Friday 29 March 2024

Friday 29 March 2024

Compartir

Noves narracions i veus diverses d’Àfrica i la diàspora

 

És el moment de “la diversitat de veus i de les noves narracions”, i que els homes llegeixin a les dones, per poder entendre a la humanitat “sense fer veure que una part representa el món en la seva totalitat”. Aquestes són algunes de les paraules del discurs de l’escriptora Chimamanda Ngozi Adichie durant la passada fira del Llibre de Frankfurt.

El silenci és un luxe que no ens podem permetre’, era el títol del dur al·legat que la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie va llegir davant l’audiència de la 70 Fira del Llibre de Frankfurt, just el país que va rebre amb els braços oberts a les persones que fugien de la guerra de Síria el 2015. Per això, la novel·lista que s’assumeix escriptora, narradora i artista en territori alemany es va afirmar com a “ciutadana responsable” amb “la veritat i la Justicia” i amb “la determinació d’actuar” perquè ja és l’hora dels “relats més complexos” en aquests “moments ‘obscurs” en què viu la humanitat.

Primer, amb el tema de les persones refugiades: “No n’hi ha prou en saber com pateixen”, hem de saber “què fereix el seu orgull, a què aspiren i qui arma les guerres que els converteix en refugiats” i, sobretot, “de qui és la responsabilitat”. També va plantejar “analitzar el tema de la immigració” i parlar amb sinceritat, i “preguntar si la qüestió és la immigració o la immigració d’un tipus concrets de persones: musulmans, negres, bruns”.

 

 

2019 BCN Llibres2 ChimamandaalCCCB L.V

Chimamanda Ngozi Adichie al CCCB de BCN

 

 

 

Una part no representa la totalitat del món

Aquesta última era una crítica directa al racisme d’Estats Units on ella viu i on es va sentir ‘negra’ per primera vegada, com ella havia confessat en la seva xerrada a Barcelona i relata molt bé en la seva novel·la Americanah. A Frankfurt va afegir que “el país més poderós del món sembla avui una cort feudal plena d’intrigues, alimentada de mendacitat (i) ofegada en la seva pròpia supèrbia”. Va ser quan Chimamanda Ngozi Adichie  va reclamar més “audàcia en la narrativa” i “una àmplia diversitat de veus” per ser “més precisos” perquè “no podrem entendre el món si seguim fent veure que una petita part d’ell representa al món en la seva totalitat”. I per descomptat, aquí incloïa a les dones, perquè els seus relats encara “no es consideren universals”.

El seu discurs en la 70 Fira (que acollia 34 exhibidors de 19 països del continent) l’havia iniciat amb un desagradable record d’un dels seus viatges a Nigèria. Va ser per la visita a l’església catòlica de la seva ‘feliç infància’, que “ara s’havia convertit en un lloc que no tractava a les dones com a éssers humans sinó com cossos que calia controlar i assetjar”. I per què? , es preguntava, “per protegir els homes de si mateixos”. Just el que dies abans denunciaven a Barcelona l’escriptora egípcia Mona Eltahawy  i la catalana Najat el Hachmi amb diferents paraules: “el cos i la sexualitat de la dona s’ha convertit en l’obsessió dels fonamentalismes (cristians, evangèlics i musulmans) perquè els homes no són capaços de controlar els seus impulsos”.

 

2019 BCN Llibres3 Chimamanda1-LidiaVilalta

Alguns llibres de l’escriptora nigeriana Ngozi Adichie

 

 

De la cultura oral yoruba al retrat multiracial de Londres

Una de les veus diverses i, des de la tradició oral ‘ioruba’, no la ‘igbo’ de Chimamanda, és la anglonigeriana Helen Oyeyemi (1984). El 2010 va guanyar el premi Somerset Maugham i el 2013 la van incloure en la llista de la revista literària Granta que inclou les i els millors joves novel·listes anglesos. L’Aleph editors va traduir The Icarus Girl (La niña Ícaro, 2005) i la seva quarta novel·la El señor Fox (2013) va ser el primer llibre en castellà de Acantilado, editorial que li ha publicat Boy, Snow, Bird (2016) i aquesta tardor en treurà el seu últim What Is Not Yours Is Not Yours.

