa Isidora Pedra Gil, que assenyala que a més d’un marit maltractador ara s’hi pot sumar un fill maltractador o controlador com assenyala Francina Gimenez. O l’opinió de Remei Sipi: “La violència de gènere no es dóna per ser més gran, només que, si la dona és gran i viu sola pateix més aquesta violència perquè no té ningú més i està sola amb el seu agressor de molts anys , i això la fa més vulnerable, això sí”. Per a Nuria Casals, la violència envers les dones lesbianes comença amb “la invisibilitat, la no existència, la tornada forçada a l’armari; és un tipus de violència que vivim”. O la implicació d’Isa More: “Una de les creacions a la que m’he sentit més identificada va ser la representació per denunciar l’assassinat de l’ecologista Berta Càceres. Ens vam assabentar de la campanya que impulsava Entrepobles i vam voler col·laborar. Amb la dansa i la música podíem denunciar a la nostra manera el crim d’aquesta lluitadora indígena d’Hondures.
Família, llibertat sexual, matrimoni, divorci, maternitat, avortament i potestat masculina
Totes les entrevistades van reconèixer haver patit discriminació per raons de gènere al llarg de les seves vides.
Amb la dictadura franquista (1939-1975), el feminisme i els èxits en drets de les dones aconseguits durant la II República desapareixen i les dones van tornar al sistema de tutela masculí, en els valors del catolicisme i la família tradicional. Entre els drets perduts, el de l’avortament, proclamat per primera vegada a l’Estat espanyol, el 25 de desembre del 1936 per part de la Generalitat de Catalunya.
La legislació actual del dret a l’avortament és la Llei Orgànica 1/2023, del 28 de febrer, modificant la Llei Orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs. Aquesta llei havia despenalitzat la pràctica de la interrupció voluntària de l’embaràs durant les 14 primeres setmanes de l’embaràs. Una regulació anterior -Llei Orgànica 9/1985- havia despenalitzat l’avortament en diversos supòsits.
Els rols transmesos a la família, com la discriminació en relació amb els germans homes (horaris, tasques a la casa, relacions…), com narra Francina Giménez i explica Isidora Pedra: “En aquell moment la majoria de les mares es van tornar les ‘ guardianes’ del que s’havia de fer dins del patriarcat franquista, suposo que per la nostra pròpia seguretat”. Època on no es podia obrir una cartilla d’estalvis pròpia, no es podien treure diners del banc sense permís del marit o es necessitava el permís per viatjar a l’estranger amb un fill, recorda Maria Olivares. Josi Hernansaez assenyala: “Jo he viscut que els homes eren adults als 18 i les dones als 21”. La majoria de les dones depenien del salari del marit i fins i tot de la seva disposició o no per cobrir les despeses de la casa.
La lluita contra el Franquisme va ser prioritària per a moltes dones, després s’ampliaria a la “doble militància” i minoritàriament la lluita feminista seria la prioritat per a alguns col·lectius de dones al final de la dictadura. Així ho recorda Pedra Gil: “El feminisme, l’ecologisme, la llengua catalana, etcètera, quan estaves lluitant contra el franquisme, tots aquests elements hi eren, però no s’aprofundien, perquè la lluita prioritària era contra el franquisme”. Maria Olivares, en canvi, les va viure de manera inseparable.
Fins al 1981 no s’aprova la Llei del Divorci al Congrés, existint el delicte d’adulteri i les lleis contra la llibertat sexual, com la de Perillositat social. La infidelitat d’una dona podia ser un atenuant en cas de ser assassinada pel marit i, per contra, les dels homes se celebraven entre ells. Quan una dona migrant es divorciava, recorda Remei Sipi o l’acollia una companya o estava desemparada al carrer.
L’Església catòlica i els valors socials conservadors posen les dones divorciades sota la crítica, però també la gent d’esquerres “La dona no deixa el seu company” deien a Francina Gimenez i se les defineix com a dones de “mala vida”, “ on aneu amb separades o divorciades?, us portaran per mal camí” intentant evitar la participació de dones migrants a les seves associacions, relata Remei Sipi.
Durant molt de temps es va fer servir la condició de ser mare i “bona mare” per impedir l’accés a la feina remunerada ia les activitats fora de la casa. Aquesta idea també va calar als partits d’esquerra, com recorda Isidora Pedra, fins al punt que això la va portar a renunciar en consciència a la militància de partit. La incorporació massiva de les dones al món laboral les portaria a la “doble jornada” i a ser “super dones”.
