Foto JoseAntonioGalloso_Blogger
Hi ha ‘un retrocés i una escomesa molt perillosa’ en el canvi de cicle polític conservador a Llatinoamèrica, indicava la sociòloga i feminista peruana Virginia Vargas a Barcelona. Però la pregunta és: Es van beneficiar realment les dones quan van governar més d’una dècada els governs progressistes o d’esquerres en aquesta regió? La resposta sembla que és un no.
Així ho expressava Virginia Vargas, cofundadora també del Centre de la Dona Peruana Flora Tristán, en la presentació del llibre: Rescatar l’esperança. Més enllà del neoliberalisme i el progressisme. En l’acte, realitzat a l’Espai ‘Contrabandos’, on van participar-hi altres autors: el professor Joan Martínez Alier i l’antropòleg Arturo Escobar. La presentació va anar a càrrec de Montse Benito de l’ONG Entrepobles, editora del llibre. Aquí, però, només s’abordaran les polítiques pel que fa als Drets de les dones.
Gina Vargas i Montse Benito en la presentació de Barcelona. Foto Lídia Vilalta
Processos de re-patriarcalització
Per la reconeguda sociòloga feminista, hi va haver ‘heterogeneïtat’ en l’onada progressista de governs: “alguns van confrontar, inicialment i en algunes dimensions, el model neoliberal (Veneçuela, Bolívia, Equador), altres van ser més complaents (Brasil, Xile), un més democràtic i desenvolupat (Uruguai) i un altre amb riscos d’autoritarisme (Paraguai)”.
Vargas va visibilitzar, però, unes ‘constants’ en els processos de re-patriarcalització dels suposats governs ‘progressistes’ d’Amèrica Llatina. Són els “murs amb els que sempre topem les dones: Drets sexuals i reproductius (DSR), diversitat sexual, paritat i laïcitat”, va afirmar. La seva presentació coincideix amb l’anàlisi que ella efectua en el llibre, en el capítol: Els feminismes en el laberint de les esquerres governants a Amèrica Llatina. Reflexions inacabades.
Esquerra, amb respecte a què?
La uruguaiana Lilian Celiberti, coordinadora de l’Articulación Feminista Marcosur, opina en el llibre que, precisament aquesta ‘heterogeneïtat dels governs’ o ‘camp genèric de l’esquerra “ha estat un dels problemes per al debat polític”. Perquè calia confrontar les “pràctiques dictatorials” de Daniel Ortega a Nicaragua, amb “la bel·ligerància del socialisme” de Veneçuela, “les propostes descolonitzadores” de Bolívia, o “els avenços en drets” a l’Uruguai.
Celiberti, que és també Coordinadora del Centre de Comunicació Virginia Wolf – Cotidiano Mujer, coincideix amb el diagnòstic de Vargas en afirmar que, en l’actualitat, “l’avortament i la autonomia reproductiva de les dones, la diversitat sexual” i els conflictes per “la justícia ambiental, social, racial i de gènere”, com també “l’ús i la gestió dels recursos naturals”, són les dificultats que “divideixen o desafien les esquerres llatinoamericanes” al govern. El seu capítol es diu precisament: Esquerra, respecte a qué?
LilianCeliberti. Foto_ujccuritiba.blogspot.com
Rafael Correa, suspens total en gènere
Per a ambdues expertes, Rafael Correa, ara ja expresident de l’Equador, és el que suspèn, i del tot, respecte a les polítiques públiques de gènere, a més de la seva personal i oberta actitud masclista. “Hi ha retrocessos en el Programa de salut sexual i reproductiva, prevenció de la sida, educació sexual… Ha desaparegut la institucionalitat de gènere, que ha estat reemplaçada per una oficina a càrrec de l’Opus Dei” indica Vargas, a més de ressaltar diversos dels seus posicionaments personals.
El 2011, per exemple, Correa va evidenciar les “polítiques patriarcals en els seus discursos moralistes, confessionals i misògins”: les “agendes avortistes, matrimoni gai, feminisme extrem, aquests no són valors del poble equatorià” va arribar a declarar. El 2013 va utilitzar la mateixa terminologia que conservadors i esglésies han esgrimit a Colòmbia respecte de l’Acord de Pau, al afirmar “crec que aquesta ideologia de gènere, aquestes “novelerías”, destrueixen la família convencional”. I per prevenir l’embaràs de les joves, Correa proposava oficialment “l’abstinència abans del matrimoni” i impulsava polítiques d’ “enfortiment de la familia”.
Lilian Celiberti assenyala, per la seva banda, que les parlamentàries del propi partit governant, Aliança País, “han estat durament increpades”. I quan Paola Pabón va presentar una proposta per despenalitzar l’avortament en cas de violació, aprofitant que es discutia el Codi Penal, “Correa va amenaçar amb dimitir i va ordenar al seu partit votar en contra” de la proposta. Pabón, amb les diputades Gina Godoy i Soledad Buendía que la van secundar, van ser “sancionades amb 30 dies de suspensió en les seves tasques legislatives i se’ls va prohibir parlar públicament del tema”.
