Va arribar a Barcelona, procedent de París i d’una família senegalesa de classe mitjana . Als inicis de la seva estada a Barcelona tot eren somriures i amabilitats. Tothom es pensava que marxaria quan acabés les seves pràctiques a empreses. Però no va ser el mateix quan va decidir quedar-se i cercar feina.
Binta Ndao és escriptora i es considera cosmopolita (ciutadana del món), encara que gairebé sempre ha viscut a París i té la nacionalitat francesa. Sempre que pot viatja a Senegal i el seu objectiu es acabar vivint a la seva terra. Mentrestant, s’ha establert a Barcelona, on hi va arribar l’any 1990, on primer va estar-se a casa d’una tia seva. Ara ha format una família propia i té una filla.
Encara que va néixer al Senegal, la seva família se’n va anar a viure a París aviat. Abans de decidir quedar-se entre nosaltres ja coneixia Catalunya, gràcies als viatges que havia fet amb la seva família per passar les vacances en terres catalanes en diverses ocasions, així que, quan va haver de realitzar pràctiques per completar els estudis de traducció, va triar Barcelona on, finalment, va decidir quedar-s’hi.
La vida a Barcelona
Des de llavors ha exercit diversos treballs gràcies a la seva àmplia formació, ja que parla set idiomes; és traductora, mediadora intercultural i es considera molt emprenedora i creativa, i capaç de desenvolupar qualsevol feina de gestió o de tracte amb la gent. Abans de tot, però, es considera escriptora, vocació que ja li ve de tradició familiar –el seu pare és un reconegut escriptor i poeta internacional conegut a França, Senegal, Algèria, Rwanda, Londres… i actualment als Estats Units. Com el seu pare, Binta també escriu en francès, llengua oficial a Senegal, així com també en wolof, la llengua nacional de Senegal.
Actualment treballa com a administrativa en un ajuntament de districte a Barcelona i compatibilitza aquesta feina amb la tasca de creació literària, que ja inclou quatre títols. És una dona jove i dinàmica amb molts de projectes en perspectiva, un dels quals seria tornar al Senegal -on viatja de tant en tant-, i establir-hi la seva residència definitiva per seguir escrivint i desenvolupant-se professional i personalment.
Barcelona li ha semblat sempre una ciutat molt cosmopolita i aviat s’hi va sentir còmoda, tant pel seu propi caràcter alegre i comunicatiu com per l’ajut de la gent, sobretot el d’un grup de dones catalanes, companyes de feina, que es preocupaven de convidar-la cada cap de setmana a casa per realitzar qualsevol activitat perquè no es sentís sola.
També va poder constatar que quan un català ofereix la seva amistat és per sempre; de fet, encara conserva els mateixos amics d’aquells primers anys.
Una de les coses que més la va impactar de la nostra societat va ser la manca d’arrelament familiar i la solitud de la gent gran, confinats en asils i residències perquè els seus fills no poden atendre’ls, cosa que no passa al seu país d’origen, on la família és el pilar fonamental i tots s’ajuden entre si. La gent gran són considerats font de saviesa i experiència i tractats amb consideració i respecte, i viuen dins la llar familiar fins a la fi dels seus dies. En el seu país hi ha un lema que diu “quan una persona gran mor és com si tota una biblioteca desaparegués amb un incendi”.
Prejudicis vers les dones africanes
Tot i que, gràcies a la seva formació i la iniciativa personal, no li va resultar difícil trobar feina, pensa que va haver de fer front a molts prejudicis per la idea que molts espanyols tenien -i tenen- de les persones de la seva raça, i que no eren pocs els que es sorprenien davant la seva preparació i capacitació professional; fins i tot es va trobar amb algunes persones que es mostraven condescendents amb ella i pretenien ajudar-la i protegir-la amb la finalitat d’aprofitar-se d’ella. Fora de l’entorn laboral, la situació era més difícil encara, ja que els homes la assetjaven i les dones la rebutjaven, en la creença generalitzada -suposa Binta-, que les dones de raça negra vénen a Espanya disposades a tot per tal de solucionar les seves vides de la manera més ràpida i fàcil possible. Binta voldria que tothom s’adonés que aquesta és una concepció completament falsa, ja que “la dona senegalesa, en general, és molt treballadora i seria”. Segons ella: “No ens haurien de jutjar pel aspecte exterior, el color, o per ser dona o home, si no per la nostra feina, la nostra forma de ser i per l’educació.”
Per tot això, no se sent encara totalment integrada al nostre país però tracta de continuar endavant amb la seva vida sense deixar-se influir pels prejudicis dels altres. Malgrat tot, segueix intentant aportar el seu granet de sorra amb l’activitat literària i involucrant-se en diversos projectes culturals de la ciutat.
Binta creu que ha aportat a Catalunya una visió diferent de com són les dones negres, i ha pogut transmetre una imatge de dona culta, moderna i independent que és poc visible. Ella ha estat la primera dona senegalesa que ha pogut estrenar una obra de teatre al nostre país: “ El trio Infernal” que s’ha pogut veure al teatre de Salt (Girona) , en un acte organitzat per l’Ajuntament de Salt. A la representació de l’obra hi van assistir unes mil persones, que es van mostrar encantades de poder gaudir de la seva estrena.
L’escriptora senegalesa considera que el fet de ser dona i de raça negra ha fet doblement difícil la seva integració, fins i tot en el moment actual, en què la convivència de diferents races i cultures a Catalunya és una realitat quotidiana. “Si es promocionés més la cultura dels països africans a través de reportatges en diaris, revistes i programes de televisió, canviaria la percepció negativa que es té a Espanya de l’Àfrica en general i dels immigrants africans en particular”, especifica Binta Ndao.
Projectes de futur
Ara Binta està en plena promoció del seu últim llibre, titulat “Querido hermano mio”, que parla de la inmigració d’un noi senegalès a Tenerife i tot el drama i la tragèdia que deixa al seu darrere, en abandonar la seva vella mare i la seva dona i fills al Senegal.
A més d’aqust, Binta ha publicat quatre llibres més, autoeditats per ella mateixa, el primer d’ells “Corazón y alma”. “El trío infernal” és una novel.la que parla de la poligàmia, quan un home musulmà es casa amb varies dones, perquè la religió i la seva cultura ho permeten. També ha traduït la novel.la del seu pare, Cheik Aliou Ndao (El Exilio de Albouri) , que va guanyar el premi d’Or al Festival Panafricà d’Alger.
Ara té el projecte de fer una pel.lícula del seu segon llibre: “Mi retorno a las raíces”. Es tracta d’un film educatiu, que també mostrarà algunes realitats senegaleses desconegudes a Europa.
