OPINIÓ
Una de les activitats més esquizofrèniques durant l’onada de fred consistia a mirar les previsions del temps dels telenotícies.
Feia un fred polar però les dones del temps no és que anessin amb màniga curta, és que sovint anaven sense mànigues o amb samarretes de tirants. I deixo de banda l’altura isobàrica des d’on habitualment parlen —és a dir, quan treballen—, enfilades en uns nocius talons d’agulla. (N’he parlat en d’altres ocasions.)
Quan les veies, costava de creure que t’haguessis d’abrigar com una esquimal per sortir al carrer. El seu cos ho desmentia malgrat que són excel.lents i preparadíssimes professionals.
Atès que durant l’espai del temps, les cadenes són perfectament intercanviables, és lògic preguntar-se per la generalització de tan estrambòtiques i impròpies vestimentes. D’una banda, és possible que els usos i costums d’algunes cadenes privades (gairebé sempre s’imita el pitjor) hagin unificat el vestuari d’aquestes llicenciades o doctores. De l’altra, és probable que moltes dones del temps en algun moment hagin preguntat als seus respectius caps (imaginem que són homes) què s’han de posar i potser els caps, sense pensar-hi gaire, sense cap mala intenció, sense malícia, els han dit que es «posin guapes». I d’aquí la cadena habitual de mals entesos i tòpics: aquest potser innocent «posar-se guapa» no vol dir desafiar els elements (i menys haver-se de posar uns inhumans talons), o vestir tal com prescriu el masclisme.
No és que siguin enzes, és que els models abominables vessen per totes les pantalles. Les tertúlies mostren un món irreal d’homes extremament fredolics, abillats habitualment amb americana i bufanda de llana (i potser samarreta), i unes dones sotmeses permanentment a sufocants fogots, tinguin l’edat que tinguin. És un misteri la diferent temperatura corporal de dones i homes, tant si acudeixen a tertúlies, com si són presentadores i presentadors, o dones i homes del temps. Un dels dos sexes deu tenir el termòstat avariat. Sempre és ple estiu per a les dones a les pantalles. L’espectacle arriba al paroxisme quan retransmeten les campanades de cap d’any al pic de l’hivern i en plena intempèrie i veus que les dones van semidespullades.
Potser per això marques i empreses pensen que les dones som immunes i insensibles al fred. Recordin que a l’última edició del torneig de tennis masculí comte de Godó, ple de glamur i elitisme, malgrat les denúncies de les interessades i a pesar del gèlid ambient, es va obligar les hostesses a anar amb minifaldilles i màniga curta. Fer passar fred cruelment i a consciència no és la pitjor agressió, però ensenya la mentalitat i els camins de violències més abjectes. I la lliure disposició dels cossos de les dones.
Per un cop, final semifeliç: les empreses Schweppes i Tote Vignau han estat condemnades per assetjament discriminatori per raó de sexe en el treball.
Un altre motiu per a l’esperança és constatar com seria de fàcil canviar aquest estat de coses, capgirar el model que s’ofereix a les dones i sobretot a nenes i a adolescents ara que algunes cadenes comencen a arremangar-se. Amb unes quantes reunions, escoltant l’opinió de les interessades i sense gastar un euro, n’hi ha prou per canviar radicalment i gairebé d’un dia per l’altre la imatge que les teles retransmeten de les dones en un fotimer d’espais.
Les polítiques —considerades tradicionalment dones amb poder— podrien donar també exemple. Enlloc està escrit que hagi de formar part de l’estatus el martiri de lesionants talons d’agulla. No les enforteixen en absolut; al contrari, les fan vacil.lar i fins i tot ensopegar.
De fet, Angela Merkel, una política no tan sols investida de poder sinó també d’autoritat, brinda un model als antípodes.
No em refereixo al canvi radical que va suposar el pla del tancament de les centrals nuclears a Alemanya just ara fa set anys arran de l’evitable catàstrofe de Fukushima (divuit mil persones mortes o desaparegudes més múltiples seqüeles són un argument contundent). Tampoc a la seva política sobre les persones refugiades que hauria de fer avergonyir la resta de molt més mesquines potències europees. Lluny, a més, de fàcils demagògies (no em vull ni imaginar el que hauria fet aquí un polític, una política, de dretes si una nena refugiada s’hagués posat a plorar per por de ser expulsada).
Dues decisions intel.ligents i valentes que honren tant la política com la cancellera. D’una lògica irrebatible: que la vida visqui.
Potser el mateix sentit comú que l’ha portada a decidir que l’uniforme de política pot ser més càlid i confortable. Mai no se la veu amb sabates de taló; s’abilla sempre amb un mateix tipus de vestit sastre (sí, com els polítics). I si en la decisió de tancar letals centrals nuclears o acollir persones refugiades va mostrar que era tota una dona (als homes és evident que els costa molt més prendre aquest tipus de decisió); en els vestit jaqueta ho mostra amb la llibertat i fins i tot certa fantasia que es concedeix respecte a colors i textures.
Comoditat i no haver-hi de pensar gaire, això sí que són possibles bons exemples i pràctiques. Evitarien absurds dilemes, allunyarien escrutinis constants com als que es veuen confrontades futures diplomàtiques (però mai els futurs diplomàtics): «¿Per a l’oposició què em poso?»
