Per Redacció SemLac
Les ciberviolències, que no només operen en l’àmbit de les relacions de gènere, tenen mecanismes propis de funcionament i moltes vegades s’oculten darrere d’escuts d’aparent normalitat que les emparen i les invisibilitzen.
Com detectar-les? Què fer per prevenir-les i atendre-les? La jurista Arlin Pérez Duharte, subdirectora de l’Escola Judicial del Tribunal Suprem i professora de la Universitat de l’Havana; Ailyn Febles Estrada, presidenta de la Unió d’Informàtics de Cuba, i la pedagoga i filòsofa Dayalé Torres Diéguez, directora del Laboratori d’Innovació Digital Ciutadana, de la província de Las Tunas, a l’orient cubà, van conversar amb No a la Violència al voltant a aquests interrogants.
Què és la ciberviolència i com es manifesta a Cuba?
Arlín Pérez Duharte: La ciberviolència abraça tots els actes intencionals que es manifesten, fonamentalment, sota l’aprofitament de la tecnologia, de l’ús de l’espai virtual, per exercir una acció violenta contra una persona determinada; sempre sota el marcat propòsit de causar un dany emocional, psicològic o fins i tot induir la persona a fer determinats actes que puguin implicar una afectació directa o indirecta a la seva persona. De manera més regular, afecta les dones, els nens i les nenes i, en menor mesura, els homes, però igualment poden ser objecte d’atacs ben pensats a través de les xarxes.
En el cas de Cuba, l’hem vist associada fonamentalment als delictes d’amenaça, on s’utilitza l’espai virtual per inferir por, és a dir, un estat de pànic. Es tracta d’algú que rep un atac que pot implicar la seva pròpia persona o persones molt properes. També l’hem vist associada a delictes de coacció, quan s’utilitzen les xarxes socials digitals, precisament, per obligar que una persona faci o deixi de fer alguna cosa, cosa que implica, generalment, un benefici per a qui comet el delicte. També està associat a les agressions sexuals, sobretot aquelles vinculades a l’assetjament i l’ultratge sexual, que tenen com a objectiu afectar la llibertat sexual de persones adultes o la integritat sexual quan parlem de menors d’edat o de persones amb situacions particulars de discapacitat mental .
Ailyn Febles Estrada: Molt sintèticament, és la violència al ciberespai o l’espai digital. Pot ser difondre, sense el consentiment de la víctima, dades i imatges personals; humiliar, assetjar, fer amenaces, fer difamacions, entre d’altres. No es fa només per les xarxes socials, sinó per tots els dispositius i les plataformes que accedeixen a l’espai digital. Les fronteres i els límits territorials desapareixen a l’espai digital. A Cuba passa el mateix que en altres països, per tant, sí que hi ha ciberviolència a Cuba. Potser la bretxa a l’accés incideix que no sigui gaire comparativament amb els nivells d’altres països, encara que no conec dades exactes. Entre les manifestacions més conegudes hi ha el ciberbullying, és a dir, l’acció mitjançant la qual una nena, un nen o adolescent rep assetjament, amenaces, humiliacions o abusos per part d’una altra nena, nen o adolescent, a través de mitjans i/o xarxes socials digitals. El sexting, que és enviar missatges, fotos o vídeos de contingut eròtic i sexual personal, a través de diferents plataformes tecnològiques.
Normalment, l’enviament o intercanvi de fotos o vídeos se sol fer de manera consensuada entre dues persones; no obstant això, com que l’entorn digital no està totalment controlat, pot arribar a les mans de més usuàries i usuaris. Igualment, hi ha el stalked o “trastorn” que porta una persona a espiar la seva víctima; el grooming, un tipus d’assetjament en què una persona adulta es posa en comunicació amb un nen, nena o adolescent, per tal de guanyar-se la confiança per després involucrar-lo en una activitat sexual; el shaming que, com tots els altres, és un terme anglòfon i significa avergonyir o burlar-se d’algú per l’aparença del cos; i el doxing, que consisteix en la recopilació de documents o d’informació personal i la posterior publicació en línia per generar un dany. Totes són pràctiques que podem patir a la vida offline, però que estan molt més esteses a les plataformes digitals.
