Molta gent considera que el feminisme, simbolitzat pel del dia 8 de Març, dia de la Dona Treballadora, no és més que un ancoratge al passat, una mena de paranoia contra els homes o un victimisme al què moltes dones s’aferren. Però el desprestigi del moviment feminista, amb termes com el de feminazis (encunyat per un ultradretà nord-americà), és el recurs encobert d’un masclisme que es vesteix de suposada igualtat i que es sustenta en les autèntiques paranoies, com que les dones que lluiten pels seus drets odien als homes i busquen la seva submissió.
Res d’això és veritat. El feminisme, lluny de ser “com el masclisme però al revés”, representa un moviment de lluita per la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes.
El sistema capitalista viu i es nodreix de la desigualtat i la discriminació, de l’explotació de molta gent perquè molt poca es puga fer rica. La majoria, la classe treballadora, acusada i culpabilitzada d’aquesta crisi que ha generat un sistema injust, ha de pagar amb escreix els deutes que aquesta minoria, bancs i grans corporacions amb la complicitat de governs, han generat.
Les dones pateixen, a més, les desigualtats pròpies d’un sistema patriarcal que es sustenta en el capitalista. El seu accés al treball està restringit, concentrat en faenes feminitzades i allunyat dels llocs de direcció. Com mostren les estadístiques de l’IVE (Institut Valencià d’Estadística) del 2011, engreixen les llistes d’atur i, quan aconsegueixen treballar, cobren menys pel mateix i les mateixes hores (un 22%, segons dades del 2012).
La reforma laboral facilita que les acomiaden pels motius de sempre, com el d’estar embarassada. No s’han introduït canvis en la baixa de maternitat, però ara resulta més fàcil castigar-la mitjançant els acomiadaments col·lectius. Si una embarassada entra en un ERO, la acomiadaran amb una indemnització de 20 dies de salari per any treballat, mentre que abans es pactaven quantitats superiors a 45 dies, fins i tot de 70 o 80 dies, davant la probabilitat que declararen els acomiadaments nuls.
Moltes dones denuncien intromissions en la seua vida a les entrevistes de treball, amb preguntes com si tenen previst ser mares en els propers anys. Moltes altres se senten pressionades i redueixen al mínim la baixa per maternitat. Les dones, com sempre ha estat, formen un col·lectiu vulnerable a les represàlies empresarials i a una societat que sovint empara aquesta discriminació per assumir les funcions reproductores i de cura que el propi patriarcat els assigna. Es fàcil escoltar afirmacions com que “és normal que, per a l’empresariat, les dones no siguen productives perquè tenen la regla i són mares”.
La suspensió de la Llei de Dependència empitjora l’atenció a unes 450.000 dones en situació de discapacitat, baixa el sou a 400.000 cuidadores dels seus familiars, deixa fora de la Seguretat Social i elimina l’accés a la targeta sanitària d’unes 160.000. Deixa sense atenció a 400.000 persones ja valorades com a dependents moderades.
Dos de cada tres persones que reben prestacions o serveis socials són dones (el 67% de les 768.611 persones que les reben al País Valencià) perquè tenen major esperança de vida i, per tant, més risc davant la necessitat d’assistència, amb l’afegit que cobren pensions molt més baixes (637€ de mitjana, front als 1.071€ dels homes pensionistes). També, són les que assumeixen majoritàriament la tasca de tindre cura de qui ho necessita: el 92% de les cuidadores donades d’alta a la Seguretat Social són dones (el 43% filles, el 22% esposes i el 7’5% nores de les persones que atenen). L’exclusió de la renda activa d’inserció i la reducció del subsidi d’atur les afectarà especialment.
És la feminització de la pobresa. Segons l’INE, més del 55% de les persones que vivien al País Valencià per sota del llindar de la pobresa, el 2009, eren dones. És una realitat que pateixen altres terres a l’estat espanyol: l’any passat, Galícia presentava una pujada en la feminització de la pobresa, ja que el 66% de les persones en situació de greu exclusió social eren dones.
Es fa necessari que la lluita feminista siga una lluita de les dones i els homes del poble treballador. Hem de generar grups de suport mutu i denúncia davant situacions d’injustícia social com és aquest masclisme patriarcal encobert, perquè no té sentit que rebutgem aquest capitalisme voraç, i a la mateixa vegada, mirem cap a altra banda o fins i tot recolzem mesures que discriminen les dones. Som totes i tots iguals, i no ens barallem per les seues molles.
Cal, doncs, trencar amb el model espanyol capitalista i construir-ne altre que respecte els nostres drets com a poble treballador, un model que siga just, igualitari, sostenible amb el medi i respectuós amb la resta de les especies amb les que vivim; un model on importen les persones i no el PIB.
Contra l’ofensiva patriarcal i capitalista, desobediència feminista!
