Escrit per Dolors Reguant
La Independent entrevista a Dolors Reguant i Fosas, nascuda a Súria (Barcelona) el 1949. Activista feminista. Llicenciada en Antropologia. Escriptora.
Anteriorment ha publicat el llibre La mujer no existe, un simulacro cultural. Aquesta entrevista s’ha realitzat a través d’un recorregut pel seu ùltim llibre; Transcendir més enllà de l’Olimp, presentat el desembre passat a Ca la Dona, on Dolors Reguant, incorpora noves idees per debatre i anar avançant en la creació de pensament, dins del Feminisme.
Què hi ha darrere la idea del títol del teu llibre Transcendir més enllà de l’Olimp: mirant pel retrovisor i recuperant els orígens. Sembla ser que a algunes persones no els queda prou clar a què et refereixes.
Bé, tens raó i per això hem afegit una banda per al llibre que diu: “El patriarcat no ha existit sempre. Davant la distopia actual, l’única opció de futur és la filosofia feminista”. El que explico és que si partim de l‘Olimp com herència d’Occident i com a etapa de consolidació del patriarcat, veiem que des d’aleshores, en cap cas, per part de l’ortodòxia patriarcal, en els mites, en les religions, o en les utopies més celebrades, la singularitat de la dona no existeix com a tal. I òbviament això comporta un contínuum de palanca ideològica en la gran majoria dels relats de ficció actuals. Per això cal transcendir els nuclis fundacionals que operen en el desgavell actual. Per altra banda, mirant enrere, sabem, per la transmissió oral i escrita, i fins i tot ara tenim proves fefaents, que no sempre ha estat així: l’origen de la nostra cultura es basa en el desplaçament de la categoria matrística-naturalista per la patriarcal-racionalista. Un engany d’immobilitat històrica que pot frenar l’esperança de futur d’un món sostenible i cooperatiu en tots sentits, amb prou inventiva per capgirar les relacions humanes.
¿Però desprès de tants anys de filosofia feminista, no creus que això ja s’ha donat a conèixer per activa i per passiva?. Hi ha hagut una gran divulgació del pensament de les dones sobretot a partir dels anys 70, no ?
Doncs sembla ser que encara hi ha molt desconeixement. Davant tants anys d’aculturació en el temps i en l’espai, tot i que hi ha una elit que ha anat molt lluny en molts sentits de llibertat femenina, sostenibilitat de la vida, aspectes relacionals, encara hi ha molta gent que no entén una idea tan senzilla com que amb el feminisme tothom hi sortim guanyant. Tal com diu Natza Farré “el masclisme esclafa els drets, el feminisme els reivindica” o bé “que pel fet de reivindicar el sufragi femení, les dones no volien pas eliminar el dels homes” I per això s’ha de promoure de manera extensiva a tothom perquè hi hagi eficàcia simbòlica i el feminisme passi de ser “temut”, moltes vegades, a l’única manera d’entendre una nova visió del món. Parteixo de la base que abans de saber escriure, s’ha d’aprendre l’ alfabet.
Aquest any, justament, el feminisme ha estat molt visible, sembla com si hi hagués hagut reencarnació, no creus?
Cert. En l’etapa 2017-2018 moltes reivindicacions feministes s’han fet globals. I el feminisme ha estat en un primer pla al món. Ha estat important la vaga de les dones i les manifestacions del 8 de març d’enguany. També hi ha hagut un nou esclat feminista d’escriptores que reivindiquen la paraula feminista i que desxifren el plugim de conductes sexistes actuals, com són Bel Olid, Natza Farré o arreu Chimanda Ngozi Adichie. I en la política, també s’ha avançat.
Darrerament algunes dones parlamentàries parlen de manera més clara i contundent sobre el feminisme. Però el que seria bo, és evitar que aquesta onada es converteixi en fum.
Campanyes com el Metoo, que ha estat un allau a les xarxes i a les catifes vermelles, i que sens dubte influencien en el sentit de visibilització d’actituds masclistes, poden esdevenir una tendència sensacionalista amb data de caducitat, perquè no van a l’arrel de la fetitxització del cos femení.
