Sembla mentida com es van relacionant els temes: justament acabava d’escriure sobre el Japó quan vaig tenir l’oportunitat d’anar a veure una pel·lícula que mig passa a Corea, Past Lives, i va sorgir la connexió entre Japó i Corea.
De fet aquest lligam podríem dir que és lògic i obligat tenint en compte la proximitat geogràfica i les difícils, millor dit, les hostils relacions que han mantingut històricament ambdós països.
A principis del segle XX Japó havia envaït Corea després de vèncer una gran resistència que es va estendre també a Manxúria i a Sibèria. El domini japonès fou nefast per les pèrdues de vides, treballs forçats i desplaçaments de la població coreana. La llengua i la cultura coreanes també foren anorreades.
Un del fets més ignominiosos és que entre 50.000 i 200.000 noies i dones principalment de la Xina, Corea i provinents d’altres territoris de l’imperi japonès foren forçades a l’esclavitud sexual per als militars japonesos. Les violacions en les guerres és un fet recurrent que es va repetint i és un horror que esgarrifa ara i sempre. Les dones de confort, dones de conhort o dones de consol és l’eufemisme que es fa servir per designar les dones que van ser forçades a prostituir-se i a l’esclavitud sexual als bordells militars japonesos durant la Segona Guerra Mundial. El govern japonès no va demanar disculpes oficialment i pública per aquests fets fins l’any 2015. Aquest reconeixement, Corea l’estava esperant des de feia molt de temps.
L’any 1950 esclata la guerra entre el nord i el sud i, en plena Guerra Freda, encara que cap bàndol no guanyà, la península de Corea va quedar partida en dos estats separats per una zona desmilitaritzada. Corea del sud, occidentalitzada, amb els anys i sobretot últimament, ha augmentat l’estructura econòmica, s’ha transformat radicalment i, de fet, aquesta és la Corea que ens arriba mitjançant les seves marques de cotxes i electrodomèstics, els seus productes culturals sobretot de sèries i cinema, i com sempre el que no pot faltar que és la seva gastronomia.
També Corea del Sud és notícia quan es tracta de competència escolar perquè el seu alumnat surt molt ben qualificat en matemàtiques, literatura i solució de problemes. Tot i així, el seu sistema educatiu és criticat per l’aprenentatge passiu i memorístic i perquè és molt dur i estricte. No cal dir que també hi ha un domini de l’escola privada i que això suposa un gran problema per a les famílies.
Com sempre aquestes notes introductòries i generalistes, per desgràcia, porten a estereotips que cal llegir amb ulls crítics. Potser el cinema ens aporta altres registres o sigui que ara parlarem d’unes interessants pel·lícules que tenen l’escenari a Corea del Sud.
Una pel·lícula sudcoreana que va tenir molt ressò va ser Paràsits, l’any 2019, una espècie de thriller barrejat amb l’humor negre del director i coguionista Bong Joon-ho. Ens mostra l’estratègia que munta una família pobra i a l’atur per a arribar a treballar a casa d’una família molt rica tot amagant la seva condició. Aquesta interrelació entre les dues famílies, basada en la mentida i l’engany, acabarà malament per a les dues parts. La pel·lícula en qüestió va aconseguir molts premis i finalment quatre Oscars. I curiosament una cosa que va cridar molt l’atenció va ser que apareix en una escena del film una gran llauna d’una marca gallega de patates fregides.
Actualment està a la cartellera una altra pel·lícula de ressons coreans que també sembla que té opcions a aconseguir grans premis i que és d’un tarannà completament diferent a Paràsits. Es tracta de Past Lives de la directora Celine Song que ens explica la història d’un amor que perdura potser perquè mai es pot viure plenament per diferents motius, però, en principi, perquè els protagonistes viuen un a Corea del Sud i l’altra a Nova York. La pel·lícula comença en el present en una escena que ens transporta fins a vint-i-quatre anys enrere, quan a Corea un nen i una nena amb una gran amistat o precoç amor s’han de separar perquè la família de la nena emigra al Canadà, a Toronto.
