Víctimes de tracta (Foto pulitzercenter).
Dues investigadores nord-americanes afirmen que la crisi de les persones refugiades provoca canvis importants en l’economia i en les relacions de poder a nivell global, a partir d’un estudi presentat recentment.
Estem assistint a un fenomen, el de la migració, que és part de la història humana però que en aquests últims anys, per les seves dimensions i rapidesa, s’ha tornat un gran desafiament per a les societats europees, que s’estan dividint entre acollidores i no acollidores.
Campanyes informatives, clarament racistes, associen migrants amb terrorisme i criminalitat, fent créixer en la població la por i l’hostilitat cap als forans.
Enmig de tants debats agitats i confusos que proliferen sobre el tema, són especialment apreciades unes investigacions en profunditat, com la de les dos periodistes nord-americanes especialitzades en documentals multimèdia, Malia Politzer i Emily Kassie, que han recorregut quatre punts claus o “hotspot” del fenomen migratori: Níger, Turquia, Sicília i Berlín, per observar els canvis que es donen en aquestes societats.
Es tracta de canvis tan forts en l’economia i, per tant, en les relacions de poder i en la política, que les investigadores no dubten a definir-los com un nou “Gold Rush”, una nova “carrera per l’or” del segle 21, però aquesta vegada amb dimensions globals.
“The 21th Century Gold Rush” – Com la crisi de refugiats canvia l’economia mundial-, és el títol de la seva investigació, publicada el desembre de 2016, amb el suport del Pulitzer Center on Crisis.
Turquia, tracta i comerç informal
A Turquia, a les ciutats prop de la frontera amb Síria, com Gaziantep, les periodistes observen com les persones refugiades de Síria, sense permís de treball, per sobreviure han hagut d’enviar els seus fills i filles a treballar, de manera que 400.000 menors estan perdent l’escola. Nois i noies reben la meitat de paga que la gent adulta, mentre que els sous i les oportunitats de treball, sobretot per a les dones locals, han disminuït.
A Síria, l’economia s’ha desplomat un 75% i falta de tot. Per això a les ciutats de la frontera amb Turquia hi ha qui ha pogut prosperar produint o comerciant aliments, medicines o materials de construcció, sigui cap a les zones controlades pel govern o la que està en mans de grups d’oposició o l’ISIS.
De fet, els impostos sobre el pas de les mercaderies i les persones entre un lloc i altre, així com la tracta entre zones “enemigues” i els raptes, han resultat enormement més rendibles que les activitats d’una economia formal. Aquest és un dels motius pels quals aquesta guerra sembla destinada a romandre a l’infinit, assenyalen les investigadores.
Agadez, pas de migració obligada
Per conèixer la ruta i les modalitats de la migració Àfrica-Europa, les periodistes han viatjat a Agadez, una ciutat situada al centre de Níger i que des de l’any 1400 és el centre d’intercanvis al Sàhara, considerada part del patrimoni artístic de la humanitat per la UNESCO. El col·lapse de Líbia va transformar aquesta ciutat convertint-la en un punt de pas per als migrants subsaharians que es dirigeixen al nord, creuant el terrible desert de Teneré.
En Agadez, les investigadores van prendre nota de com un grup de personatges s’està enriquint a costa de la migració: són els “agents de viatges” informals en exclusiva que organitzen el viatge des dels poblets de Burkina Faso o Gàmbia, oferint allotjament, transport i menjar al llarg de les parades, com Agadez. Ells són responsables que els i les migrants arribin sans i estalvis a la “Casa Blanca”, el principal punt de trànsit a Líbia cap a Europa.
A més, hi ha els amos dels guetos on tenen atapeïdes almenys a cent persones, hi ha els xofers dels camions que creuen el desert, els policies que accepten suborns, els explotadors de la prostitució … tots s’anaprofiten.
Moltes joves originàries de pobles de Gàmbia o Nigèria, convençudes per parents o “madames” (ex prostitutes), busquen arribar a Europa amb promeses de riquesa o són obligades a migrar per sortir de la pobresa, a més en moltes ocasions estan inmerses amb els ritus màgics de ” juju” per remeiers locals.
A Agadez, tenen la seva iniciació a la prostitució, entre cops i violacions. Tancades tot el dia, després de la cinquena i última oració musulmana de la tarda, les noies són prostituïdes al carrer, cobrant 3 euros per servei sexual, fins a guanyar els 3.000 euros necessaris per a ser transportades a Líbia.
“L’agent de viatge”, que organitza el transport i estada d’una mitjana de 66 migrants al mes, arriba a guanyar l’equivalent a 17.000 euros en total; però, els millors guanys els tenen els traficants de droga (haixix, cocaïna i un opiaci analgèsic) aquesta l’amaguen en camions (carregats de gent) que creuen el desert en dos o tres dies (molts cops per rutes alternatives i més perilloses per estalviar-se el pagament de suborns) fins arribar a Líbia, on la droga és repartida entre diversos contactes.