Dayalé Torres Diéguez: La ciberviolència és un tipus específic de violència que s’exerceix al ciberespai, un context descrit de manera general com una xarxa informàtica interconnectada amb una base d’usuaris considerable, que interactuen i realitzen diferents activitats a través de l’ocupació d’Internet, ordinadors, dispositius mòbils i altres mitjans tecnològics. És una construcció digital, no física; per tant, la ciberviolència és un tipus de violència que té com a tret específic que s’exerceix en aquest context. És una acció que es realitza a través de l’ocupació de les TIC, amb el propòsit de causar danys, patiments a una altra persona o grup de persones. Es pot ser víctima, independentment de l’edat, el sexe, el color de la pell o la procedència social, encara que les estadístiques mundials confirmen que les principals víctimes solen ser dones i nenes, amb un percentatge important de nens que fan ús de xarxes de videojocs i altres plataformes digitals.
En tots dos casos (nens i nenes), passa a causa de descuits per part de les famílies, en no supervisar els continguts que consumeixen; unit a mancances educatives basades en bones pràctiques de prevenció de violències que els permetin interactuar de manera responsable i amb percepció de risc en aquest escenari.
A Cuba, igual que en altres parts del planeta, aquesta forma violència es presenta a partir de l’ocupació intensiva i extensiva de les TIC per una proporció important de la ciutadania, mostra de la inevitable inserció a l’anomenada Quarta Revolució Industrial per la qual transita la humanitat i en el procés de transformació digital en què ens trobem a nivell de país. Es manifesta a través dels diferents continguts que es posicionen a la web de contingut masclista, naturalitzats degut a la capacitat dadaptació del sistema patriarcal a nous contextos. S’expressa a través de memes, acudits, cançons de contingut masclista que degraden la imatge de la dona i li atorguen un caràcter comercial, imatges sexistes, disparitats quant a la proporció entre herois i heroïnes en el disseny de videojocs. També mitjançant el ciberassetjament, la porno venjança, la televigilància no consentida a través d’aplicacions que s’instal·len en dispositius digitals, sense el consentiment previ. Tota forma de violència basada en gènere pot trobar la seva expressió al món digital.
Quines són les principals vies per atendre i enfrontar aquest fenomen? Quines són les opcions legals que hi ha?
APD: Les fonamentals vies per tractar i enfrontar aquestes problemàtiques estan relacionades directament amb tots els sistemes de protecció que hi ha al món tecnològic i al de la comunicació. També implica un comportament respectuós i d’educació per part de la família, dels pares i les mares amb els fills, per fer-ne un ús racional i sobretot responsable del món virtual; perquè, efectivament, els nens, les nenes i els adolescents constitueixen un punt fort d’atac dins d’aquestes conductes. Lògicament, la primera tasca de prevenció i anàlisi és dins de les famílies i també dins l’espai escolar. Aquests són escenaris dels més importants.
Després, els remeis legals comencen per les normatives vinculades al món familiar i acaben en les normatives penals, per a aquelles conductes que efectivament arriben a constituir un delicte i, per tant, tenen un sistema de conseqüències més gran. Al camp del dret penal, la legislació cubana va perfeccionar el Codi Penal en el sentit de generar una circumstància agreujant —aquella que permetrà acostar la sanció als límits màxims que estableixi cada delicte—, quan per facilitar l’execució del fet, impossibilitant o obstruint el seu descobriment, així com agreujant-ne les conseqüències, s’utilitza la tecnologia de la informació i la comunicació, les telecomunicacions i els seus serveis. Aquesta és una circumstància genèrica que en permet la utilització en qualsevol delicte. A més, hi ha un nou delicte que va aparèixer en aquest perfeccionament del Codi Penal, que té a veure amb la protecció a l’honor. Estem parlant dels anomenats actes contra la intimitat personal i familiar, la pròpia imatge, veu i identitat d’una altra persona i les vostres dades. Aquí, efectivament, hi ha un agreujament de la sanció, quan la transmissió de producció o divulgació de tots aquests actes que poden afectar la intimitat personal i familiar, la imatge i la veu es realitzen a les xarxes socials o mitjans de comunicació social, tant a l’espai físic com al digital.