La manca de llibertat sexual ens la recorda Núria Casals Pérez en el seu camí personal i col·lectiu per poder ser en ple dret dona i lesbiana. Els anys 70 i 80 van ser temps de lluita per l’alliberament gai i lesbiana i els principis de la lluita LGTBI. La transició tan poc modèlica va empresonar 600 homosexuals en els seus 2 primers anys (1976-1977). La primera manifestació LGTBI de Catalunya (i de l’Estat espanyol) va ser el 28 de juny del 1977 organitzada a Barcelona pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya (incloïa les organitzacions de dones lesbianes). Fins al 1995 no es derogava totalment la Llei estatal de Perillositat Social. El matrimoni homosexual es legalitzaria el 2 de juliol de 2005, sent el tercer Estat del món a fer-ho. A Catalunya, des del Decret de 26 de juny de 2007 de creació del Consell Nacional de Lesbianes, Gais i Homes i Dones Bisexuals i Transsexuals es va arribar a la LLEI 11/2014, del 10 d’octubre, per garantir els drets de lesbianes, gais , bisexuals, transgèneres i intersexuals i per eradicar l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia que el Parlament de Catalunya desenvolupa i garanteix els drets LGBTI i evitar-los situacions de discriminació i violència, per assegurar que a Catalunya es pugui viure la diversitat sexual i afectiva en plena llibertat. La Llei recull la demanda històrica de les associacions que van liderar per dècades la reivindicació dels drets de lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres i intersexuals, per aconseguir el reconeixement social i polític que se’ls havia negat.
Educació
Relata Maria Olivares sobre les escoles franquistes: “… les identificacions per gènere eren molt marcades. Separaven els nens de les nenes. Rebíem setmanalment la visita alternativament d’una militant falangista i d’un capellà de la parròquia que ens adoctrinaven o intentaven en la seva política i ideologia franquista. Poc temps després d’escolaritzar-nos, la meva germana i mi ens van expulsar motivant que teníem polls, quan en realitat era perquè no estàvem batejades”. També la pressió a instituts i universitats perquè les dones no fessin estudis científics. Tica Font ens explica la seva experiència amb un catedràtic masclista en triar la carrera universitària de Física Nuclear.
Isidora Pedra recorda que al camp de l’educació “sempre les direccions, els llocs de poder on es prenien les decisions eren dels homes, per molt limitats i mediocres que fossin. Al consell escolar, el mateix”.
Potser és per aquestes experiències viscudes que a Isa Moren va voler crear un centre mixt en un projecte inclusiu: “Evidentment, la gran majoria d’alumnat són nenes ( …). Però jo crec que la igualtat real és que tots dos sexes assumeixin junts valors igualitaris”. Ha lluitat molt amb les mares i pares per aconseguir integrar els nens “perquè comprenguessin que la dansa és una expressió artística, on els nens també s’hi poden sentir identificats i integrats”. I afegeix: “És necessari integrar a través de les activitats culturals, des de la infància a l’adolescència, encara que tinguin alguna discapacitat física o mental, perquè hi puguin participar i que els joves puguin desenvolupar la seva creativitat en el camp artístic”.
Salaris i pensions. El treball de casa i de cura.
A més de la bretxa salarial, que deixa en dubte el dret constitucional de a la mateixa feina igual salari, en situacions irregulars d’accés als seus drets laborals i a la protecció social, són majoritàriament les dones les que han patit les pitjors condicions a causa de la manca de accés al mercat del treball fora de les tasques de cura, ia les situacions de precarització.
Aquesta discriminació al llarg de les seves vides no els ha permès garantir quelcom tan elemental com el suport en igualtat de condicions ni d’oportunitats. Només cal recordar les dècades de la indústria tèxtil i manufacturada on les dones treballaven a preu fet i moltes vegades a casa seva i amb la manca de pagament de les empreses a la Seguretat Social. Hores diürnes i nocturnes mal pagades, on la feina encara se subempleava entre àvies, mares, filles, veïnes i amigues. Sigui pels efectes de la discriminació salarial, del treball il·legal o senzillament del treball de la casa i de la cura, la realitat és que les dones grans cobren en general una menor pensió de jubilació que els homes. Teresa Cortina explica la importància de la lluita sindical i les vagues de braços caiguts de tantes obreres per millorar les condicions laborals. Francina Giménez relata com era el cobrament en sobres de bitllets i la semi legalitat de molts treballs. Tica Font assenyala l’obligació que té la dona de mostrar sempre la seva excel·lència i denuncia la masculinització dels escalafons superiors a la majoria de les professions.
