OPINIÓ
Va passar el 8 de març, Dia internacional de les dones, potser resulta una mica rutinari això de sortir als carrers cada 8 de març, a vegades la gent creu que celebrem alguna cosa, no s’equivoquin, no es tracta de celebrar, d’allò que es tracta és de reivindicar, si, reclamar el que et pertany, el que pertany a cadascuna.
I les dones estem alertes, som activistes, i molt més les associacions, els grups, les federacions, les plataformes de dones, perquè dia rere dia amb la història de la crisi ens van prenent el que ens pertany, començant per la dignitat, pel dret a viure una vida digna.
El concepte de dignitat impregna tots els àmbits de la vida dels éssers humans, tant la vida personal, social, cultural, política, i totes les altres que puguin existir, ja que des d’un punt de vista humanista, que és d’on sorgeix el concepte, totes les persones tenen la mateixa capacitat de realitzar humanament en la seva magnitud corporal, material, racional i també espiritual; assegurant així la seva transcendència com a tal. Tanmateix amb el pas del temps es pot situar la idea de dignitat en la modernitat i, segons Gregorio Peces Barba, la dignitat “es converteix en un concepte de referència per a la construcció de l’ètica pública de les societats democràtiques.”
Se sap que en les nostres societats, no és cap novetat, més de la meitat de la població som dones, i som les dones les més afectades per la crisi econòmica i moral que vivim, i en aquest context encara més les dones migrades.
Les dones migrades que ens hem vist obligades, primer que res, a deixar els treballs de cures a persones grans, persones dependents i malaltes o els treballs domèstics, perquè les dones que abans estaven inserides en el món laboral, dins el règim general, ara amb la crisi han estat expulsades del mercat de treball i han tornat a casa, a tenir cura de la seva gent gran dependent i a realitzar les feines domèstiques, ja no ens necessiten.
Les dones migrades que amb la situació de la crisi ens han posat de “potetes al carrer”, valent-se de les noves lleis laborals que només beneficien a uns quants, perquè la crisi moral està minant l’empresariat, a les institucions públiques i privades i això es converteix en “no hi ha feina, no podem seguir pagant salaris”, treballs precaris en empreses on abans les dones d’aquí no volien treballar, per exemple treballs de neteja, i amb la total immoralitat d’un acomiadament barat arriba la liquidació, i amb el mateix sou que pagaven a aquesta dona migrant, contracten a tres persones més, i segur que no són estrangeres. I si hi ha sort de conservar el lloc, amb la història de la crisi, els salaris es retallen, tot i seguir treballant les mateixes hores, o potser alguna més.
És aquest mateixa situació la que ha empès moltes dones migrades a viure en la misèria, condemnades a la pobresa, a l’exclusió social que és una més de les tantes cares de la violència vers les dones. Moltes dones que amb tant esforç, com totes i qualsevol de les dones que puguin estar llegint ara aquestes línies, un dia van aconseguir comprar-se un pis, sobrevalorat segurament, i que ara amb la història la crisi no poden pagar la hipoteca i es troben a les portes d’un desnonament.
Moltes dones migrades, amb la història de la crisi, s’han vist obligades a tornar als seus països d’origen, truncant d’una sola bufetada el seu projecte vital migratori, i per tant el dels seus fills i filles, trobant-se ara en una situació peculiar ja que han de tornar a integrar-se en una societat que fa molts anys van deixar. Parlem de projectes vitals de més de 10 anys de recorregut, o pitjor encara, també es donen casos de criatures que van néixer a l’Estat espanyol, i no coneixen cap altre lloc, llavors senten que no pertanyen al país, on han estat empesos amb la història de la crisi, i els símptomes de problemes d’integració afloren.
És aquesta mateixa història de la crisi el que està obligant a moltes persones amb formació superior a emigrar cap al nord a la recerca de pa per alimentar-se; igual que fa 15 o 20 anys vam venir molta gent de les Amèriques, amb formació superior, encara que no ho vulguin creure, per buscar el pa de cada dia.
I dins d’aquests fluxos migratoris que ara van al nord del nord, moltes dones immigrants s’estan tornant re-immigrades, tot això amb la història de la crisi.
Finalment, no creiem més en aquest història de la crisi, i per això el 8 de març varem deixar anar globus liles i morats al cel de Castelló amb les nostres reivindicacions com a dones migrades, la primera: viure en dignitat.
*Irene Gómez Santos és Doctoranda en Dret Constitucional per la Universitat Jaume I de Castellón y Presidenta de la Asociación de Mujeres Migrantes en Castellón-Amuinca. (www.amuinca.com, Facebook: Amuinca-Asociación de mujeres)
