El primer producte que va identificar al territori colombià va ser l’or i els espanyols, cecs per l’ambició, s’embarcaven després de la llegenda del Dorado. Després va ser el cafè. Ara sembla que tornem a èpoques pre-industrials.
Les explotacions mineres i d’hidrocarburs-activitats extractives-estan avançant a passos de gegant, a costa d’ecosistemes, la salut de poblacions rurals i augment de la violència contra les dones.
“La promoció de les activitats extrtactivistes que es dóna tant a Colòmbia, com en molts països de Sud-amèrica, per part de governs d’esquerra com de dreta, es recolza en l’argument que aquests projectes són indispensables per assegurar el creixement econòmic i la renda permet ampliar els pressupostos per a programes socials “, va afirmar a SEMLac Germán Niño, de la no governamental Corporación de Investigación y Acción Social y Econòmica (CIASE).
Amb l’alça dels preus internacionals de minerals i hidrocarburs-especialment or i carbó, amb demanda sostinguda-, sumada als estímuls per als inversors promoguts des del govern anterior d’ Álvaro Uribe, les grans multinacionals de la indústria extractivista són presents en tot el territori colombià.
Només durant el govern passat es van atorgar 9.000 autoritzacions oficials per a l’exploració i explotació minera, 37 de les quals no van respectar parcs nacionals naturals-segons Ingeominas, autoritat minera de Colòmbia -ni alguns territoris de reserva indígena.
Les explotacions carboníferes han posat a Colòmbia en el primer lloc a Amèrica Llatina i desè en el món, el que s’ha traduït en un creixement de la inversió estrangera de 11.900 milions de dòlars en el darrer quinquenni.
L’actual govern ha declarat la mineria com “locomotora de desenvolupament” del país. No obstant això, l’impuls al sector extractiu no ha anat acompanyat del foment i creació d’indústries que li donin valor afegit a les matèries primeres, com la petroquímica.
“Ens estem tornant monodependents de la mineria i els hidrocarburs, els indicadors econòmics així ho demostren. I com aquests recursos són finits, s’extingiran, i per això necessitem avançar en la industrialització de la mineria i en ciència i tecnologia”, afirma a SEMLac Fabio Velásquez, coordinador acadèmic de l’informe “El sector extractiu a Colòmbia” i membre del no governamental Forum por Colòmbia.
A més, els egresos per utilitats o dividends són majors o iguals als ingressos del país per inversió estrangera, apunta Diego Otero Prada, degà de la Facultat de Ciències Econòmiques, Administratives i Comptables de la Universitat Central. Significa que hi ha molta inversió, però aquesta és igual o menor a les sumes de diners que els inversors s’enduen.
Colòmbia ofereix avantatges en tributs que promouen la inversió estrangera, però en les condicions més desavantatjoses per al país productor en el context internacional.
El mateix ministre de Mines i Energia, Carlos Rodado, va declarar a la premsa el maig de 2011 que hi havia debilitat per fiscalitzar i controlar una normativa laxa i poca exigibilitat en l’aplicació de les disposicions vigents.
El cost que paguen les dones
“Amb dolor i indignació afirmem la permanent demanda de serveis sexuals per part de funcionaris i obrers de la indústria mineroenergética, servituds, tracta de persones, migració de dones, així com l’estigmatització de les dones que exerceixen el treball sexual promogut per aquest tipus de activitats econòmiques “.
Així ho van deixar consignat les dones reunides en la Trobada Llatinoamericà “Mujer y Mineria”, celebrat a Bogotà el 12 d’octubre de 2011.
La declaració final de la Trobada afegeix que la salut de dones i nenes rep també forts impactes agressius dels megaprojectes. “S’accentuen les malalties de transmissió sexual (MTS), respiratòries, mentals i de la pell, auditives i totes aquelles derivades de l’activitat minera extractiva i de les fumigacions”.
El document destaca a més l’increment d’avortaments, malformacions, càncer i embarassos d’adolescents, entre altres problemàtiques de la salut.
La salut de dones i homes i a registrar encara casos massius com a efecte de l’extracció i transport de carbó. El 2008, la comunitat del departament (província) de César (nord de Colòmbia) va protestar per les malalties respiratòries generades per les partícules i pols en l’aire.
