OPINIÓ
Gairebé a última hora vaig decidir manifestar-me amb les Dones Migrants a Barcelona. Visc a Barcelona fa quinze anys, però encara m’identifico amb “nosaltres, les migrantes”, les que patim racisme i discriminació.
De vegades se m’oblida que sóc estrangera, encara que tingui nacionalitat espanyola. S’encarreguen de recordar-m’ho les mateixes dones que treballen en alguns magatzems, encara que reconec que cada vegada més em confonen amb una turista acabada d’arribar de Mèxic.
Em consolo pensant que en pitjor situació es troben les dones que realitzen treballs domèstics o sexuals, les que són lesbianes o transsexuals. Per aquesta raó el 8 de març, moltes d’elles van alçar les seves veus per denunciar i exigir l’abolició de la Llei d’estrangeria, a la qual consideren racista i criminal, es van manifestar per demanar que s’evitin les batudes racistes, les deportacions i les violències que travessen a les desplaçades i sol·licitants d’asil o refugi.
En un manifest previ, que van fer arribar als mitjans de comunicació, van denunciar l’estratègia utilitzada per convocar aquesta gran manifestació perquè – segons elles – continua atrapada en els marcs eurocèntrics blancs que, en si mateixos, impossibiliten construir la unitat de la qual parlen, ja que entenen la racialització com un problema secundari i la neguen i la fan invisible.
Al principi vaig pensar que era exagerada aquesta posició, però dijous quan varem participar en la marxa vaig tenir ocasió de comprovar-ho. Hi ha un predomini natural i una falta de visibilitat d’un problema que es troba en la gènesi de les nostres societats. Anàvem en segon terme de les organitzadores de la impressionant i històrica marxa a Barcelona i semblava que no existíem.
Aquest grup de dones també havien fet un veritable esforç per abandonar aquest dia els seus treballs, amb risc que les acomiadessin, perquè moltes de les assistents a la manifestació no tenen dret a vaga. Però a molt poques persones semblava importa’ls-hi. Algunes ens treien del lloc, es posaven davant de nosaltres, ens obstruïen el pas. Ens tornaven a menystenir. Vam haver de fer grans esforços perquè no fos atropellada la nostra gran pancarta escrita en català que deia: “Dones migrades fem vaga”.
La vaga, van afirmar els mitjans, va ser un fet històric per la gran participació de dones de diferents parts del món però en les notícies dels mitjans de comunicació, sobre les dones migrants, no hi he trobat comentaris. Suposo que vindran després, quan es reflexioni sobre la jornada de dijous passat.
Aquest dia vaig experimentar que ens manca molt per aprendre. A totes, a nosaltres, les migrants i a les que són blanques i van néixer en aquest vell continent que sembla que s’està despertant una altra vegada.
Les dones migrades van qüestionar i qüestionem coses que val la pena almenys repensar: l’emancipació de les dones blanques a costa de les que provenen d’altres països sobretot del tercer món. Cal visibilitzar que el sistema de cures està travessat pel patriarcat, el racisme i la colonització, que és sostingut per dones migrades i empobrides.
Per això és que en aquesta ocasió van i vam exigir la inclusió en el règim general a les treballadores de la llar i el ple reconeixement dels seus drets i beneficis socials. Aquí, enmig de tantes dones amb trets diferents, però que han nascut en aquest país, van voler ressaltar la violència sistèmica que s’hereta de generació en generació.
Fa de mal viure en aquesta societat que també està farta que les migrades parlem de racisme, sexisme i classisme, però com evitar-ho!. Com diu el comunicat de la Comissió de Dones migrades: “Que el discurs i la pràctica política feminista serveixi per a l’emancipació de totes les dones: negres, gitanes, llatines, refugiades, desplaçades, indígenes, asiàtiques, kurdes, àrabs, musulmanes, de l’Est, treballadores sexuals, dones empobrides, lesbianes, transsexuals, diverses funcionals, ancianes, nenes i blanques…”.
Juntes canviarem el món!!!