AFE: Les mesures que es poden prendre en funció de prevenir aquest tipus d’actes giren al voltant de l’educació sobre com denunciar, per quines vies i també l’educació per fer servir les xarxes socials digitals de manera segura. Igualment seria un gran avantatge poder generar infraestructures tecnològiques, com ara aplicacions mòbils, que permetin la denúncia immediata.
Els principals organismes a què es pot acudir són la policia, la Fiscalia General de la República i la Federació de Dones Cubanes. Però, de totes maneres, és poc el coneixement sobre què fer per part de les possibles víctimes i poques eines disponibles. Cal educar en sentit general. L’educació cívica forma millors éssers humans, cosa que redueix la probabilitat de tenir agressors en qualsevol de les variants i, a més, prepara millor les potencials víctimes per enfrontar-se a un possible fet.
DTD: En primer lloc, cal educar des de l’equitat de gènere, amb accions intencionades en els tres components del sistema d’influències educatives per a nens, nenes, adolescents i joves (natius digitals); aquests són lescola, la família i la comunitat. Actualitzar continguts de llibres de text i assignatures perquè aborden l’educació ciutadana en el context actual. Educar en el respecte als valors universals de lésser humà. Urgeix l’educació de les famílies perquè siguin el reflex de bones pràctiques que es tradueixin en modes d’actuació responsables, ètics i amb percepció de risc davant d’aquest fenomen.
Encara que les institucins socials i organitzacions no tinguin entre les seves missions el desenvolupament de programari, el seu exercici sí que es realitza en ple procés de transformació digital; per tant, la responsabilitat és de tot l’entramat social. Cal explicar amb deteniment en què consisteix la Llei de Protecció de Dades Personals, termes com el de responsabilitat parental contingut al Codi de les Famílies i multiplicar bones pràctiques per identificar ciberviolències.
Hi ha mecanismes legals per denunciar quan s’és víctima de ciberviolències, a la policia ia través de la línia 18810, el número únic per a atenció a la població obert per l’Oficina de Seguretat de Xarxes Informàtiques (Osri). En conseqüència, els organismes encarregats aplicaran les sancions corresponents. Encara que és un món virtual, la ciutadania no està desemparada i les infraccions són penades per la llei.
Quins són els principals reptes per poder atendre aquesta problemàtica?
APD: Els principals reptes estan vinculats a l’ús responsable de la tecnologia, de la informació, dels espais virtuals, al sentit de responsabilitat de totes i aquelles persones que estan encarregades, tant en l’àmbit familiar escolar com social, d’ensenyar a nens, nenes i adolescents a fer un ús adequat daquest entorn. En el cas del dret, es tracta d’entendre que el món va deixar fa molt de temps de ser només l’espai físic per esdevenir, la majoria de vegades, l’espai virtual; un escenari que sembla de ciència ficció, però que és on majoritàriament avui es fan o faciliten molts delictes. La violència va deixar de ser fa molt de temps l’intercanvi de cops per convertir-se en l’intercanvi de les pantalles. Per tant, en aquesta visualització i aquesta entesa radicaria un dels reptes més grans.
AFE: Els reptes principals tenen a veure amb l’educació cívica a la casa ia les escoles, juntament amb la concepció i l’aplicació de lleis que regulin aquest tipus d’activitat. El desenvolupament d’eines de detecció a l’espai digital i d’eines tecnològiques per a la denúncia immediata. I, finalment, la feina per aconseguir una cultura digital que permeti conèixer vulnerabilitats i maneres per a la protecció.
DTD: Que tot l’ecosistema social comprengui en què consisteix aquest fenomen, identificar les diferents manifestacions i que tots comprenguem que som responsables de contrarestar-lo en ple procés de transformació digital
