Una vegada, un conegut columnista de premsa (conegut sobre tot per les seves idees masclistes i neocon convençut) em va dir que les dones hauríem d’explicar per quin motiu, quan un vaixell s’enfonsa, el capità ordena, pistola en mà: “Les dones i les criatures, primer!”, i que jo havia d’admetre que aquesta era una clara discriminació dels homes.
La meva resposta va ser molt breu: “És que les dones tenim úter”.
Davant la seva cara d’estupor, li vaig aclarir que, en situacions límit, l’espècie humana, com totes les espècies, desplega totes les estratègies possibles per sobreviure com a espècie. I que, per a això, les dones som imprescindibles. Tenim úter. Vaig afegir que això de les criatures és una mostra de la importància cultural de protegir els febles i la importància cabdal de salvaguardar el futur immediat.
Tot alterat, em va replicar que això equivalia a afirmar que les dones som superiors als homes. No, li vaig aclarir: som imprescindibles. Però no som ni més intel·ligents, ni més hàbils, ni més creatives, com a col·lectiu. Som imprescindibles en el sentit en què, irònicament però sense vacil·lar, ho va dir el famós antropòleg nord-americà Marvin Harris: que està comprovat que, en totes les èpoques i en totes les cultures, són els homes els qui van a la guerra i no les dones; i que això és degut al fet que “ecològicament parlant, matar un home no té massa importància, però matar una dona és un crim execrable”.
Val a dir que sóc conscient que estem parlant en casos límit (un naufragi, una guerra…). Però vull remarcar que la qualitat de tenir úter ens ha causat un nombre enorme de problemes. No conec més que unes poques religions, però els entesos m’asseguren que és una constant: en totes elles, hom parla del control de l’úter de la dona.
No totes ho fan de la mateixa manera, però totes difonen les agressives idees que les dones són inferiors i que, per tant, els homes les han de vigilar (no oblidem que en l’acte carnal es diu que l’home posseeix la dona, i que la dona es lliura a l’home, i es diu acríticament, sense adonar-se del valor servil d’aquestes paraules); lloen el silenci de les dones (l’ús de la paraula de la dona és nociu per a les religions, perquè desvelaria els prejudicis i el mot clau de la qüestió: el control); totes lloen la virginitat i condemnen violentament l’adulteri, car assegurant-se la virginitat i impedint que la dona tingui més d’una parella sexual, l’home garanteix la seva descendència, i, per tant, els seus hereus. El sistema patriarcal no té altre objectiu.
Tanmateix, els homes van tenir un problema: ¿com aconseguir el control de l’úter de la dona? Van descobrir una estratègies que, a jutjar pels resultats, és molt eficaç: buscar la complicitat de les mateixes víctimes. Si convencem les dones postmenopàusiques, que ja no són fèrtils, que elles són les responsables de la “virtut” (passeu-me la ironia) de les noies fèrtils, no caldrà vigilar com un falcó uns éssers que, seran tan inferiors com vulgueu, però que caminen, parlen i pensen. La segona va ser convèncer les noies mateixes. Van descobrir que hi ha un sistema de compensacions verbals que funciona molt bé:Per una banda, l’ideal de bellesa d’una dona està marcat per tots els senyals que és verge, o, almenys, que no ha estat mare: pits erectes i ventre llis, però que és fèrtil: malucs amples. Un cul onejant de dona vol dir que és activa sexualment i, per tant, que és desitjable. Quan es compleixen aquests requisits, la dona és objecte d’admiració, sent amoretes, palpa el desig que desperta, i, com a conseqüència, se sent afalagada. Hi ha noies que moren per adaptar-se a l’ideal masculí de dona.
Per una altra banda, es va exalçar el paper de mare (avui mateix, als Tea Party, se’n parla sovint), tot subratllant-ne la resignació, l’obediència i el sacrifici com a virtuts supremes.
Quan a La Casa de Bernarda Alba, de García Lorca, es descobreix que la noia fa l’amor amb el seu estimat, són les dones grans les que surten al carrer clamant per un càstig purificador. I criden: “¡Pónganle brasas encendidas en el sitio del pecado!”. És estremidor. I són les dones grans de la família les que practiquen l’espantosa ablació del clítoris a les nenes de deu anys. I són les dones grans de la nostra evolucionada i orgullosa cultura les que solen llançar mirades d’inspecció sobre les noies guapes i les que difonen acusacions sobre si aquella porta pits naturals o no o si aquella altra s’ho fa amb aquest o amb aquell home.
La pregunta doncs és la següent: de qui és l’úter d’una dona? Com que hi depèn la demografia, que és uns dels més poderosos impulsors de la conducta social, hi trobem respostes com que: l’úter d’una dona és de la societat. O dels homes. O de les esglésies. O de l’Estat.
I encanvi és tan fàcil de contestar! El meu úter és meu. I només meu.
Això, tan senzill com és d’entendre, és però, una arma revolucionària.