Salamandra és l’editorial que s’encarrega de traduir a la novel·lista i assagista nascuda a Londres, Zadie Smith  (1975) una altra escriptora a la qual cal seguir-li la pista. Té nombrosos premis, el primer per la seva novel·la Dientes blancos (2001) i d’altres llibres, l’últim Tiempos de swing (2017). És llicenciada en filologia anglesa per la Universitat de Cambridge i va ser becària de la de Harvard als Estats Units. És professora de literatura i està considerada una de les escriptores de més talent de la literatura britànica. Algunes de les seves novel·les, ambientades al Londres multiracial, es consideren un fresc que retrata “el xoc cultural” en el canvi de segle d’aquesta urbs cosmopolita.

L’escriptora de Zimbabwe NoViolet Bulawayo va tenir un exitós debut literari amb la seva novel·la Necesitamos nombres nuevos (Salamandra, 2018). És una de les noves narradores que convocava Chimamanda, perquè el 2013 va ser reconeguda i nominada al prestigiós Man Booker Prize britànic i premiada per Los Angeles Times Book Prize. El seu salt, als 10 anys, com la protagonista del llibre (Darling) des de la seva Tsholotsho natal -a la zona dels ‘ndebeles’, la identitat amb la qual es va identificar- fins a la perifèria de Detroit als Estats Units, no va ser tan triomfant com la seva escriptura. Però les seves vivències li han adobat la vida i l’escriptura.

 

 

2019 BCN Llibres4 NoVioletBulawayo SalamandraEl llibre de NoViolet Bulawayo

 

 ‘Als Estats Units podia acabar morta per no ser blanca’

Als Estats Units “el meu color negre va ser un problema i una violència que vaig haver de gestionar” va afirmar a Barcelona i també “vaig haver d’aprendre que la meva vida no estaria tan garantida per les autoritats” per no ser blanca; és més, “jo podia acabar morta” com els passa allà als afroamericans en la seva vida quotidiana. “La discriminació racial és realment deplorable” revelava NoViolet Bulawayo, en una taula conduïda per Tania Adam en la qual ella i dues novel·listes més (Najat El Hachmi i Jane Lazarre) reflexionaven sobre l’escriptura des d’una aproximació a les ‘narratives curatives’. Era l’octubre passat a la ‘Biennal de pensament Ciutat Oberta’.

“Jo vaig néixer després de la independència quan el meu país va començar a dissoldre’s i no estava preparada en absolut per veure com es desfeia” explicà; “milers de persones es van exiliar; jo vivia còmodament als Estats Units i això em va desestabilitzar”, prosseguí NoViolet Bulawayo i li va fer plantejar-se què fer? I amb la novel·la “se m’acut explicar la nostra història i desvetllar la dignitat del nostre poble” que, per a ella, és “una manera d’explicar la vida de la gent que va deixar enrere; parlar del ‘nosaltres’, la veu col·lectiva que inclou la de tots els migrants, no només els de Zimbabwe”. Perquè “és difícil emigrar” comptava, “el procés migratori és dur”. Però “amb l’escriptura, mantingué, esperem que es generi un sentiment d’empatia per una història humana”. D’una banda, digué “et pots identificar amb la infància de Darling i les seves entremaliadures” però, de l’altra, també “pots saber què suposa viure en un barri de barraques (com el de Paradís, en la seva novel·la, on la policia destrueix les cases i tanca les escoles) i que en pensar en la crisi dels migrants la gent els entendrà millor perquè saben el que deixen enrere”. És a dir, reivindicà el context i el coneixement de la situació de les persones en els seus països d’origen.

 

 

2019 BCN Llibres5 VioletBulawayo LidiaVilalta

NoViolet Bulawayo amb la periodista Gemma Parellada a Barcelona

 

Els mitjans de comunicació occidentals estan obsessionats

NoViolet Bulawayo va protestar per la ignorància que existeix perquè, “la gent sempre ha creuat les fronteres. Per què es parla de crisi ara? Els africans sembla que només emigrin a Occident”; però no és cert, va al·legar, aquesta és “la narrativa dels mitjans de comunicació occidentals que estan obsessionats” quan, en realitat “molta migració té lloc dins del continent africà”, afirmava. “Això no vol dir que sigui fácil” però “molts van a Sud-àfrica perquè pots compartir més coses” com la llengua, el context, però “molts altres moren anant cap a Europa i no se sap quants”.

