Preocupa a las feministes el retorn de polítiques econòmiques neoliberals i l’expansió de visions conservadores. La regió amb major índex de feminicidis i on les dones expressen majors nivells de percepció d’inseguretat física.
Amèrica Llatina i el Carib és considerada la regió més desigual del món, desigualtat estructural que assenyala condicions més desavantatjoses per a les dones, nenes, joves i adultes majors, pageses, afrodescendentes, indígenes i trans, especialment en relació amb la seva seguretat personal i l’accés a la salut, a la justícia, al treball decent i als actius econòmics.
Alguns països de la Regió veuen amenaçada la pau i la convivència democràtica i es produeixen violacions als drets de dones i nenes, inclòs el dret a la seguretat i integritat personal, que tenen les seves expressions més dramàtiques, en la persecució i l’assassinat de defensores de drets humans i el desplaçament i la migració forçades (que afecten principalment les dones i a les seves filles/us).
Amèrica Llatina i el Carib és la regió amb major índex de feminicidis i on les dones expressen els majors nivells de percepció d’inseguretat física.
Davant els forts conflictes que s’han desfermat en diversos països de la regió, el moviment de dones llatinoamericà, que s’ha caracteritzat per la capacitat de construcció, l’aportació de propostes i una gran incidència política i social, va elaborar un informe per a presentar-lo en la reunió regional del 25 Aniversari de la Plataforma de Pequín a realitzar-se aquesta última setmana del mes de gener, i després, en la 64a Sessió de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona a celebrar-se al març 2020.
La vigència de la vida democràtica és inviable amb models econòmics que se sustenten en la concentració de la riquesa, en l’enfortiment dels fonamentalismes, de l’autoritarisme i dels moviments anti-drets que qüestionen l’avanç dels Drets Humans, especialment els de les dones.
En els últims cinc anys s’ha desaccelerat el creixement econòmic i el dinamisme dels mercats laborals, a més, d’un estancament en el descens de la desigualtat d’ingressos, registrat a la Regió, la qual cosa ha implicat un augment de la pobresa i una reculada en els avanços per a disminuir-la.
En aquest marc, diversos països de la Regió –com Mèxic, el Brasil, l’Argentina, l’Equador, Xile, Trinitat i Tobago, Colòmbia, Puerto Rico– han introduït mesures d’austeritat i ajust fiscal que modifiquen i redueixen els abastos dels serveis de protecció social- contributiva i no contributiva-, de salut i d’atenció de la violència contra dones i nenes, entre d’altres; que impacten més en les dones, que presenten major vinculació amb les xarxes de protecció gestionades per l’Estat.
Si bé es reconeix que la regió ha avançat en el reconeixement dels Drets Humans i en particular en els drets de les dones plasmats, en alguns casos, en la millora de la normativa interna i/o en el reconeixement explícit d’aquests. Els últims esdeveniments en el món i, sobretot, a la regió, posen en risc el guanyat.
La preocupació de les feministes llatinoamericanes es basa en el retorn de polítiques econòmiques neoliberals, pro mercat, que alimenten un model de desenvolupament basat en el extractivisme i l’acumulació de capital, que és incompatible amb la sostenibilitat de la vida.
A més, l’expansió a la Regió de visions conservadores, polítiques i religioses, que des dels governs i/o la societat, limiten drets bàsics de dones i nenes, com l’accés als serveis de salut sexual i reproductiva, inclosos l’accés a mètodes anticonceptius, l’avortament legal i segur i l’educació sexual integral; i reforcen estereotips esgrimint el rebuig a la “ideologia de gènere”, negant el reconeixement de la diversitat i identitat de gènere de les persones.
L’informe es va elaborar en sis àrees crítiques de preocupació: Desenvolupament inclusiu, prosperitat compartida i treball decent; Erradicació de la pobresa, protecció i serveis socials; Llibertat enfront de la violència, l’estigma i els estereotips; Participació, responsabilitat i institucions sensibles al gènere; Societats pacífiques i inclusives, i, finalment, Conservació, protecció, i rehabilitació ambiental.
Sobirania alimentària i política anticorrupció en els governs
Sobirania alimentària que elimini els mecanismes mercantils i financers en el maneig dels aliments, així com la defensa dels territoris i els mitjans de vida de les poblacions rurals, en les quals les dones són actors essencials. Així com promoure polítiques anticorrupció en els governs de la regió amb enfocament de gènere i drets humans són algunes de les propostes en la primera àrea crítica per a aconseguir un desenvolupament inclusiu.
