Foto: Arxiu AmecoPress
A Cuba, els feminismes tenen una tradició crítica centenària en la cultura i l’acadèmia, que transcendeix els marcs intel·lectuals per incidir en el canvi social.
Zaida Capote Cruz, reconeguda assagista cubana, ressalta els espais d’anàlisi i llibertat promoguts per la crítica literària feminista a la nació del Carib, alhora que creu en l’articulació de diferents veus en funció d’una agenda feminista nacional, forma part d’aquest cos nacional complex, que actualment es diversifica.
La seva obra i vida política estan travessades per una militància feminista mantinguda per més de 20 anys.
Foto: Archiu AmecoPress
La crítica literària feminista ha estat l’espai fonamental des del qual has construït la teva obra. Per què apostar per ella? Quant creus que s’ha avançat en el reconeixement d’aquest enfocament en el país i, específicament, en la mirada cap a la literatura feta per dones?
El que he intentat instal·lar en la discussió sobre literatura a Cuba, juntament amb moltes altres companyes, és l’atenció a les condicions de creació i circulació d’aquesta escriptura de dones, la seva relació amb el cànon, la crítica i l’ensenyament de la literatura, entre d’altres aspectes.
A partir d’aquí, m’he dedicat a la crítica feminista com una manera de rescatar la llera subterrania (de vegades visible, d’altres no) d’una escriptura, o més aviat d’una narrativa, que no ha gaudit de la mateixa difusió i atenció crítica que la dels escriptors.
Quan vaig començar a escriure, al començament dels noranta, amb prou feines es parlava en aquests termes, excepte en els textos d’algunes poques avançades. Llavors cada declaració semblava una batalla, la creació de les dones era una absència (una mancança, com va fer constar Luisa Campuzano en aquell text ja clàssic de 1984), sobretot en la narrativa, ja que la poesia sempre s’ha reconegut com a gènere més afí a les dones.
Durant la dècada anterior, hi va haver acostaments específics: Nara Araujo havia comentat textos de Viatgeres al Carib (1983), Olga Fernández havia publicat l’antologia Les dones i el sentit de l’humor (1986) i Susana Montero havia estudiat La narrativa femenina entre 1923 i 1958 (1987). A poc a poc, va anar construint-se la necessària genealogia que establia un curs propi, la troballa d’una veu -o d’un conjunt de veus- en un context patriarcal, la recerca de reconeixement a la tasca prèvia. En això va ser decisiva l’antologia Estàtues de sal (1996), de Mirta Yáñez i Marilyn Bobes.
El nostre treball va posar en solfa la crítica literària centrada només en veus masculines, que relegava la creació de les dones a un pla menor, sempre insuficient en relació amb el seu context, i va contribuir a diversificar les lectures circulants sobre la nostra tradició, tant com de la creació contemporània.
Avui és habitual pensar en les escriptores quan es tracta de fer un balanç, les seves obres circulen amb molt més èmfasi públic, millor divulgació, es reconeixen unes en altres i en antecessores comuns. Totes són guanys no només de la feina de cadascuna per establir una obra significativa, sinó de la possibilitat de reconèixer-se en els seus iguals, d’haver rebut atenció d’una crítica compromesa que les va posar a circular en igualtat de condicions que els seus companys de generació i va traçar una genealogia a la qual adscriure’s.
Aquesta crítica feminista va generar espais de llibertat en la creació, en proveir lectures cada vegada més atentes i, per tant, una major capacitat per escoltar aquestes veus. I les autores es van anar reconeixent com a iguals en trobades i antologies. Hi havia una crítica per recolzar les seves recerques, sense prejudicis. Això innegablement va influir en la qualitat de l’escriptura de les autores cubanes, ja que si l’arrelament és una tradició amb coneixement de causa, en la seva exploració de formes noves i arriscades, és una major llibertat de creació.
El feminisme acadèmic ha estat fonamental per preservar i mantenir la tradició feminista cubana, que data de més d’un segle. Quines creus que són les seves aportacions i limitacions entre nosaltres?
A mi em sembla que les classificacions retallen l’experiència feminista, ja que ningú roman tancada en un àmbit específic. Hi ha una tradició, és clar. Pensem per exemple en Camila Henríquez Ureña, la seva tasca al Lyceum, la seva producció de textos fonamentals per pensar, com a intel·lectual feminista, la condició de la dona. També acudia a la presó de Guanabacoa, participava en les discussions públiques, exercia la seva capacitat intel·lectual per a la millora social.
A l’espai acadèmic va començar a divulgar-se el pensament i la pràctica històrica feministes, es va estimular l’interès en l’exploració de les condicions de vida i creació de les dones, en la indagació de les diferències i desigualtats, en la visibilització d’una experiència específica.
Sense la divulgació d’aquestes idees i perspectives d’anàlisi de la realitat íntima i social, l’acció feminista no hagués estat possible. El pensament feminista ha revelat maneres d’opressió en la vida quotidiana i ha contribuït a crear espais i estratègies de resistència, qüestionant els llocs comuns de la feminitat, de les relacions sexuals, laborals, de la contribució històrica de les dones. Sense aquesta teoria, la pràctica no seria la mateixa.
Quan participem en espais d’activisme públic, al costat de companyes provinents d’altres àmbits, seguim creant xarxes i reconeixent-nos unes a altres, per abastar més espais d’experiència i acció. A l’espai acadèmic i intel·lectual van començar les discussions que van portar de tornada el feminisme a l’àmbit de la discussió pública, enmig de la comprovació de la tenaç persistència de el patriarcat en la societat socialista.
Donades les condicions de Cuba, és difícil constituir associacions i dur a terme projectes sense la mediació d’institucions o ONGs, així que durant molt de temps vaig intentar explicar-me la meva pròpia activitat pública com una mena d’escamot.
Coincidim en espais diversos amb altres feministes i prenem decisions col·lectives o portem a terme una acció específica, però a la fi vam acabar separant-i tornant cadascuna al seu espai quotidià. Això, que pot semblar una debilitat, durant molt de temps em va semblar una fortalesa. La mobilitat et fa menys vulnerable, més lliure, més eficaç. I les aliances no tenen per què ser eternes. Hem de facilitar espais de trobada per a dur endavant iniciatives específiques i propiciar la col·laboració entre col·lectius ja afermats.
No obstant això, necessitem accions col·lectives i visibles que puguin portar-nos a decisions inajornables en temes urgents. I això ens manca. La major limitació que tenim és la de no reconèixer-nos en les nostres semblants. Sovint s’imposa la negativa de les institucions i estructures governamentals a reconèixer el paper exercit per l’activisme en l’avanç de la discussió sobre problemes específics.
Al govern cubà li costa molt reconèixer que l’anomenada «societat civil» ha estat part de la discussió i la recerca de solucions a certs problemes i quan arriba a prendre una mesura específica, sol aclarir que ningú va influir en aquesta decisió, com si li avergonyís escoltar qui hauria de ser l’aliat natural: la gent. És una actitud una mica infantil, la veritat, i esgotadora. Totes sabem fins on hem pogut influir en la discussió pública de certs temes i en l’avanç legislatiu i d’accions socials que puguin venir. Però no cal cansar-se.
En les primeres dècades de segle XXI hem vist una diversificació i auge de col·lectius, projectes i, de manera general, de l’activisme feminista. Tenint en compte la importància de concertar una agenda comuna per avançar, quines problemàtiques i punts claus aportaries?
Per a mi, el primer és promoure un debat públic ampli sobre la condició de la dona (i sobre molts altres temes, és clar), sobre els retrocessos que la crisi dels noranta va portar a l’interior de la família i a l’escola, en l’educació que s’anava construint per a una societat més justa, en els serveis públics que contribuïen a equilibrar els mitjans de reproducció de la força de treball.
També sobre temes específics de salut pública, com l’avortament; o sobre la disseminació d’una ideologia conservadora sobre el lloc de la dona en la família i la societat; les representacions sexistes en l’art, amb la cosificació del cos femení com a trofeu; o sobre la legalització del matrimoni igualitari. Seria interminable. I hi ha una reticència molt profunda a tenir aquesta discussió pública, permanent i oberta, ineludible a identificar els problemes més seriosos de la nostra societat, com les agressions sexistes, l’empobriment i el retorn de moltes dones al món domèstic en règim gairebé de servitud, la discriminació racial, l’atenció específica en salut, les claus per a un envelliment saludable, etc.
El fonamental seria crear xarxes àmplies i dur a terme trobades solidaries, de manera que totes hi participem, ens coneguem millor i ens donem suport en acords col·lectius.
El 2020 vas rebre el Premi Alejo Carpentier d’assaig pel llibre Tribulaciones de España en América. Tres episodis d’història i ficció. En les paraules del jurat es reconeixen les aportacions de la investigació a preguntes com «Què vam heretar? Per què som com som? Com jutjar el dret a la veu? Qui i com ha explicat la nostra història? ». Per a la Cuba d’avui i les complexitats que viu, quin valor té la memòria; mirar de manera crítica -i feminista- la nostra història?
La història ens permet conjecturar l’origen de certes actituds col·lectives i gestos compartits, d’alguns prejudicis. Tornar a la història pot alimentar-nos. Quan, des del present, revisem les veus confluents en un moment donat, o en el seu esdevenir, i en commprovem la diversitat, les discussions, la baralla per la interpretació, llavors queda clar que sempre hi ha alguna cosa més que el registre objectiu d’un fet específic.
Assumir aquesta història des d’una perspectiva crítica i feminista permet dubtar de discursos consolidats, buscar l’arrel de les interpretacions prèvies, interrogar el destí de les dones on abans tot just eren visibles i portar al present les seves idees, pràctiques vitals, producció cultural, estratègies de lluita. És una via per recollir aquesta experiència prèvia, interpretar-la i aprendre d’ella.
.