L’escriptora, que va participar més tard en un altre diàleg amb la corresponsal a l’Àfrica Gemma Parellada va subratllar que “sempre em queixo quan vinc a Europa i sempre em discuteixo amb els responsables de la Migració perquè a les cues em tracten diferent que a les altres persones; sóc conscient que m’exigeixen coses que no els demanen als demés” a la frontera. A Zimbabue aixó és molt diferent, va indicar.

I va suggerir la lectura de llibres diferents per poder canviar l’opinió; només es coneix “la humanitat de l’altre llegint, involucrant-se i mirant i parlant amb l’altre al carrer”… Amb les noves “tecnologies i idees es poden narrar històries als llibres, al cinema, amb música” digué; “cal crear espais amb intencionalitat i produir contranarrativas”.

 

 

2019 BCN Llibres6 LidiaVilalta

Els llibres de Doris Lessing i Tsitsi-Dangarembga

 

 

Recuperar la complexitat del món a través de la literatura

Tania Adam, fundadora i editora de Ràdio Àfrica Magazine i presentadora de BTV (Terrícoles) va tancar el debat convidant a “recuperar la complexitat del món a través de la literatura i complementar-lo amb les lluites activistas” perquè estem en un “moment molt polititzat, de transformacions i revolucions i algunes ja estan escrites en els llibres”, va afirmar. De manera que va estimular a tornar a la lectura “més enllà dels 140 caràcters” i veure com es poden polititzar les accions a través de l’escriptura”.

Per a qui vulgui abordar literatura prèvia a la independència de Zimbabwe (1980), aconsellem des d’aquí simultaniejar la novel·la Martha Quest (Argos Vergara, 1980) de la britànica Doris Lessing amb Las cuatro mujeres que amé (Étnicos del Bronze, 1999) de la zimbabwesa Tsitsi Dangarembga, per veure les diferències de classe, de barris i de vida, a l’Àfrica colonial britànica, entre la població anglesa i l’autòctona a la Rhodèsia del Sud, com es deia al país, en règim d’apartheid abans d’independitzar-se.

 

Una Sud-àfrica post apartheid masclista, xenòfoba i corrupta

Kopano Matlwa (1985) és una curiosa i interessant novel·lista sud-africana. És Llicenciada en medicina, i amb un màster en Medicina Global per la Universitat d’Oxford. Viatja entre Sud-àfrica i Gran Bretanya perquè allà fa conferències de Salut Global en un curs de doctorat. La seva experiència mèdica i la problemàtica sanitària que afecta els països del Sud, la retrata en els seus textos. “La mare diu que he de deixar als pacients a l’hospital … de manera que aquí els deixo, atrapats entre els llençols bruts … entre excusats empastifats de merda i un dispensador de sabó que només va funcionar un cop, el dia que el ministre vingué de visita”. Així parla Masecheba, la metgessa protagonista de Florescencia (Alpha Decay, 2018), la seva tercera novel·la, que va guanyar el Premi Literari de la Unió Europea en 2017. Altres són Coconut i Spilt Milk. Amb l’última va obtenir el premi Wole Soyinka de literatura el 2010.

Matlwa forma part de la nova generació de joves escriptores ‘born free’ (nascuts lliures) que reflecteixen la realitat de la suposada ‘nova’ Sud-àfrica post apartheid, que té encara tics masclistes, xenòfobs, supersticions i molta corrupció. Masecheba té precisament una amiga de Zimbabwe, Nyasha, a través de la qual l’escriptora narra l’onada d’atacs xenòfobs contra les persones migrants d’aquest país i de Moçambic que es van viure en algunes ciutats.

Al igual que NoViolet Bulawayo, l’experiència personal de la protagonista, la irradia Kopano Matlwa en els seus textos i el resultat és un país violent en el qual ella no s’hi sent bé i aixó recorda la mirada d’una de les grans de la literatura africana: Nadine Gordimer, incansable lluitadora contra l’apartheid, que va donar els diners del seu premi Nobel (1991) per promoure a Sud-àfrica publicacions en les llengües autòctones del país.