Com a conseqüència, es va obrir una investigació a la multinacional nord-americana Drummond. Malgrat les veus autoritzades que indicaven que havien de cessar operacions, al final l’empresa es va comprometre a millorar les condicions de la zona ia reubicar les quatre poblacions més afectades pel polsim, que segueix escampant en l’aire.
Protestes ciutadanes salven ecosistemes
A més de la denúncia de títols miners en zones que inclouen àrees protegides que estan sent investigades per les autoritats, s’ha qüestionat l’autorització perquè empreses mineres actuïn en regions ermes, que són les fàbriques d’aigua de les ciutats veïnes.
La protesta ciutadana en defensa de l’erm de Santurbán (al nord-est del país) va conduir al govern a revocar la llicència ambiental atorgada a la minera canadenca GreyStar, que es va veure obligada a reformular el seu projecte, però no va renunciar al seu interès extractiu a la zona perquè , com va dir el seu portaveu a la premsa, “hem invertit molts diners i no ens anirem”.
“És clar que hi ha hagut una mobilització ciutadana en defensa dels recursos naturals i hi ha un potencial perquè la ciutadania pugui fer un contrapès important” va afirmar Velásquez. No obstant això, “són casos aïllats, encara no tenim el nivell de consciència i mobilització ciutadana que hi ha a Bolívia o el Perú”, ha afegit.
Velásquez parla força del cas de Santurbán, on la pagesia que viu a prop de la zona d’explotació aprovaven el projecte miner, del qual esperaven beneficis per venda de serveis d’alimentació i altres. La gent que es van mobilitzar, en canvi, van ser les víctimes indirectes: poblacions que es nodreixen de l’aigua que emana d’aquest erm i sí que van sentir-se amenaçades i en desavantatge.
El govern va ordenar a més la suspensió total d’activitats extractives al Parc Nacional Natural Yaigoje Apaporis, on hi ha un resguard governat per una ètnia aborigen. L’empresa canadenca Cosigo tenia intencions d’extracció d’or en aquesta àrea protegida.
Per Niño, director d’Alternativas Económicas de CIASE, “hi ha hagut laxitud en els estudis d’impacte ambiental que s’apliquen als projectes minero-energètics, incompliment i manipulació de la consulta prèvia a les comunitats indígenes i afrodescendents”. Aquesta consulta és obligada abans d’emprendre qualsevol tipus d’intervenció en territoris d’aquestes poblacions.
Basades en el principi que els danys ambiental i social tenen preu, les normes colombianes indiquen invertir almenys 17 per cent de la regalies en la preservació i millora ambiental. Però tot just es va destinar el 3,2 per cent de mitjana entre 2004 i 2009 a aquests rubros, indica una investigació de la periodista Maria Teresa Ronderos, de la revista colombiana Semana.
Qui es queda amb la renda?
Considerant l’alta inversió del sector extractivista, el govern va reformar el sistema nacional de regalies de manera que serveixi en part per finançar programes socials nacionals. Així, una part la reben les regions d’on s’extreuen els recursos, com a mesura compensatòria, i una altra es distribueix en les zones més endarrerides pel que fa a educació, salut i altres nivells socials.
El malbaratament de les regalies per part de les administracions locals ha estat alarmant: desenes d’hospitals a mig fer o sense dotació i abandonats, i piscines amb onades on només es banyen els gripaus són alguns dels “elefants blancs”, com se’ls anomena a obres de gran inversió i sense cap ús.
Estudis de la Red Latinoamericana de Indústrias Extractivas assenyalen que no hi ha correlació entre la renda rebuda en zones d’activitat extractiva i un major dinamisme de l’economia, nivells d’educació o salut.
D’acord amb Carlos Monge, de Revenue Watch Institute, la població rural no es beneficia de la demanda de béns i serveis que genera l’activitat extractiva, es perjudica per la inflació que comporta i pateix les distorsions del mercat laboral de les entitats governamentals locals.
Per Velásquez, de Forum por Colòmbia, “cal que la ciutadania tingui veu, i tant de bo vot, en l’assignació de les regalies a nivell local, i que li faci veedoria al seu ús”.