Bolívia, violència masclista i institucional
Pel que fa a Bolívia, la sociòloga peruana indica que la Constitució va introduir “continguts feministes: paritat i alternança, equitat de gènere, orientació sexual, idioma, religió, ideologia, filiació política, embaràs, nacionalitat i no violència cap a la dona, en totes les seves formes, i reconeixement del valor del treball domèstic”… és a dir, que s’ha avançat en les quotes de paritat, però, “Bolívia és el país amb més violència masclista d’Amèrica Llatina: la nova Llei ha permès augmentar les denúncies, però no ha dissuadit els homes de ser violents”, lamenta.
Vargas recull a més en el llibre, l’anàlisi que demostra que “la dècada econòmica daurada que ha viscut Bolívia amb Evo Morales trontolla en avenços socials, justícia, tràfic d’influències, violència masclista”…. Fins i tot “el president s’ha vist afectat per plets amb fills i filles no reconegudes que reflecteixen aquesta falta de responsabilitats paternals”. I ella afirma que “aquests incidents deixen antecedents nefastos sobre l’ús i el mal ús de les lleis d’assetjament sexual i assetjament polític”.
La Llei d’assetjament polític impulsat per les feministes bolivianes va ser “un guany per a tota la regió”, sosté (encara que va trigar 11 anys a aprovar-se de 2001 a 2012) però, al seu propi país, ha significat que “la major presència de dones en política provoca els intents dels polítics homes d’expulsar-les d’aquest espai” i “arrebatar-les-hi un dret adquirit” per les dones a Bolívia.
Gina Vargas_Wikipedia
Bancada evangèlica al Brasil contra les dones
Celiberti recorda que les feministes brasileres, malgrat ser les impulsores del dret a l’abortament a Llatinoamèrica, són ignorades i moltes vegades criticades per la ‘bancada evangèlica’ que actua contra els drets de les dones, tant al Parlament, com en els monopolistes, conservadors i racistes mitjans de comunicació de Brasil.
La sociòloga Vargas ho atribueix a “errors en els càlculs i negociacions polítiques” que va fer desembocar en el cop contra la presidenta Dilma Roussef en 2016. Ella va entrevistar el 2013 a parlamentàries del Partit del Treball (PT) i explica que havien negociat tenir algunes de les Comissions de ‘major’ pes polític i econòmic (Finances, Comerç…) però van deixar en mans de la ‘bancada evangèlica’ -que després va defenestrar Roussef- la Comissió de Drets Humans (DDHH). “Va ser tal l’escomesa contra els drets de les dones”, afirma Vargas, que “les feministes del PT i les seves aliades, van organitzar una Comissió de DDHH paral·lela, amb veu al Senat, per evitar el seu avanç”.
Sobre el cas de Veneçuela, Vargas troba ambivalències: el president Hugo Chávez era un ‘feminista socialista convençut’ opina, però no hi ha hagut avenços en el tema de l’avortament, ni la unió o matrimoni del mateix sexe. “Nicolás Maduro ha obert el debat sobre l’avortament però en un escenari de confrontació política” gens propici.
Celiberti recorda, per la seva banda, que el 2007, a Nicaragua, “la parella presidencial va impulsar la penalització de l’avortament” fins i tot “el terapèutic, després de més d’un segle de vigencia”. Aquesta república centreamericana segueix sent “un dels quatre països del món que no reconeix el dret a l’avortament, ni tan sols en situacions de risc de mort de la mare”, afirma aquesta comunicadora.
Pel que fa a El Salvador, ressalta que “un ampli nombre de salvadorenques que van patir emergències obstètriques durant l’embaràs continuen sent empresonades sota la sospita d’haver tingut un avortament induït”, i després han estat “condemnades per càrrecs d’homicidi”. En aquest sentit, recull declaracions de la militant i activista feminista Morena Herrera que assenyala que “un dels primers obstacles per avançar, és aquesta posició ambigua i no responsable per part dels estats”.
Foto_feminismo-latam
Conflicte centrat en les polítiques sobre la sexualitat
Mentre en altres períodes el “conflicte entre l’Estat i l’església catòlica era per qüestió de tributs, propietats de terres o de règim polític”, en l’actualitat, assenyala Lilian Celiberti, “està centrat en la sexualitat i el disseny de les polítiques públiques (DSR, píndola del dia després, mètodes anticonceptius) o en les formes de les famílies i els drets d’homosexuals, lèsbics, transvestits i transsexuals”.
No s’està davant d’una “diferència d’opinions”, sinó “davant l’ús i l’exercici” de “l’hegemonia de l’església catòlica com a tutelar de la moral pública” que, recorda, la colonització li va permetre. I els sectors conservadors, continúa analitzant, “han deixat de banda la qüestió ètnica i de classe i s’han centrat en l’assumpte de gènere, les llibertats sexuals i l’anticoncepció”.
De manera que, quan en les societats ja hi ha una “cultura democràtica més igualitària” sosté la comunicadora Celiberti, “el territori de control de ‘l’altre’ es desplaça llavors als cossos. I la sexualitat i la reproducció es converteixen en els nous eixos de les estratègies discursives” d’aquests grups, afirma. (Ho veiem a Colòmbia, Brasil…).