 

 

2019 BCN Llibres7 LidiaVilalta

Les novel.les de Nadine Gordimer i Kopano Matlwa  

 

 

 

Un sistema que no funciona per a les dones ni els pobres

Nadine Gordimer va morir als 90 anys el 2014, però en la seva última novel·la Millor avui que demà (Acantilado, 2013) relatava com va ser el judici del ja expresident Jacob Zuma per la violació d’una jove i afegia dades d’aquest terrible problema: “un de cada 4 homes d’aquell país admet haver comès una violació” … “és la barreja de masclisme i impunitat”. Un 25%, que és la mateixa prevalença dels casos de VIH/sida en aquell país i els de la resta de l’Àfrica austral que emigra i treballa a Sud-àfrica.

“Sud-àfrica és la capital mundial de les violacions”, ens explicava en el Malmö Arena el 2014 Prudence Mabele,  la fundadora i directora executiva de la xarxa Dones Positives (PWN en anglès). “És una guerra contra els cossos de les dones i les nenes”, lamentava perquè es manté la superstició que la relació sexual amb una verge protegeix contra la sida. Segons les seves dades, al seu país han estat violades “el 50% de les dones i només es resol un 14% dels casos i sabem que 1 de cada 9 casos no s’informen a la policía” corroborava Mabele. L’advocada també va denunciar a Suècia que les lesbianes pateixen ‘assassinats correctius’ quan manifesten públicament la seva orientació sexual. “El sistema no funciona per a les dones, ni els pobres”, va concloure Mabele.

En l’àmbit literari i amb dades de Frankfurt, Sud-àfrica és la segona potència editorial del continent, després d’Egipte i seguit de Nigèria. Kenya, Uganda, Etiòpia i Zimbabwe es troben entre les 10 primeres darrere del Marroc, Tunísia i Algèria. La 70 Fira va promoure un apartat africà amb un epígraf en dues llengües colonials: Lettres d’Afrique: changing the narrative (cartes d’Àfrica, canviant la narrativa).

 

Relat de ‘la ferida oberta de l’esclavitud’ amb dues germanes

De Ghana (*) pràcticament mai es parla i és un dels països més reeixits i democràtics de l’Àfrica i va ser la primera de les colònies anglòfones a independitzar-se (1957) de la seva metròpoli. Allà va néixer, a Mampong, l’escriptora Yaa Gyasi (1989), però amb dos anys els seus pares se’n van anar amb ella i els seus dos germans als Estats Units. Després de viure en diferents estats, la família es va establir a Huntsville al sud de l’Alabama. El 2009 Gyasi va obtenir una beca d’investigació i va tornar per uns mesos a Ghana on ‘es va gestar’ la seva primera novel·la Volver a casa‘. La va concloure al taller d’escriptura creativa de la Universitat d’Iowa i va ser nominada al prestigiós premi Dylan Thomas. Ara viu a Berkely, Califòrnia.

A Volver a casa(Salamandra, 2017), Yaa Gyasi va traçar una història sobre ‘la ferida oberta de l’esclavitud’ amb descendents a l’Àfrica i Amèrica del Nord. Ella dibuixa aquests 300 anys del règim esclavista a través del destí de Effia i Esi, dues filles de la mateixa mare però de diferent ètnia, de la Costa de l’Or (ara Ghana) que mai arribaran a conèixer-se. Una és capturada com a esclava i enviada al Sud dels Estats Units i l’altra es queda a terres africanes.

 

 

2019 BCN Llibres8 LidiaVilalta

Les histories de les novel·listes Yaa Gyasi i Taiye Salesi

 

 

De la caça d’esclaus a l’epidèmia d’heroïna a Nova York

És a través d’aquest periple que l’autora dibuixa l’esquema del procés esclavista a banda i banda de l’Atlàntic: les guerres ètniques per la caça d’esclaus, l’arribada dels missioners i soldats britànics, el negoci del cacau, els carregaments de persones esclaves. Ja a l’altra banda de l’Atlàntic repassa la Llei d’esclaus fugitius i la Gran Migració Negra fins a la lluita pels drets civils i el renaixement de Harlem (Nova York) els anys 20.

La saga familiar de les dues germanes que, afortunadament es pot seguir sense perdre’s gràcies a un extens quadre genealògic al principi del llibre, viatja amb els personatges les seves històries paral·leles de les dues ribes: a l’antiga Costa de l’Or i a l’altra banda, amb descendents de la protagonista a Mississipí, Alabama, Maryland i Nova York, on acaba la narració, amb l’epidèmia d’heroïna dels anys setanta. Sens dubte, una beca excel·lentment emprada per al benefici de la història de la humanitat.

