OPINIÓ
Aquesta setmana vaig haver de documentar-me bastant per poder elaborar l’editorial del programa de ràdio en el qual col·laboro. El tema sobre el qual vaig buscar informació era sobre l’eutanàsia i el dret a una mort digna.
Si, ja sé que és un tema polèmic i em vaig trobar amb opinions de tots els colors i opcions. Al final, tot i que tenia la meva idea formada sobre el tema, sempre acabes aprenent coses i reflexionant amb més profunditat sobre temes variats que es van ramificant a mesura que vas entrant en matèria.
Vaig llegir bastant i al final em vaig quedar amb un regust amarg ja que vaig tornar a comprovar com en massa casos les nostres vides segueixen condicionades pels radicalismes religiosos.
Comprovar com els de faldilles llargues i negres han donat la batalla ferotge per controlar els nostres cossos de dones a l’hora d’impedir que puguem decidir sobre les nostres maternitats ha estat l’evidència que segueixen intentant que els seus postulats siguin els que definitivament apareguin al BOE a cop de modificacions legislatives i reials decrets dictats directament a les oïdes de qui ens governen. No ha estat cap novetat. Només la ferocitat del seu discurs i el desmesurat poder que s’han pres han estat els seus pitjors cartes de presentació.
Les diferents religions monoteistes en general i la catòlica en particular són especialment ferotges pel que fa a la defensa de la vida es refereix, tot i que aquesta defensa comporti que la vida de la mare es posi en perill, com ja hem vist.
No els importa la qualitat de vida ni la dignitat amb la qual es pugui viure. Senzillament cal viure, sobretot si s’és home, a qualsevol preu.
El valor del dolor, el sofriment i la malaltia al llarg de la vida segons els seus postulats ha he ajudar-nos a tenir un vida plena al paradís i, precisament per això, hem de “aguantar el que Déu ens mani” per santificar.
Aquesta apologia del dolor que porta implícit aquest tipus de missatges, al costat del poder socioeconòmic i polític que han exercit al llarg de tants segles ha conformat tot un esquema d’idees que, sota l’estigma de la culpa i el perdó que només ells poden impartir , ha generat moltíssim dolor a moltes persones. El conjunt de creences judeo-cristianes dominant encara en occident, però sobretot en el catolicisme més reaccionari han conformat un sistema de valors poc respectuosos amb la qualitat de vida de les persones i al mateix temps que una clara mostra de desigualtat entre dones i homes que sempre afavoreix al patriarcat més reaccionari.
Mentre vociferen a tot drap i des de totes les instàncies de la conferència episcopal contra el fet que les dones puguem decidir sobre la nostra pròpia vida i la nostra maternitat, es mantenen callats davant els assassinats que provoca el terrorisme masclista. Davant d’això i des dels confessionaris i els seus púlpits, només el missatge de “resignació cristiana” per assolir un major grau de glòria en una altra hipotètica vida i davant el seu déu.
Barrejar creences personals del tipus que siguin amb qüestions d’estat és absolutament antidemocràtic. I ho estan fent al llarg dels segles. I nosaltres com a dones i com a societat de la qual formem part i que som més de la meitat, patint-los.
La dignitat que ells, els de faldilles llargues i negres de la conferència episcopal entenen, és la dels oripells i que només emana de les seves pròpies creences, no té res a veure amb la qualitat de vida, l’honestedat o la possibilitat de manca de fe. La seva dignitat no contempla la voluntat de tenir una mort sense patiments quan ja no queda esperança de vida i el dolor ja no és suportable si no és a base de narcòtics que adormen la voluntat de les persones malaltes quan no l’anul·len per complet.
No es pot creure en aquests postulats quan ets plenament conscient que les potencialitats humanes que neixen de la pròpia llibertat de totes les persones siguin dones o homes.
No es poden imposar creences que atempten directament contra els drets humans a tenir una vida plena i, en la mesura del possible, feliç.
No es pot permetre als nostres governants que legislin o deixin de fer-ho en funció de creences privades jo interessos d’aquests homes que se senten investits per una autoritat divina que els permet imposar els seus dictats de la manera que millor els vingui.
No es pot demanar que seguim postulats que segreguen la vida en funció del teu gènere o de les teves pròpies creences en la llibertat humana. No només és antidemocràtic, és també amoral.
Només en la mesura que els governants dels països s’allunyin d’aquest esquema de valors i anteposin les necessitats i desitjos de la ciutadania podrem parlar d’estat laics amb drets de ciutadania igualitaris i que poden realment deixar enrere períodes històrics teocràtics que han imposat una determinada fe per sobre dels drets i la dignitat de les persones.
Vull, exigeixo als qui ens desgovernen que deixin les seves creences religioses a un costat i legislin a favor de la dignitat humana al llarg de la vida i fins i tot per a la mort, perquè el fet de la mort en si mateix és consubstancial a la vida i per tant, ha d’estar revestit de la mateixa dignitat que exigeixo per viure amb llibertat la meva pròpia vida i prendre les meves pròpies decisions.
Sóc de les que pensa que si com a societat hem aprovat una Constitució que consagra l’Estat Espanyol com ACONFESSIONAL, hem d’exigir als que ens governen en cada moment que respectin aquestes regles de joc i que, respectant les creences religioses de cadascú, actuïn des d’aquesta posició constitucional.
Hem d’acabar amb el control que els de faldilles llargues i negres exerceixen sobre les consciències perquè deixin d’influir en les decisions polítiques dels que ens desgovernen.
Si són creients em sembla molt bé, però que deixin d’imposar les seves creences religioses als que no creiem en cap déu i per tant tenim altres valors per viure i fins i tot per morir.
La dignitat humana ha d’estar per sobre de qualsevol consideració religiosa i ha de contemplar el respecte a la vida de TOTES les persones.
La defensa de la vida no pot ni ha de comportar restriccions a les llibertats personals de tot tipus. Però aquesta mateixa defensa ha de ser coherent amb que comporti la dignitat humana. I en aquesta última part els de faldilles llargues i negres i els seus coreligionaris, són profundament hipòcrites com hem vist en l’intent de Gallardón i de Rouco Varela per reformular la llei de l’avortament per impedir-ho i impedir que aquest es produís en casos de greu malformació del fetus. Els importava més imposar un criteri de la seva fe que la qualitat de vida futura d’aquest fetus i de la seva família. I aquest és un exemple.
Em tenen molt farta aquestes hipocresies i contradiccions en nom als presumptes dictats de la seva déu que imposen sense tenir en compte que també existim les persones atees i les agnòstiques i que tenim dret a triar més enllà dels seus criteris.
Tenim drets i exigim condemnes davant els assassinats pel terrorisme masclista i no volem funerals d’estat.
Exigim denúncies públiques i actuacions davant aquest tipus de violència i no només silenci.
Exigim el reconeixement de la condició de víctima i que no se’ns culpabilitzi per ser sistemàticament picades davant la seva mirada impàvida i el seu discurs de la “resignació dins del sagrat vincle del matrimoni”.
Que farta em tenen amb tanta hipocresia …
Exigeixo el dret a ser lliure per viure i morir com cadascú consideri oportú i de la manera més digna possible i amb les cures pal•liatives necessàries. Sense culpa. Sense perdó.
La veritable llibertat no els contempla. Són exigibles com a drets humans.
