L’escriptora i periodista tunisiana Sihem Bensedrine fa un any que va arribar a Barcelona acollida pel PEN català, l’associació que alberga i protegeix els escriptors amenaçats i perseguits al seu país. Quan ella va arribar a Catalunya, no es podia ni imaginar que un any després la situació del Magreb hauria canviat tant. Ningú podia preveure que Tunísia seria l’espurna de la rebel·lia del poble àrab, malgrat que la flama ja feia temps que estava encesa. En plena revolta a Tunísia, LA INDEPENDENT va entrevistar Bensedrine abans que el règim de l’expresident Zine El Albidine Ben Ali caigués i que la periodista marxés a Tunísia per afegir-se a les protestes. Un mes després, el context ha canviat i l’agència torna a parlar amb ella. Aquest cop Bensedrine també té la maleta a punt. Vol viure la transició democràtica de ben a prop i és conscient que cada hora que passa és decisiva.
Anaïs Barnolas (A.B).- Després de la caiguda del règim de l’expresident tunisià Zine El Abidine Ben Ali com es prepara el futur de Tunísia?
Shihem Bensedrine (S.B).- Els canvis que s’estan fent en aquesta jove democràcia són molt forts En aquest moment els tunisians i les tunisianes estem construint les institucions, les administracions, les empreses que fins fa poc estaven liderades per personatges que pertanyien a l’antic règim i que amb la caiguda del règim de Ben Alí els llocs han quedat deserts. D’altra banda, els ciutadans i les ciutadanes surten al carrer per crear comitès per tot arreu amb l’objectiu de vigilar i salvaguardar els contrarrevolucionaris que es vesteixen amb la jaqueta de revolucionaris i que posen en perill el procés de canvi. Estem discutint cada pas que fem perquè el temps és curt i ho hem de fer tot alhora, però estic convençuda que serà un èxit. Si el poble tunisià ha estat capaç d’inventar el model de revolució serà capaç d’inventar el de democràcia. Ara bé, la revolució l’hem fet amb tres setmanes però la democràcia no s’aconsegueix amb tant poc temps. I vosaltres ho sabeu millor que ningú.
A.B.- Les protesten a Tunísia encara continuen?
S.B.- Sí. S’han creat els comitès i s’han realitzat importants conferències on han participat gent jove, d’altres religions i s’han estat discutint aspectes com justícia, economia, mitjans de comunicació, la direcció que cal emprendre i la situació que envolta aquest procés. Les protestes han estat molt bé, però no són suficients. També hem proposat alternatives i programes. Necessitem canalitzar l’energia de les protestes per això s’han creat aquests comitès que n’hi ha per tot el territori i ens hem dividit la feina de què ha de fer cadascú. La setmana vinent tindrà lloc una convenció on hi participaran aquests comitès per tal de discutir la seva reorganització geogràfica.
A.B.- Quin paper han jugat les dones en les protestes?
S.B.- En les protestes han participat tant nois com noies. Hi ha hagut tants màrtirs homes com dones. Les nostres dones han fet la revolució i ara estan construint la democràcia. Un exemple és l’Associació de Dones Tunisianes que, a banda de participar en les marxes, també ha ajudat als joves a organitzar les manifestacions per recordar als ciutadans i les ciutadanes que la construcció democràtica no es pot fer donant l’esquena a les dones. No hi pot haver segregació.
A.B.- Les noves plataformes han jugat un paper cabdal?
S.B.- Facebook ha estat el principal mitjà de comunicació per enviar missatges i per mostrar imatges de les manifestacions. La joventut s’ha sentit exclosa dels canals tradicionals establerts pels partits i ha buscat una altra via per expressar el seu pensament. La dictadura donava poc espai als joves per expressar els seus sentiments, els seus punts de vista i aquests no s’han esperat a que la dictadura caigués per expressar el seu parer. Els joves se senten traïts per aquesta elit que havia d’il·luminar els polítics seguint els desitjos de la voluntat del poble i en canvi s’ha posat del costat del poder.
A.B.- Quin creus que serà el següent pas en la situació a Egipte?
S.B.- El règim del president egipci, Hosni Mubàrak, caurà inevitablement. Egipte és la gran força de l’Orient Mitjà, però la seva política és complicada perquè és un país fronterer amb Israel. A Israel ja li estava bé que el poble egipci tingués una bena davant els ulls, que no pensés per ell mateix i que estigués sota el control d’un dictador. Li interessava tenir la gent poc educada i controlada. Si Egipte assoleix la llibertat, els països que havien fet complot a la revolta li tindran por. És important veure quina posició adopta Israel. Si Israel no deixa Egipte viure en pau hi pot haver problemes.
A.B.- Què li semblen iniciatives com el Fòrum Social Mundial a Dakar on es posen en comú els punts de vista i les experiències de països tant diferents ?
S.B.- Em sembla molt interessant. És un gran intercanvi de coneixement. És una bona manera d’obtenir suport i d’agafar noves idees. Necessitem noves iniciatives i crec que aquesta proposta té molt futur.
A.B.- Després de viure un any a Barcelona, quines diferència hi troba pel que fa a drets humans i llibertat d’expressió entre Catalunya i Tunísia?
S.B.- Hi trobo moltes diferències. Quan jo estava a Tunísia cada cop que parlava amb algú la policia política era al meu voltant i a cada lloc on decidia anar, fos la meva oficina o fos un bar amb els amics, em seguien. Interceptaven les meves trucades, els meus correus. No era capaç de veure gent, amics, de portar una vida normal. No podia estar tranquil·lament a una cafeteria prenent una beguda amb els meus amics perquè arribava la policia política i em feia fora. Era una cosa inadmissible. A Barcelona puc caminar tranquil·lament, que era el meu somni, perquè a Tunísia em seguien i no a uns quants metre sinó que els tenia a 50 centímetres.
