Quan la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, com cada any, dona a conèixer les paraules acceptades en el DIEC, diccionari usual de la llengua, sempre hi ha polèmiques: unes per qüestions en podríem dir més lingüístiques i altres per qüestions socials. El problema no és tant que una paraula es consideri que forma part del lèxic d’una llengua, en aquest cas de la catalana, sinó la definició, el significat amb el qual aquesta paraula entra en el diccionari.
Aquesta vegada la paraula que ha causat un malestar evident és “tarat, -da” amb la definició “dit d’una cosa afectada per una tara o d’algú que pateix algun trastorn mental”. Està clar que el moviment d’entitats Salut Mental de Catalunya s’ha queixat amb tota la raó, perquè una cosa és que la paraula es faci servir de mala manera i com a insult i una altra és que s’accepti amb aquest significat encara que sigui de manera figurada.
Però no era aquesta la paraula que m’ha portat a escriure aquest blog , sinó “donassa” que s’ha incorporat perquè encara no hi era amb dos significats: el literal, “dona corpulenta, exuberant” i el figurat, “dona, sobretot de l’època contemporània, significada per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica”. És l’equivalent en femení d’ “homenot”. L’exemple de donassa que apareix al diccionari és Aina Moll i efectivament és un bon model, però a mi la donassa que em ve immediatament al cap és Maria Aurèlia Capmany i us explico per què.
Una mala passada de la memòria em va portar a buscar un llibre de la Maria Aurèlia Capmany que recordava que es deia, Dona, doneta, donassa, quan en realitat es diu Dona, doneta, donota. I a més resulta que hi ha dos llibres amb aquest mateix títol: un de l’editorial Dopesa de l’any, 1976 i l’altre del 1979 de l’editorial Edhasa fet conjuntament amb Avel·lí Artís Gener que aporta els seus dibuixos. El primer és una selecció de textos feministes de la Capmany sobre la història, l’amor, la llei, la feina i el treball, el plet de la petita burgesia, qüestions amoroses i cartes impertinents.
El segon llibre amb el mateix títol, fet amb col·laboració amb en Tísner, és molt diferent perquè el protagonisme és del dibuix i la Capmany és la guionista i és una altra forma de mostrar les discriminacions de les dones i les seves reivindicacions de manera incisiva i irònica. En aquest context s’imposa fer un reconeixement al mestratge de Núria Pompeia com la gran ninotaire feminista, que va excel·lir en aquest gènere.
La confusió de “donota” per “donassa”” és ben significativa tenint en compte que, en el cas de dona el sufix –ot , -ota és clarament despectiu i no té entrada pròpia, malgrat que sempre es fa servir pensant en una dona de mala vida . En canvi el mateix sufix, aplicat a home, “homenot”, no és despectiu, ans al contrari i té entrada com a tal al diccionari.
A banda d’aquestes consideracions lèxiques i semàntiques que són prou importants, m’ha semblat molt interessant el que diu Maria Aurèlia Capmany a propòsit del llibre/còmic:
Una de les més grans conquestes de la Humanitat, així amb majúscula, és la rialla. La rialla ens allibera de la por, del domini del fort, del dolor de la injustícia. Per això la comèdia, la burla, la paròdia neix en els camps conreats i suats pel poble. És sabut que els pobles oprimits, les classes oprimides, tot aquell que ha sentit el cop de tralla del poderós s’ha defensat amb la rialla. Les dones hem intervingut sovint en aquesta rialla que esberla les parets de l’opressió. Hem sabut riure del posat solemnial dels mascles investits amb la faramalla del poder i hem sabut riure de les actituds gemegaires del nostre propi sexe. Qui ens podria privar de la rialla? Riem doncs, que la història de la Humanitat és tan sorprenent, és tan injusta que ens dóna material abundant per a la burla i fins i tot la gresca més estripada.
El riure de les dones és important i revolucionari i recordo la força i les conseqüències que té en la història de la filosofia el riure de la noia tràcia segons l’anècdota que explica Plató al seu diàleg Teetet:
Aquí tens, Teodor, l’exemple de Tales, que també observava els astres i, en mirar el cel, va caure en un pou. I es diu que una jove tràcia, amb ironia, es burlava de la seva preocupació per conèixer les coses del cel, quan ni tan sols s’adonava del que tenia davant dels peus. Aquesta burla va molt bé a tots aquells que dediquen la vida a la filosofia.
Aquesta cita ha estat molt productiva per tal d’explicar críticament des dels feminismes la història de la filosofia occidental en què es posa en evidència la generalitzada distracció dels filòsofs de la realitat i l’experiència comú.
I parlant de la teoria que ha generat el riure de les dones també cal recordar el llibre d’ Hélène Cixous, Le rire de la Méduse , traduït com La risa de la medusa per Ana M. Moix amb revisió de Myriam Díaz-Diocaretz, publicat per Anthropos Editorial, el 2001, però, de fet, el llibre original és de l’any 1975.
Hélène Cixous (1937) és una important i influent pensadora francesa en l’àmbit del postmodernisme i del feminisme. Té una extensa obra d’assaig, ficció i teatre i el llibre Le rire de la Méduse recull assajos sobre l’escriptura, concretament l’escriptura femenina que busca sortir de les regles convencionals dels sistemes patriarcals a la recerca de l’autoritat que permeti assolir la llibertat. Està considerat un llibre de referència del que es podria anomenar la segona onada del feminisme francès.
S’entén que parlo del llibre en aquest cas per a fixar-nos en el títol on apareix el riure d’un personatge mitològic molt curiós i interessant que és Medusa, una de les Gorgones que genera moltes interpretacions. No cal dir que la mitologia clàssica està en el rerefons de la nostra cultura, perviu i resisteix el pas del temps i ens forneix d’elements que ens permeten explicar realitats diverses.
Medusa era molt guapa i la deessa Atenea per gelosia va convertir els seus bonics cabells en serps i va esdevenir un monstre amb uns ulls que petrificaven els mortals que la miraven. La mitologia continua explicant i la psicoanàlisi, com fa amb nombrosos personatges mitològics, continua interpretant. Però el que ens interessa a nosaltres, les feministes, és “qui riurà l’última”. En els textos de Cixous , la Medusa no se’n riu de ningú, riu senzillament pel plaer d’existir, de poder crear, de poder ser intel·lectual i autora i això és el que sempre ha fet por als homes i els deixa petrificats.
Com sempre hem anat lligant un fet d’actualitat amb llibres escrits per dones i, en aquest cas, amb un somriure reivindicatiu.