Una altra escriptora amb arrels ghaneses (paternes) i mare nigeriana és Taiye Selasi. Ella va néixer a Londres i es va criar a Massachusetts. És graduada en Yale i té un màster de Relacions Internacionals per Oxford, època en la qual va conèixer a l’escriptora nord-americana i Premi Nobel de Literatura de 1993, Toni Morrison , que la va animar a escriure el seu primer text. Aquest va ser The sex life of African Girls, que la revista literària anglesa Granta li va publicar el 2011. Però va ser la seva primera novel·la, Lejos de Ghana (Salamandra, 2014) la que va suscitar una gran admiració en l’àmbit literari anglosaxó i 16 països van comprar-li els drets de publicació.

Lejos de Ghana narra la història d’un reconegut cirurgià ghanès que va viure a Baltimore i Boston, Kweku Sai, però decideix tornar a Accra on es construeix una nova casa. Allà, sobtadament, “mor descalç un diumenge abans de l’alba, amb les sabatilles al costat de la porta de l’habitació” a prop de “la seva segona dona, Ama”, que “dorm com una nena” i no se’n assabenta que ell cau desplomat al terra. El doctor havia deixat dona i família als Estats Units que en viatjar cap a Ghana als funerals, es coneixen amb l’altre familia. Així la novel·la recull les vivències de les altres cultures de les diferents generacions de la família, que transita des de l’Àfrica occidental, fins a Nova Anglaterra o des de Londres a Nova York. El llibre inclou també un arbre genealògic, però més reduït perquè són menys anys.

 

 

2019 BCN Llibres9

Un llibre no traduit d’Ama Ata Aidoo i d’una altra escriptora ghanesa  

 

 

Una comunitat ‘Afropolita’ i un feminisme ‘afrocéntric’

Taiye Selasi anomena ‘afropolites’, a la generació que en la qual ella agrupa les i els descendents dels professionals africans que van emigrar a diferents països anglòfons i que ara conformen una comunitat de dones i homes poliglotes i cosmopolites que trenquen amb els vells tòpics de la identitat (“era igual que els ‘hausa’ assetgessin als ‘igbo’, i en canvi el seu pare fos ‘’ioruba’ i la seva àvia escocesa i els criats ‘fulani’ … havia deixat de ser Folasadé Somayina Savege per convertir-se en la nena oriünda d’un país genèric”, es llegeix en la novel·la) i les i els ‘afropolites’, participen en la imparable transformació de la cultura africana. “Els nord-americans es refereixen als asiàtics com “la minoria modèlica”… “però ara els africans són la minoria modèlica”… “Ha arribat l’hora dels africans… Els immigrants africans són el futur de la universitat. I els indis” es llegeix també en Lejos de Ghana.

Ama Ata Aidoo (1942), és una de les històriques i fonamentals escriptores de la Ghana independent. Ha lluitat des dels anys 60 en favor de l’educació de les nenes i els drets de la dona en la societat africana i té molts textos publicats. I amb un “feminisme afrocéntric i innegociable”, afirma Marta Sofia López al pròleg del llibre Nuestra Hermana Aguafiestas, (Editorial Cambalache, 2014) que publica sencer Pikara Magazine . Aquí Marta Sofia López, explica les causes: “la novel·la-poema de Aidoo és, amb molta diferència, una de les obres més audaçes, ‘modernes’, visionàries i radicals que han sorgit de l’Àfrica en l’època de les post independències. O potser la més”.

 

 

2019 BCN Llibres10 LidiaVilalta

Els llibres de Kem Bugul, Mariama Bâ i d’altres escriptores francòfones 

 

 

Les precursores francòfones de l’Àfrica Occidental

“Las africanas cuentan, Antología de relatos”, amb selecció i introducció d’Inmaculada Díaz Narbona, (Universidad de Cadiz, 2002) és un text que s’aproxima a la literatura francòfona de l’Àfrica Occidental amb un excel·lent pròleg, a més d’una introducció d’allò que significa l’escriptura de dones africanes i el que elles representen a les “civilitzacions que, com l’africana, són eminentment orals” i on “les dones actuen com a primeres transmissores”.