Al cap de molts anys, gràcies a internet, la noia i el noi es retroben, però encara hauran de passar més anys perquè coincideixin físicament. Tot el film és una reflexió sobre el pas del temps i la nostàlgia o potser millor dit l’enyorament. El rerefons, podríem dir-ne espiritual, és el destí que en coreà es diu “In-Yun” i significa que no podem controlar qui entra a la nostra vida i qui es queda. Són dues ànimes que senten que eren l’una per l’altra en vides passades i que ara no saben què han de fer i per això es tracta d’un amor que li costa d’acceptar que no es pot tornar enrere i recuperar el temps perdut.
I ha arribat el moment de parlar de llibres com és d’esperar en el blog del Centre de Documentació de Ca la dona.
Presentem la gran autora sudcoreana Han Kang (1970) i tenim la sort que les seves obres han estat traduïdes al català.
La vegetariana (Ed. Rata, 2017) és la seva primera novel·la premiada i traduïda a diverses llengües, que narra la història d’una dona que, per la decisió de no tornar a menjar carn, converteix una vida normal en un acte subversiu perquè, en realitat, ha decidit deixar de ser allò que l’obliguen a ser. La seva altra novel·la Actes humans (Ed Rata, 2018), també premiada i molt traduïda, recorda la massacre de Gwangju, ciutat natal de Han Kang, l’aixecament popular que es va produir el 1980 contra la dictadura de Chun Doo-hwan. Aquesta obra és un record i homenatge que fa l’escriptora, que tenia aleshores nou anys i ja vivia a Seül, a les víctimes de la revolta popular encapçalada pels estudiants.
La seva darrera novel·la La classe de grec (La Magrana i Random House, 2023) va ser presentada per la pròpia Han Kang a Barcelona, el mes de setembre passat en ocasió de La Setmana del Llibre en Català.
La gent que em coneix ja es pot imaginar que vaig sortir disparada a comprar el llibre pel títol, ni més ni menys. Poquíssimes vegades les classes de grec antic són tema literari i és molt d’agrair i tenia curiositat de veure com una autora coreana hi havia arribat. El que cal dir, d’entrada, és que el llibre és molt i molt bo de fons i forma, pel seu ritme suau, per la complexitat i alhora fragilitat dels personatges, per la violència i el dolor que van lliscant… i evidentment no es pot llegir de pressa que és el que jo acostumo a fer.
Reprodueixo una nota de presentació de l’argument del llibre: Tornat a Seül des de l’Alemanya on va emigrar de petit, un professor és a punt de perdre la vista i l’únic suport que li resta: les seves classes de grec antic. Una alumna desperta la seva atenció perquè és incapaç de pronunciar ni un sol mot. Ell dóna per fet que és sord-muda, però el que no sap és que ha perdut la parla d’ençà que va morir la seva mare i va perdre la custòdia del fill. De fet, la dona s’ha apuntat al curs amb l’esperança de recuperar la seva capacitat comunicativa amb una llengua que ja ni es parla. Han Kang a les entrevistes que li van fer valorava la importància que té el silenci per a ella com a mitjà d’expressió. També va dir que va triar el grec antic per la presència d’una veu mitja (entre activa i passiva) plena de matisos que no existeix en coreà. Va destacar que li feia especial il·lusió la traducció al català tenint en compte el tema de la novel·la. També són sàvies paraules seves quan diu que el llenguatge és com “un arc que no aconsegueix fer diana”.
Com sempre, l’espai del blog mana i no cal allargar-se més perquè la fervent recomanació de la lectura del llibre em sembla que ja està feta… I reconec que la primera part sobre Corea m’ha quedat una mica llarga, però és que Corea potser sí que està lluny.
Mercè Otero-Vidal