Així doncs quins suggeriments descrius en el teu llibre per fer extensible un canvi real ?
Hi ha un aspecte clau a nivell de codificació. La idea de Victoria Sau que “el patriarcat, sent una institució inscrita en el si de la societat, no ha estat mai escrita a l’estil d’un decàleg religiós o una constitució política” és fonamental. Això comporta la seva invisibilització com a institució i no permet la seva abolició i reglamentació. Un reconeixement a nivell mundial de la seva existència formal, oficial i política com a institució del que ha estat a través dels segles i, és encara totalment vigent, com a deutora d’una gravíssima ofensa moral, espiritual, social i política infringida a les dones d’arreu del món. Aquest projecte, ja es va intentar portar a la ONU l’any 2010, jo mateixa el vaig gestionar amb 244.654 firmes de 60 països, però aquí no hi va haver gaire recolzament. No es va creure prou important. I crec que s’hauria de reconsiderar. A títol d’exemple, fa pocs dies a la Índia una dona que va denunciar la seva violació, la varen cremar viva i no hi va haver llei que la protegís. Si hi hagués un codi comú escrit i acceptat per tots els membres de la ONU, potser seria un començament per anar canviant les estructures jurídiques i a la vegada les mentalitats.
Però en el teu llibre dones gran importància als mites i al ordre simbòlic cultural, No és així?
Sabem que l’òrgan del cos que està en transformació constant és el cervell, que processa, interpreta i modifica la informació que rep a través dels ulls, de l’oïda i de les sensacions transformant-ho en actituds. La primera narració dels orígens del món ens la faciliten els mites i les religions, que serveixen per justificar i inculcar els valors d’una societat. I desprès aquestes imatges mentals es van rememorant en la oració diària de les representacions mediàtiques, a través del que en podem dir violència simbòlica. Les polítiques socials i, ja no diguem, els esforços per part de les dones sobre la violència masclista, queden obstaculitzades pels inputs contradictoris en els mitjans i martelleig constant en la ficció, del que Rita Laura Segato descriu com a “pedagogia de la crueltat”. És per això que un dels reptes principals que voldria transmetre és cridar a les joves a implicar-se més en els relats de ficció, en els guions de les sèries de TV, etc., o més ben dit fer un vertader “assalt” als mitjans elaborant relats amb una altra cosmovisió. No n’hi ha prou amb manifestar-se per les injustícies, encara que necessari, cal dessacralitzar la incidència en el simbolisme que les provoca. S’ha de donar més importància a l’aculturació a nivell extensiu, de la qual en depenem totes les persones segons anem més o menys protegides.
Podries posar exemples d’aplicació en la pràctica actual?
Si partim de nuclis focals del patriarcat, hi ha l’apropiació de la maternitat de la dona. Ho podem veure, com un de tants exemples en la figura del deu Zeus de l’Olimp, quan Atena neix del seu cap, és el que s’anomena matricidi primitiu i avui en dia la gestió del cos de les dones encara és un assumpte d’Estat . Si no desfem les petjades del “inadvertit cultural” tot ens mostra que qualsevulla innovació en quan a les noves tecnologies vindrà impregnada dels mateixos conceptes. Per exemple en la maternitat subrogada o ventres de lloguer, un tema que està actualment a la palestra com a debat per veure com es gestionen les lleis, potesdevenir una altra instrumentalització, explotació i comercialització del cos de la dona com a recipient, i a més, obviant la seva salut en el seu procés. Mirant enrere tenim ja la base científica en el deu Apol·lo de l‘Olimp, que diu: La mare no és la progenitora d’aquesta cosa anomenada nen, sinó la nodrissa d’una llavor recent sembrada.
Si actualment hi ha una diàspora cap a la laïcitat, com a respecte a les creences de cadascú, sobretot en el feminisme, perquè creus que es important furgar en les Religions?