És més fàcil el matrimoni igualitari que l’avortament
Per això, afirma, ha estat “més fàcil conquerir el matrimoni igualitari que el dret a decidir interrompre un embaràs”. Per Celiberti no es tracta “d’estar a favor o en contra”, sinó que és el propi “concepte de llibertat” el que ella reclama, perquè “és el que posa límits a l’acció de regulació i imposició de normes estatals punitives a la vida de les persones… més enllà del que cadascú pensi”. Per Celiberti “l’estat ha d’habilitar i reconèixer el projecte autònom que cada dona vol fer del seu cos i la seva vida”.
També per això, explica Celiberti, el dret a decidir la interrupció de l’embaràs, ha estat sempre ‘un camp de conflicte’ en la relació de les feministes amb els governs i partits d’esquerra. I aquests ‘’nous paisatges de conflicte’ s’agreguen als “tradicionals de segregació: territorial, laboral, de gènere, de generació identitària i de clase” manté.
Foto Cotidiano Mujer
Retorn al model econòmic exportador primari
La sociòloga peruana, passa una pàtina econòmica a les seves reflexions i indica que en principi, aquests ‘governs progressistes’ “van confrontar el neoliberalisme i la idea del bon viure” (fins i tot es va incorporar a les Constitucions de Bolívia i Equador, assenyala), però ara s’estan “formatejant” cap a una “lògica desenvolupista i extractivista” que torna al model exportador primari (mineria i agronegocis).
Això suposa per a la cofundadora del Centro de la Mujer Peruana Flora Tristán que “s’estan distanciant i debilitant els moviments socials que els van portar al poder: indígenes, ambientalistes, feministes i grups de drets humans” i també s’estan “oblidant les agendes feministes”. I aquí tornem als cossos femenins, ressalta, perquè “els impactes del neo-extractivisme afecten l’ecosistema, els territoris comunals i la vida quotidiana” però també “als cossos de les dones per la violència, trata, alcoholisme i prostitució” que es genera, sobretot, a les zones extractivistes.
De manera que “l’Estat segueix sent colonial, patriarcal, neoliberal”, i s’hauria de modificar. Per això, Virginia Vargas es fa dues preguntes: a) “com descolonitzar aquesta mirada masculina que no es qüestiona (i) que posa a l’home com a centre i mesura de totes les coses?” I b) “com harmonitzar diverses normatives en una sola noció de drets, que sigui referent de diverses cosmovisions i tingui una mirada intercultural?. Perquè “no hi ha des-patriarcalització si no hi ha descolonització” i perquè les dones, afirma, “som diverses, per classe, edat, raça i sexe”.
Lilian Celiberti Foto Cotidiano Mujer
Subvertir l’íntim i transformar les relacions de poder
La coordinadora de l’Articulación Feminista Marcosur li aplica un vernís ideològic i al final del seu apartat expressa que “estem en una cruïlla de camins: d’una banda, hi ha una major consciència de drets (amb noves conflictivitats) i de l’altra, es fan obvis els dèficits teòrics i institucionals de l’esquerra, per construir noves orientacions del canvi simbòlic, cultural i polític”.
I alerta que, precisament “aquests són els canvis prioritaris de la dreta política i fonamentalista per a la seva croada conservadora”. Així que Celiberti planteja que “es tracta de construir hegemonia des de pràctiques polítiques que es donen en múltiples espais” i al mateix temps, planteja fer “accions de subversió en allò íntim, allò privat i allò públic” per transformar la societat i les relacions de poder. Això per a ella, seria l’esquerra.
Aquests temes i d’altres es tractaran en la 14 Trobada Feminista Llatinoamericà i del Carib (14EFLAC) ‘Diverses pero no disperses’, que es realitzarà a Montevideo (Uruguai) del 23 al 25 de novembre d’aquest any 2017 i en el qual ambdues expertes hi participaran, juntament amb d’altres ponents com Morena Herrera d’ El Salvador, la guatemalenca Ana Cofiño, la mexicana Daphne Cuevas, la dominicana Altagracia Balcacer, Line Bereiro de Paraguai, entre moltes altres.
Els eixos proposats per les Assemblees són 10: Cossos, subjectivitat i drets; Racisme i discriminació; Violències urbanes: habitatge, mobilitat; Desafiaments i perspectives de l’economia feminista; Democràcia, Estat Laic i fonamentalisme; Els noms dels feminismes; Guerres i resistències: expulsions, terra i territori; Violències de gènere. Ni una menys; Autocura, protecció i bon viure feminista; Autonomia i poder: dilemes i desafiaments. També hi haurà activitats auto-gestionades a les tardes.
La 14 Trobada Feminista Llatinoamericana i del Carib (EFLAC) finalitzarà el dia 25 amb una marxa, que s’unirà a la de les Dones de Negre i quan ambdues es trobin es llegirà un missatge de Minou Tabarez Mirabal filla i neboda de les germanes dominicanes assassinades el 25 de novembre 1960.