La Doble Jornada és una sobrecàrrega per a les dones. “Va representar un gran esforç compaginar la vida laboral amb la cura familiar d’un fill i dues filles, que mai no vaig desatendre”, assevera María Olivares. I Remei Sipi afegeix: “Nosaltres hem patit la triple jornada, que és la laboral, la de la cura i la de nosaltres mateixes”. “He lluitat molt per arribar fins aquí –com tantes i tantes dones- però reconec que he tingut ajuda. Al principi, i sobretot després de ser mare i haver de criar el meu fill, comptava amb el meu marit, i vaig poder combinar bé amb la vida familiar” explica Isa Moren. Nuria Casals recorda que la cura de les persones de la família no està reconeguda legalment “…que les pensions de les dones siguin molt més baixes que les dels homes després de tanta dedicació, és absolutament inacceptable”, afirma. Isadora Pedra adverteix que “si no has treballat formalment, no hi ha jubilació i acabes vivint amb la jubilació del marit. Depens fins i tot de més gran, independentment de com t’emportis.
La bretxa de les pensions a l’Estat espanyol és d’un 35% entre dones i homes, i la mitjana dels homes és de 1.250 euros, no arribant la de les dones als 800 euros. A això cal afegir-hi que la majoria de les ajudes per a persones que no han cotitzat prou, i que són una altra vegada majoritàriament dones, ronden entre els 500 i 650 euros que no són suficients per viure dignament.
Les entrevistades que per ser funcionàries o treballar en empreses més igualitàries no han patit discriminació de sou són totes conscients que la majoria de les dones la pateixen tant en sous com en pensions.
Migració
Les lleis migratòries tant de la Unió Europea com de l’Estat espanyol aprofundeixen les inequitats. Incideix en el lloc laboral ja que sense la nacionalitat no pots optar a una plaça fixa i això influeix directament en les pensions, com explica Rosa Maldonado.
També la feminització dels sectors de tasques de cura, salut i educació es corresponen amb els estereotips de gènere i són els llocs de treball més accessibles a les dones migrants. “Això és una cosa que augmenta en el cas de tractar-se de lesbianes, persones no binàries, transvestits o trans. Per a les dissidències és més gran, la bretxa salarial se sosté”, puntualitza.
Per a Remei Sipi hi ha desigualtat perquè l’home migrant sempre troba feina fora i la dona migrant “si no troba feina majoritàriament al sector domèstic, doncs es queda a casa”. Denuncia també que les dones que han treballat en servei domèstic no tenen accés a prestacions ni pensions dignes.
L’idioma
Totes les persones nascudes a Catalunya que van viure la dictadura franquista van ser obligades a expressar-se en castellà en tots els àmbits públics. Les polítiques lingüístiques franquistes van imposar i promoure l’ús exclusiu del castellà a l’educació, l’administració, els diversos paisatges lingüístics i fins i tot en les actituds. No solament la llengua vehicular sinó l’ús d’una o altra varietat s’associa a valors socials i culturals, entre els quals la noció de prestigi hi juga un paper important.
Tica Font ho ressenya en el moment de sortir de casa seva per anar a la universitat: “Al meu poble, tots parlàvem valencià i en arribar a la universitat, quan ningú parlava en valencià, va anar com dient, aquesta és una de poble i té que ser de poble i pobre, perquè si no, la seva llengua seria el castellà”.
Tot i el reconeixement de la llengua catalana com a pròpia i vehicular de Catalunya a l’Estatut Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya 7/1983 de 18 d’abril, les conseqüències de les polítiques anteriors continuen afectant el coneixement del català i el perfil lingüístic .
Rosa Maldonado, de procedència argentina, ens diu: “També es va haver de transitar l’exclusió de qui no sap parlar català. Defenso el poble català i estic al costat de les seves reivindicacions, però no saber-ho parlar o no comprendre el seu idioma, al principi, em va fer sentir no només racialitzada, sinó exclosa”.
La salut
Tenir algun problema de salut és un altre aspecte discriminatori i un obstacle. Totes les entrevistades consideren que aquesta discriminació s’ha sostingut al llarg de la vida.
En el cas de Francina Giménez, en patir de fibromiàlgia. La depressió, la fatiga crònica i la fibromiàlgia són malalties més esteses entre les dones i el seu reconeixement mèdic ha estat tardà i només gràcies a expertes del camp de la salut i a les associacions, majoritàriament formades per dones, que hi han lluitat. Isidora Pedra es va jubilar abans per una malaltia de la vista: “A l’institut estava molt integrada. Va ser dolorós fer-ho per una condició de salut -pèrdua de visió- i t’adones que fora d’aquesta bombolla, quan envelleixes, et comencen a tractar com si fossis imbècil”.
