OPINIÓ
Diumenge que ve, a les eleccions a 17 institucions del país, ens diran si aconseguim el canvi de llei i si, les sentències i l’organització de les dones, a la fi, aconseguiran irrompre en el poder local, a on arribarem el 1922 però que es va aturar.
Avui no hem aconseguit més que el set per cent de les alcaldies i el 25 per cent dels escons en els congressos locals.
Avui el mandat constitucional perquè els partits polítics posessin a les seves llistes de candidatures al 50 per cent homes i 50 per cent dones, ens permet ampliar la mirada. És el començament del veritable camí: la paritat electoral en la governança dels municipis i els congressos locals.
Per això és important la reforma, amb la qual no es pot simular, perquè aquesta vegada hi ha sanció. Si els partits no compliren amb les seves llistes d’homes i dones al 50 per cent, se’ls va revocar la seva inscripció i van haver de fer els canvis. Això va passar clarament en algunes municipalitats; hi ha altres estratagemes, és clar que n’hi ha, però pel volum de candidatures amb aquest efecte es tempera, sense deixar de tenir transcendència.
El més important ha estat la vigilància per part de les dones, l’alerta contra la il·legalitat i els mecanismes de protesta i visibilitat.
Els partits, les seves direccions, s’han vist en problemes; altres han manipulat l’assignació dels llocs per a les dones, això sí, però ull, per última vegada, perquè el Tribunal Electoral del Poder Judicial de la Federación (TEPJF) va resoldre amb una triada de jurisprudències, prevenir que això no succeeixi a partir de l’elecció de 2016 en endavant.
L’any vinent hi haurà eleccions en 12 estats del país que elegiran governs, congressos i municipis. Per tant, la batalla és continuar assegurant paritat vertical i horitzontal en els municipis que, per acord del TEPJE, és obligatòria el 2016, com ho és en l’elecció de diumenge en quatre estats: Estat de Mèxic, Tabasco, Nuevo León i Querétaro. No és poca cosa.
Ens insistiran en diversos assumptes. No m’agrada l’aura victimista i menys si ens quedem en el tema electoral, em diran que moltes dones van ser enviades a districtes perdedors o municipis sense importància; em diran que en alguns casos, en llocs on van ser descoberts els tripijocs, els dirigents van posar a qui van voler; que segueixen sent amos de les candidatures, que després intentaran manipular. La diferència és que ara les dones no es deixen. Aquesta és la diferència.
Els explico que algunes polítiques que van ser desestimades, encara que tenen una llarga carrera política i de representació popular, van denunciar que es van triar a altres dones, moltes d’elles parentes, per resoldre les revocacions, per substituir la martingala i encara van dir més.
Que aquestes accions eren sota sospita. És clar que sí, és un procediment antidemocràtic, així es diu, o caciquil, però no obstant en la tasca de donar seguiment, insistent, de fer i dir durant 20 anys de quotes, hem de reconèixer les dificultats internes, fins i tot, entre les dones que militen per la causa.
Moltes altres militants partidàries no ho entenen, són part del problema i no de la solució. Algunes dones no importa el partit al qual pertanyen, són conservadores: les vaig veure actuar contra l’avortament el divendres a Morelos, del PRI, del PAN, de Convergencia Democrática i del Partit Humanista. Ens falta molt, és cert.
Però sóc optimista. Això que passa és el de menys. Si hi pensem, hem anat molt de pressa, reeixidament. De 1824 a 1922, hi ha 98 anys, és a dir de la primera petició del vot a la sanció jurídica dels drets ciutadans a Yucatán, durant el govern de Felipe Carrillo Port; de 1922 a 1946, tot just van ser 24 anys per aconseguir el vot municipal per a tot el país; entre 1946 i 1953, van ser set anys, per l’acord del vot universal.
Veure els successos des de la perspectiva històrica resulta molt interessant i ens ajuda a comprendre, i si ho posem en la vida de les dones haurem de dir que qui que van néixer el 1922 van poder gaudir del dret a votar i ser votades, segons la reforma constitucional de 1953, i votar per primera vegada en eleccions federals en 1955.
No obstant això, la veritat és que després del vot universal vam anar molt lentament, a petits passos: passem del 5 al 9, després al 12 i més endavant vam retrocedir al 10 i posteriorment arribem al 16 per cent al Congrés; lentament en els llocs i eleccions locals, tant que ara tot just tenim el 25 per cent mitjana de dones en els congressos locals. I no diguem les gubernaturas, tot just 6 a 60 anys.
En Aguascalientes, per vergonya històrica, no hi ha hagut cap senadora i amb prou feines tenim dones com primeres regidores en el set per cent dels municipis. Però ull! Cal prendre nota, cal dir-ho: en menys de 10 anys vàrem passar del 3.5 al set per cent.
I per què? Perquè no cal exagerar ni oblidar. El projecte SUMA, encapçalat per Patricia Mercat, finançat per Inmujeres i ONU Dones, en els últims anys, va ser una acció poc valorada, va aconseguir recórrer el país incentivant a governs, partits i a les dones per ampliar amb mesures polítiques i legislatives la participació de les dones en els processos locals. Per descomptat hi ha hagut altres accions, menys transcendents, amb menys diners i possibilitats. Aquesta de SUMA va ser fonamental. La pregunta és: per què es va abandonar?
O sigui res és per generació espontània. I, la gran fita, tot just fa sis anys o una mica més és del Grup Plural, en el qual participen moltes dones de SUMA o coincidint amb aquesta organització, són les mateixes que van aconseguir posar en evidència les “juanitas” i la violació dels estatuts per part dels partits polítics. Aquestes accions del grupo Plural, dels seus integrants, la seva tenacitat i el seu coneixement van ser determinants. Avui a la Cámara de Diputados y Diputadas, hi ha 37.3 per cent d’escons ocupats per dones i va pujar a més de 30 per cent en el Senat; va creixent doncs l’impacte a cambres locals i a les alcaldies.
Per això la paritat no és una entelèquia ni molt menys. Arribar aquí és part d’un procés amb estratègia de dones, algunes hi són des de fa més de 25 anys, altres hereves dels anys trenta i algunes més convençudes i militants. Indestructibles, no dogmàtiques.
Històricament juntes sempre avancem. Algunes sí que ho saben.
Què no tot és meravellós? Per descomptat, és clar que no!. Res és perfecte. Encara pitjor no podem desentendre’ns de la corrupció, del masclisme i del patriarcalisme. De totes maneres el repte és que aquest 7 de juny es trenqui la inèrcia en el poder local.
Sí, és així. Ens toca a totes. A elles en la governança contribuir a la democràcia. A nosaltres pressionar per fer realitat l’agenda de les dones, l’agenda de la democràcia, de la no violència, del rescat de les nenes i dones de l’abús i la trata; de les defensores dels drets humans, de la plenitud dels drets sexuals i reproductius, de la interrupció legal de l’embaràs i d’una croada real contra la fam i la pobresa, passant per defensar els drets laborals i de lliure expressió de les mexicanes.
Esperem amb ànsies el 7 de juny.
