Cartell: Roser Pineda
El passat dissabte 14 d’abril, tot just quan es complien 87 anys de la proclamació de la Segona República, el grup de la República Feminista de Ca la Dona va organitzar un acte per commemorar les dones brigadistes.
En el 80è aniversari del comiat de les Brigades Internacionals es va buscar donar així visibilitat a prop d’un miler de dones que van venir a defensar la República i les llibertats, front al totalitarisme que s’estenia per Europa en la dècada dels trenta.
L’acte va comptar amb la presència de Mercedes Vilanova Ribas, catedràtica emèrita de la Universitat de Barcelona, que va començar la seva intervenció dient que era “un risc, un repte il·lusionant, i un agraïment”. El risc, va dir, perquè no l’interessa la guerra. El repte, perquè mai havia reflexionat sobre aquest tema, tot i especialitzar-se en els anys trenta i la Segona República. I l’agraïment, perquè “em sento a casa meva, amb les meves germanes”.
Vilanova va introduir la seva intervenció parlant del context polític de l’època i dels quatre models d’estat que funcionaven amb èxit: El feixista d’Alemanya i d’ Itàlia. El comunista de Rússia. El republicà espanyol. I el de la restauració amb els tres pilars: rei, partits polítics i exèrcit. Aquest, doncs, és el panorama que es troben les brigadistes, on “ningú parlava de democràcia, però sí de constitució, llibertat i república”.
Mercedes Vilanova amb Alícia Oliver, moderadora de l’acte.
“Ens separen dos-cents anys”
Mercedes Vilanova va manifestar les dificultats per abordar el tema, i el mètode que utilitza per fer-ho, que és el comparatiu. Per això, per estudiar les brigadistes, calia comparar-les amb les dones espanyoles, i el primer que va observar i que li va sorprendre, és que “ens separen dos-cents anys. Nosaltres no teníem cap dona com elles, i crec que venen a Espanya i els hi costa entendre el que veuen”. Així, el retrat que fa de les brigadistes és que són una elit, majoritàriament pertanyen al món anglosaxó: Regne Unit, Estats Units o Austràlia i països escandinaus, encara que també hi ha d’altres països europeus o de més enllà. Són escriptores, periodistes, infermeres, poetes, filòsofes. La majoria són dones grans, nascudes al final del segle XIX o primeres dècades del vint, “és a dir són dones “fetes” amb experiència, per exemple, de la Primera Guerra Mundial”.
Venen per ajudar, com les infermeres; per motius ideològics o per les seves creences com les comunistes, anarquistes o les que pertanyen a la Creu Roja o als quàquers entre d’altres. També venen per motius professionals, com les periodistes. Espanya es converteix en el centre de gravetat mundial, i com diu Vilanova “som el darrer país que lluita feroçment contra el feixisme. Cap altre poble va lluitar i oposar-se a Hitler com una part de la Segona República Espanyola”.
El final ja és del tot conegut, els quaranta anys de franquisme que va viure el país va significar ampliar, encara més, aquells dos-cents anys que relata Vilanova, i va transportar al país directament a l’època de les cavernes.
Mercedes Vilanova amb Ma.Teresa Carbonell.
La miliciana Simone Weil
Vilanova acabà la seva intervenció recordant la filòsofa francesa Simone Weil que, als inicis de la Guerra Civil, va venir a Espanya com a miliciana i va participar al front d’Aragó amb la Columna Durruti. Al front va viure experiències traumàtiques que la marcarien i que la farien abraçar el pacifisme i la no violència. Algunes de les frases que Vilanova va recollir d’aquesta autora són: “Els morts no volen la pau”, o les característiques essencials del que és un partit polític, i que resumeix en: “és una màquina que fabrica passió col·lectiva; és una organització que exerceix una pressió col·lectiva sobre el pensament dels seus membres, i és un grup que l’únic objectiu que té és el de créixer sense límit”.
Aquestes idees de la Simone Weil, com les de la pròpia Mercedes Vilanova de “detesto la memòria històrica” o “em fascina l’anonimat i la invisibilitat”, van sacsejar l’auditori que l’escoltava amb molta atenció i va donar peu a un interessant debat entre les assistents.
El contrapunt a aquesta veu tant singular, el va posar la Ma. Teresa Carbonell, presidenta de la Fundació Andreu Nin, la qual percebia les dones espanyoles de l’època “molt més avançades i en igualtat amb els seus companys”. També va explicar anècdotes de la miliciana, Mika Feldman d’Etchebéhère, l’única dona estrangera que va aconseguir el rang de capitana a l’exèrcit republicà, i que va tenir al seu càrrec una columna del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista).
Al llarg de l’acte es va poder veure un recull d’imatges sobre algunes de les dones que van venir a Espanya, realitzat pel Grup de la República Feminista de Ca la Dona, i sorgit de la necessitat de rescatar els noms de les dones i fer-les protagonistes d’una història que sovint les invisibilitza.
El punt i final el va posar la maga Glòria que, amb la seva màgia, va transformar 3 peces de roba amb els colors de la bandera republicana, en un immens mocador de molts colors que va omplir la sala.