En l’àmbit de la salut integral de les dones grans, una situació especial que cal tenir en compte és l’afectació per Covid. Durant l’epidèmia per Covid 19, a Barcelona el pic d’hospitalització es va produir en el grup de 75-84 anys amb un 40,2% d’hospitalitzacions. La letalitat va augmentar de forma proporcional amb l’edat, segons la investigació Impacte de la fragilitat i COVID-19 en una cohort de gent gran de la ciutat de Barcelona. Un altre informe, esmentat al mateix estudi, va identificar que pertànyer a col·lectius especialment vulnerables, com les persones ingressades en una residència assistida, va augmentar les probabilitats d’ingrés al sistema de salut, i que els homes van tenir un 55% més de probabilitat d’ingressar que les dones.
Les entrevistades per a aquest projecte posen veu a l’epidèmia compartint com van viure aquesta situació inèdita a nivell mundial per a la salut física, psíquica i emocional. Rosa Maldonado va estar a la primera línia d’assistència sanitària, va patir dues vegades la malaltia i té seqüeles d’immobilitat en un braç i un gran impacte psicològic que la va fer pensar sobre la mort després d’aquesta situació viscuda tan desastrosa. També ens apropa al problema de les dones que volien avortar, que fou una carrera d’obstacles. Un infern terrible per a les que es quedaven a casa amb els depredadors, que allà descarregaven totes les frustracions masclistes, ens recorda Isidora Pedra. A Francina Giménez “físicament” la pandèmia “l’ha anul·lat totalment”, li costa reprendre les activitats que la feien feliç. Maria Olivares expressa el patiment que sentia cap a la gent que desapareixia, tantes persones grans, famílies que perdien un o més membres… Preocupació per les amistats que van emmalaltir, pels països africans per als quals els va representar un altre repte com l’ebola, el paludisme …una pandèmia més, rebla Remei Sipi.
Per altres, personalment la quarantena imposada va ser una etapa positiva com descriu Tica Font “perquè tenia una gran necessitat de tornar al silenci, a la solitud”. També una etapa de recolliment, escollir amb qui relacionar-se i activar nous sistemes de comunicació com recorda Maria Olivares.
Les Xarxes
Les xarxes, històricament, són sinònim de feminismes, per activar en diferents camps socials. I així ho testifiquem les mateixes periodistes d’aquest projecte en la nostra pertinença a la XIDPIC.CAT i a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere.
Així també ho testimonien les entrevistades, que consideren les xarxes com: prioritàries, vinculants en el feminisme, base del compromís polític i amb la lluita feminista, tal com assevera Maria Olivares; Taula de salvació, espai de l’amistat, capes des de la proximitat més gran a la llunyania, xarxa de suport mutu sobretot per a les dones grans, una segona família, per a Nuria Casals; Acompanyament, lloc de fortalesa contra el sistema patriarcal i de reflexió sobre unes mateixes, sola no es pot i cal articular-se, diu Rosa Maldonado; xarxes de dones de tots els orígens, xarxes de migrants, d’activistes radicals …xarxes que nosaltres, les dones grans conservem, apunta Remei Sipi.
Com a conclusió:
En la tasca de reconèixer la història de l’activisme de dones que han deixat un llegat i una contribució política a les nostres lluites actuals, la situació que revelen les dones entrevistades és que, tot i haver participat de lluites transcendentals a la conquesta de drets per a les dones, són moltes les bretxes que persisteixen, sumant-li ara l’edatisme, concepte que resumeix la discriminació per edat. Aquestes bretxes aprofundeixen les inequitats i les discriminacions que han patit les dones i persones dels col·lectius de LBTIQ+, que veuen en aquesta etapa de la vida la síntesi d’un procés polític, cultural, econòmic, social que no ha considerat aquest aspecte clau del reconeixement de els seus drets a la vellesa.
“Les dones tenen el poder de la vida, el que cal mirar és com posar-nos en valor. L’energia femenina és una energia de valors i de vida i l’energia masculina és una energia de poder i de treball. La transformació de la societat vindrà per un poder que aporti valors i una feina que em faci sentir la meva vida. Serà magnífic que les dones arribin a llocs de poder per aportar millors valors”, assenyala Josi Hernansaez.
Rosa Maldonado està segura que “les noves generacions són les protagonistes dels canvis des del punt de vista polític. Dir no al patriarcat és a dir no al capitalisme i això ho hem aconseguit en unir xarxes, compartint espais on ens sentim més segures. Així hem aconseguit fites”.
D’acord amb la seva experiència en col·lectius de dones migrants, afirma Remei Sipi: “No parlaria d’èxits igualitaris sinó d’avenços que encara no són suficients, tenim una bretxa salarial, encara parlem de conciliació de la vida laboral i familiar. Els homes encara no estan implicats en les cures. Som encara davant d’un llarg camí”.
I ens emplaça Maria Olivares “hi ha més drets acceptats i alhora conflictius, però és així. I és bo que hi hagi debat al moviment feminista”.