El mercat de treball continua sent un àmbit segmentat vertical i horitzontalment, i poc permeable a la igualtat de gènere. S’organitza (i perpetua) sobre una divisió sexual del treball que relega a les dones al treball reproductiu no remunerat, i planteja la seva inserció en el desenvolupament de tasques de baixa qualificació i productivitat, condicions d’inestabilitat, precarització i informalitat, amb salaris baixos i en activitats que sovint són una “extensió” del treball domèstic.
La taxa d’activitat d’homes i dones, a la Regió, presenta en mitjana, una diferència de més de 20% (74% els homes, 50% les dones). Similar desigualtat presenta la desocupació urbana que, el 2018, era major en 2% per a les dones.
La divisió sexual del treball explica que el 43,4% de les dones, d’entre 20 i 59 anys a la Regió, consideren la maternitat i les tasques de cura no remunerada com a motius principals per a no buscar activament o exercir un treball remunerat.
A causa dels alts nivells d’informalitat i precarietat laboral i la menor dedicació horària; la majoria de les treballadores dones, manquen de protecció social bàsica per a la maternitat, durant la malaltia i tampoc tenen accés a la jubilació.
A 6 països: Guatemala, Nicaragua, El Salvador, Hondures, Mèxic i en menor mesura Colòmbia, la participació de les dones en les empreses maquiladoras –reconegudes per les precàries condicions de treball– és molt important.
A Mèxic, diàriament una de cada tres dones sofreix assetjament laboral
Si bé, la majoria dels països han avançat en mesures formals per a eliminar la discriminació i la violència laboral, inclòs l’assetjament laboral, a Mèxic diàriament una de cada tres dones sofreix algun tipus d’aquesta violència.
A Guatemala, l’assetjament sexual és un problema generalitzat en l’àmbit laboral i el país no compta amb marc legal sobre aquest tema, ni protocols d’atenció, ni accions de comunicació social per a la sensibilització.
L’equiparació de drets de les treballadores domèstiques és un deute pendent, fins ara, només 16 països de la Regió han ratificat el Conveni 189 de OIT, inclòs Mèxic que l’acaba de ratificar el desembre del 2019.
El 2015, només sis països: l’Argentina, el Brasil, Xile, l’Uruguai, l’Equador i Costa Rica, van sancionar la igualtat de drets en matèria de treball domèstic, però el percentatge de treballadores registrades és encara molt baix, només el Brasil informa un increment en el nombre de treballadores registrades i menor encara, el de les sindicalitzades.
Les dones indígenes, sovint migrants forçades, empeses per la discriminació i la desinformació, s’ocupen en treballs informals, amb llargues jornades de treball, que vulneren els seus drets. A Mèxic, el 90 per cent de les treballadores domèstiques són dones; entre elles, les dones indígenes dupliquen i fins tripliquen el nombre de dones no indígenes.
Les dones afrodescendents, treballen en pitjors ocupacions que les dones blanques/mestisses, i tenen dificultats per a accedir a treballs més qualificats per les representacions socials sobre elles, encasellant-les en els rols domèstics.
Les dones rurals-pageses comparteixen característiques amb les seves parelles indígenes i afrodescendents; les que es dediquen a l’agricultura, tenen baix accés als mitjans de producció, com a la terra, aigua, llavors… i la qualitat de les terres que controlen és baixa.
Les que desenvolupen emprenedories tenen accés en menor proporció a productes financers que els homes, i en general les treballadores pageses no se’ls reconeix el seu treball ja que és considerat una extensió del treball domèstic per tant no perceben salaris ni altres beneficis.
L’Uruguai és l’únic país de la regió que ha establert una regulació del treball sexual, amb un enfocament sanitari. En la resta dels països, existeixen diverses normes que criminalitzen les accions relacionades amb el treball sexual, i les qui l’exerceixen pateixen de múltiples violacions als seus drets i són obligades a exercir-lo en condicions laborals precàries, insegures i violentes.
Les dones trans no tenen accés gairebé a l’ocupació formal, a causa dels prejudicis al costat de la falta de documentació d’acord amb la identitat de gènere acte percebuda. Això les margina al treball sexual per a subsistir, en el 2016-2017 només el 15 per cent tenia un treball formal de les quals van sofrir alguna vulneració dels seus drets.
El treball per compte propi no ha de confondre’s amb emprenedoria laboral formal amb protecció social, és important a la Regió perquè el 26 per cent de les treballadores s’ocupen en ell, però es tracta moltes vegades d’un mitjà de mera subsistència amb molt baixos ingressos.
La inclusió financera presenta també indicadors de desigualtat. Només el 50.6 per cent de les dones tenen un compte bancari; gairebé sis per cent menys que els homes. Les dones reben crèdits per menors sumes i a costos més alts pel fet que són titulars de menys actius per a la garantia i que desenvolupen activitats de menor rendibilitat.