Amb l’arribada de l’escriptura, explica Díaz Narbona, “la dona guarda silenci”, però recupera la veu després de les independències de les metròpolis, en la dècada dels 60. Primer amb relats autobiogràfics que ja “qüestionaven la societat que s’estava construint i el paper que se’ls hi assignava a elles. Aquesta primera generació ja “enunciava/denunciava” les situacions amb les que no estaven conformes, o aquelles “conductes quotidianes que sustenten les estructures globals: el sistema d’aliances i matrimonis, l’exclusiva funcionalitat reproductora de les dones i la seva consegüent anul·lació com a subjectes”. És a dir, les escriptores ja criticaven el sistema familiar poligàmic que les relegava a l’àmbit privat sota unes rígides normes tradicionals.

 

Reapropiar-se del cos i enjudiciar els homes’

Elles van prendre ‘La Paraula’ primer, però després “la van carregar de valor i de funció reivindicativa pel canvi” especialment en “dos temes, segons Díaz Narbona: ‘la reapropiació del cos’, com a primera fase d’una construcció personal, i ‘l’enjudiciament dels homes’, a nivell privat i en el públic”. Eren les precursores de les demandes que ara amplifica la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie.

Així ho il·lustra aquesta antologia, que recull textos dels anys 80 i 90 de vuit escriptores: Christine Kalonji (República Democràtica del Congo_RDC), Verónique Tadjo (Costa d’Ivori), Marie-Felicité Ebokea(Camerun), Marie-Léontine Tsibinda (Congo Brazaville), i les senegaleses Aïcha Diouri, Aminata Maïga Ka, Catherine N’diaye i Mariama Ndoye, a més d’una bibliografia bàsica en castellà.

 

 

 

2019 BCN Llibres11 LidiaVilalta

‘Las voces del Arco Iris’ i aportacions per a la descolonizació del feminisme

 

Un altre llibre interessant: Las voces del arco iris. Textos femeninos y feministas al Sur del Sáhara”,de Verónica Pereyra i Luis María Mora, (Mèxic, 2002), inclou també una gran introducció i 3 apartats: ‘Les dones des de la nit dels temps’, que s’inicia amb la reina egípcia Hatchepsut (1520-1483 abans de la nostra era); Poesia necessària: amor, maternitat, revolució i exili; i el tercer, d’assajos D’alè i de foc: La paraula de i per a les dones. L’àmbit geogràfic és molt més ampli i abasta literatura traduïda de les quatre llengües colonials: anglès, francès, portuguès i espanyol, malgrat que es parlen unes dues mil llengües al continent.

 

El dolor de viure en poligàmia i sota el sistema de castes

De Senegal, el llibre rescata capítols de la novel·la Mi carta más larga (1979) de la senegalesa Mariama Bâ (en castellà, Edicions Zanzíbar, 2003), que és una de de les pioneres de la lluita dels drets de la dona i de la literatura senegalesa, segons la Unesco . Bâ va ser una de les primeres escriptores a explicar com de dolorosament les dones viuen la poligàmia, la viduïtat i el sistema de castes en la seva societat. Va néixer a Dakar en plena crisi econòmica de 1929 i va morir el 1981.

De l’escriptora Catherine N’diaye, inclosa en l’anterior Antologia, aquí es recull un fragment (Duel) de la seva novel·la Gente de arena.

Aminata Sow Fall , un altra important escriptora senegalesa, nascuda a Saint Louis (1941), en una família benestant i de la reialesa Baol per part del pare, també és en el llibre. S’inclou un capítol de l’ Expadre de la nació (Ex-Père de la Nation, 1987), les reflexions des de la presó d’un expresident -no se sap d’on- la carrera política del qual s’inicia amb molts bons ideals pero acaba en una dictadura. De Aminata Sow Fall només hi ha en castellà la novel·la La Grève des Battu, (La huelga de los mendigos), a Edicions Wanafrica (2017). La seva última novel·la L’Empire du mensonge (El imperio de la mentira), en la qual narra la història de tres famílies humils que pateixen a causa de la inundació de les seves cases, encara no s’ha traduït. Sobre aquesta obra i la seva trajectòria hi ha dues interessants entrevistes, l’última d’aquest març del corresponsal José Naranjo  i una altra de maig de 2017, del novel·lista libanès Nabil Haidar .