Si en el viatge hi ha una fallada mecànica, és l’infern. Segons el Danish Refugee Council, les morts en el desert, no comptabilitzades, superen les que es registren a la Mediterrània. Un cop arribats a Líbia, els i les migrants avisen a l’agent de viatge que tot ha anat bé, i aquest paga a l’amo del camió. Abans de tornar, el camió s’omple d’armes per a ser venudes a grups secessionistes a Níger, a Al-Qaida al Magrib, al grup ISIS, o a Boko Haram a Nigèria, entre d’altres.
Així Agadez s’ha tornat un pròsper mercat d’armes, rentat de diners, tràfic de drogues, de migrants i prostitutes. Un riu de diners que no beneficia la població, sinó els actors del trànsit i les amistats del govern.
A Líbia, els migrants homes poden ser raptats per les milícies o esclavitzats per empresaris, mentre que les dones poden patir noves violacions, però la majoria d’aquestes persones ho aguanten tot per tal de trepitjar el somiat sòl d’Europa.
A l’espera del viatje. (Foto: Pulitzercenter)
Itàlia, associacions perilloses
Teòricament, Sicília i Itàlia haurien de ser una parada transitòria; però, per la falta de compromís en la repartició de quotes de migrants entre els estats de la Unió Europea, Itàlia té una situació cada vegada més problemàtica, havent de gestionar l’acollida i selecció de 185.000 persones arribades el 2016, a més d’integrar les centenars de milers arribades anteriorment.
Es necessiten de 6 a 18 mesos perquè sigui examinada la demanda d’asil i definida una reubicació i, mentrestant les persones migrants no tenen permís de treball. Després, quan la majoria troba denegat el permís, no tenen ni possibilitat ni voluntat de retorn per manca d’acords amb els països d’origen i l’alt cost del viatge.
Llavors, què poden fer enmig del no-res, en un país que té el 42% d’atur juvenil? És fàcil imaginar com els treballs il•legals en el tràfic de drogues o treballs bruts per a la criminalitat local poden tornar-se atractius.
En aquest context, s’han observat canvis d’actors en el mercat de Ballaró, un antic mercat de Palerm i abans dominat per la màfia de la Cosa Nostra, que obligava els empresaris a pagar un impost de “protecció”: ara és freqüentat per bandes d’africans, com la Black Axé de nigerians.
Quins pactes s’han donat entre la Cosa Nostra i les bandes africanes? Pel que sembla, la màfia siciliana, colpejada per la justícia en aquests últims anys, ha après a diferenciar els seus ingressos, fent incursions sobretot en la (mala) gestió de centres per a migrants. Actuen també com els “agents de viatge” d’Agadez.
La Cosa Nostra manté el tràfic de droga a àmplia escala, però permet a gent africana fer el petit tràfic al carrer (venent als seus, no portant armes sinó matxets, pagant alguna cosa per l’ús del territori) i, sobretot, els deixen el lucratiu negoci de la prostitució de dones africanes, que ha tingut en els últims tres anys a Itàlia un augment del 300%. Les dones, per a poder alliberar-se dels seus captors, han de pagar des de 30.000 a 50.000 euros.
Ósses Yvonne, una ex prostituta nigeriana, ha fundat a Palerm una associació, en contacte amb l’Àfrica, per tractar de fer entendre a les dones de Benín City, a Nigèria, que els diners no cauen dels arbres a Europa i en aquest ofici els hi espera una vida molt dura.
Una altra preocupació és el fet que les bandes africanes, de les quals les persones migrants són víctimes i no aliades, poden tenir en un futur més possibilitats d’acció a Europa.
Acollida alemanya
Alemanya ha acollit el 2015 més d’un milió de persones refugiades, entre homes i dones, amb la intenció d’integrar-les i pal•liar la propera gran crisi demogràfica del país, i que posa en risc el seu “welfare”. Ha hagut d’enfrontar el desafiament d’acondicionar en 24 hores un gimnàs, o un hangar, fins i tot el vell aeroport utilitzat per les cerimònies d’Hitler (el Tempelhof de Berlín), per aixoplugar 1.000 o 2.000 persones nouvingudes.
Inicialment per a aquestes tasques es van contactar organitzacions sense ànim de lucre, però, o no van poder donar resposta o bé no tenien suficient experiència, es van haver de convocar companyies privades que van oferir serveis d’acollida, containers, cases inflables, etc. a preus més econòmics, però amb resultats regulars pel que fa a la qualitat.
Pel que fa al treball, fins ara han estat contractats només 63 migrants en grans empreses, a causa del desconeixement de l’idioma i dels procediments tecnològics. Mentrestant, els partits nacionalistes com Alternativa per a Alemanya, de Frauke Petry, aviven el foc del racisme i augmenten la seva influència.
Sabran els pobles d’Europa acceptar el desafiament de la multiculturalitat o es dividiran encara més? Es pregunten les periodistes nord-americanes.
Més informació:
