OPINIÓ
És el que hi ha quan encarregues que et pareixin una criatura a 3000 quilòmetres de distància, que qualsevol impediment dificulta enormement anar a recollir el paquet.
Faria riure si no fos perquè és un drama que afecta, principalment, a les criatures confinades a Kíev, i en segon lloc a les dones que les van parir. Un centenar de criatures sense mares. Cent mares sense criatures. En totes les notícies que apareixen sobre els nadons bloquejats a Ucraïna a causa del coronavirus ni s’esmenta a les dones que els han parit. Com si no existissin.
Però cal recordar, per si algú ho ha oblidat, que tots aquests nadons no han vingut a el món sota una col, ni els ha dipositat en els seus bressols una cigonya que s’ha perdut en el seu camí des de París. No. Totes aquestes criatures han estat parides per dones de veritat que han llogat els seus ventres a parelles benestants que, per diferents raons, no poden concebre per mitjans convencionals.
És clar que els que s’han encarregat aquestes criatures, i fins i tot pot ser que també les dones que les han parit, diguin que ho han fet per solidaritat, per altruisme, per amor al proïsme, per fer un favor a persones, el desig més gran de les quals era tenir descendència biològica, que quin mal hi ha en què una persona que no pot ser mare i / o pare pugui triar per catàleg el recipient que ho incubi.
Però són dones reals les que han hagut de suportar les molèsties d’un embaràs i un part, mentalitzades per no establir cap vincle emocional amb el nadó que porten en el seu interior, patint els imprevistos que hagin pogut presentar-se, sotmese a les clàusules d’un contracte que les priva de tot dret de retractació i a totes les restriccions que l’agència intermediària hagi tingut a bé estipular.
Aquesta situació és una més de les conseqüències, no dels avenços mèdics -ja que aquesta pràctica no és una tècnica reproductiva més- sinó de la devaluació de tot el que té a veure amb el cos femení i els seus processos. Durant segles parir et convertia en mare, tot i que donessis a el nadó en adopció o l’abandonessis a la inclusa. El neoliberalisme amb el seu mantra de la llibertat individual, el capitalisme més salvatge en connivència amb les derives teòriques postmodernes han aconseguit dissociar totalment el procés biològic de la maternitat de la seva significació social. Gestar s’ha convertit en una ocupació com una altra qualsevulla en la que el cos de les dones s’ha transmutat en lloc de treball per decisió personal. Els sona?
Aquestes criatures varades a Kíev, sense mares; aquestes dones que han parit, sense fills i filles, i aquestes parelles esperant que la pandèmia els permeti recollir el producte d’una operació mercantil és l’última frontera que una societat que respectés a les dones mai hauria de creuar.
*Articulo publicado en Público