Marie Ndiaye , és una prolífica escriptora, francesa (Pithiviers, 1967) de pare senegalès, que ha escrit des de l’adolescència novel·les, relats curts, teatre, assajos i literatura infantil. Va ser guanyadora del Premi Goncourt en 2009 amb Trois femmes puissantes. Traduïda per l’editorial Acantilado Tres mujeres fuertes, explica la història de Norah, Khady i Demba, que “han après a dir no” per preservar la seva dignitat davant la vida.

 

2019 BCN Llibres12 3senegaleses

Llibres de butxaca de tres escriptores senegaleses

 

 

Herència colonial, ajustaments estructurals i emancipació

Una altra escriptora senegalesa és Fatou Diome, nascuda a Niodior (1968), dibuixa els destins contrastats entre Europa i Àfrica i s’inspira en la narració oral africana. Després de la publicació d’una col·lecció de contes el 2001, la seva primera novel·la Le Ventre de l’Atlantique (2003) li va forjar una gran notorietat internacional. En ella explica el drama de l’emigració, que espera trobar un ‘El Dorado’ a Europa i xoca amb una realitat diferent; penúries que no pot explicar als que s’han quedat a l’Àfrica. La va traduir al castellà Lumen: En un lugar del Atlántico(2004). Fatou Diome  va ser a Pamplona i a Sant Sebastià el 2011 de la mà del programa literari ‘Letras Africanas’, de Casa Àfrica. Durant la celebració d’aquesta trobada la van entrevistar a Literafricas  per saber la seva opinió sobre la situació de la literatura a l’Àfrica i el paper de la dona.

I també és coneguda aquí la novel·lista a Ken Bugul, “La que ningú vol”, amb el pseudònim de Mariètou Mbaye Biléoma, senegalesa que ha viscut a Espanya i França, autora d’obres com El baobab que enloqueció (Edicions Zanzíbar, 2001) que també explora els dilemes de la diàspora senegalesa, l’herència colonial els ajustos estructurals i, també a través de les seves experiències, l’emancipació de les dones africanes.

 

I per seguir llegint sobre el continent africà…

La Independent ja va proposar llibres des de tres òptiques feministes, però on es poden trobar més textos d’escriptores africanes és a Edicions Wanafrica, on una de les últimes novetats és Las reinas de África y heroínas de la diáspora negra de Sylvia Serbin. Bellaterra, fundada el 1973, té en el fons editorial Biblioteca d’Estudis Africans una aposta contra el “rebuig de la visió folklorista i condescendent” del continent. A les Canaries, Casa Àfrica, relacionada molt directament amb el continent, ha publicat molts llibres i assajos.

Altres editorials són: 2709 books, Ball del Sol, Assata, Acantilado, Salamandra, Siruela, Verbum, Els llibres de la Catarata, Llavors de Carbassa i Edicions del Bronze. Aquesta última va ser la primera que va recuperar una gran quantitat de títols d’Àfrica i Àsia sota l’epígraf étnicos del Bronce’, i de la qual la nigeriana Buchi Emecheta (Kehinde) en va ser el seu numero 1. Per acabar, recollir que Marcial Pons Llibreters, va publicar el passat any el text: África Indócil. Una poética de la violencia en la literatura africana contemporánea de Dulcinea Tomás Cámara, que reflexiona sobre el concepte de violència.

 

* ‘Ghana Vis a Vis es un programa de musics i cantants d’aquest país que estarán de gira per la península l’estiu.

* Recordem que avui, 11 d’abril de 2019, comença a la Filmoteca de Catalunya El Wallay! Festival de Cinema Africà de Barcelona.

 

 

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

El 60 per cent dels estudiants madrilenys veuen en la prostitució una forma de llibertat sexual*

Explica Juan José Calderón, psicòleg que treballa a l’associació malaguenya Mujer emancipada, que quan acudeix...

Women_Mujeres Spanish Film Festival a Londres del 8 a l’11 de març

El 8 de març, Dia Internacional de la Dona, i fins al dia 11 té...

Barcelona: Taula Rodona de Dones Juristes: Vel Islàmic. Llibertat Religiosa en el treball /La Independent /Notícies Gènere

L’ús del vel islàmic a la feina és un tema rellevant en l’agenda feminista i...