Si volem que les males herbes no creixin, hem d’extirpar-ne l’arrel. Actualment a la Religió cristiana, de la qual hi pertanyen més de 2.100 milions de persones i dela qual Occident en té un bon llegat, ens presenta que la dona prové de la costella d‘Adam, es a dir la idea sinònim de pertinença. Un relat diferent de la versió primera del Gènesi de la Bíblia, on Deu creà home i dona al mateix temps. En ple segle XXI l’Església ortodoxa encara no ho ha revisat… Per no dir l’estigma de la dona com a origen del mal que ens va rememorant la ficció constantment. Tot això queda palès en l’estructura patriarcal, fent que la dicotomia entre la psicosis de la “virginitat” i l’altra cara de la moneda “la prostitució” impregni el llenguatge sexual. I actualment hem encès un fals debat sobre la prostitució entre abolicionistes i regulacionistes, si partim que l’aspecte principal a revisar és l’abús colonitzador amb les seves fantasies i en cap cas la criminalització de les víctimes. És a dir es tracta de desfer el factor estructurant patriarcal i fer més campanyes contra la indústria d’esclavatge sexual de dones i nenes, una indústria global d’allò que Ana de Miguel ho anomena l’Harem democràtic.
No creus que han sorgit noves idees entre les joves per canviar la sexualitat estereotipada?
A mi el que em fa por que és que es banalitzi l’aspecte insurreccional nuclear. Per exemple, si partim que la sexualitat, com expressió del llenguatge del cos, és la metàfora on es basa el poder de dominació, cal una mirada profunda en aquest tema. Últimament respecte a algunes tendències que es presenten com una mirada dissident per catapultar la sexualitat hegemònica com ara el sex-positive i el post-porno feminista, no hi acabo de veure la seva eficàcia. O potser caldria un debat mes profund, a tenir en compte, sobre el desig femení. Parteixo del fet que en la filosofia feminista, la sexualitat no és inhibidora ni normativa, i a la vegada la sexualitat femenina és més integradora en l’aspecte sensorial.
Per contra, en la sexualitat masculina (configurada pel patriarcat) domina el que és visual, una mirada escopofílica o voyeurista que utilitza la icona de la dona com a passiu femení. És per tant una mirada que objectiva, domina, manté una distància amb l’altra, i que junt amb una genitalitat obsessiva inclou, fins i tot, la fantasia de la violació. Per la qual cosa se’m fa difícil pensar que en la renovació d’altres performances de pornografia, hi entri un capgirament del destí normatiu, tenint en compte la ja existent proliferació visual de cossos espectacle de dones al servei de la indústria. Penso que potser hi hauria altres maneres de descodificació del cos de la dona en relació a la mirada masculina, com per exemple trobaria més interessant i efectiva: l’humor; ja sigui visual o escènic, que tal com diu Isabel Franc, la representació paròdica pot donar la volta a una interpretació, ja que l’humor és tan innocent com subversiu.
He trobat en el teu llibre una idea que m’ha sobtat, quan qüestiones el plural del feminisme.
Darrerament es parla molt dels feminismes en la diversitat de les seves reivindicacions. I tant per part de les institucions com per la majoria de les feministes penso que hi ha consens. El que voldria és que no ens facin “golejades” a la lluita feminista ja consolidada que ha comportat molts esforços. Per exemple, si partim de les ideologies pensades per homes com és el comunisme, mai s’han esmentat “els comunismes” en plural, tot i les diferents corrents o tendències.
I encara que el feminisme és la filosofia més diversa en els seus objectius, tenim l’experiència que històricament s’han anat construint genèrics de dones, com per ex. les Nimfes, les Gràcies, les Harpies, etc. per confondre en la pluralitat, la seva afirmació d’existència pròpia. Per la qual cosa, la meva sospita, el meu interrogant és si això esdevé una estratègia per desdibuixar el que és el feminisme, diluint-lo del concepte principal. També he sentit parlar del oxímoron “feminisme de dretes”. Tenim anys d’experiència en què l’actual neoliberalisme patriarcal quan no pot subvertir una idea, s’inventa qualsevol tàctica per desactivar un moviment polític social o ideològic. Només es tracta de saber fer una mirada profunda i detectivesca per no deixar-nos influenciar en el sentit de que les modes no dilueixin el concepte holístic transformador del feminisme insurreccional que manté certa distància amb l’ institucional.
