OPINIÓ
Aquest “sí que es pot” que durant mesos retruny en places i carrers després d’una inesborrable Primavera Indignada del 2011 arriba ara com un terratrèmol a les institucions, cosa inimaginable aleshores. La victòria de Barcelona en comú a Barcelona, amb Ada Colau al capdavant, ha fet saltar pels aires el tauler polític.
Si durant molt de temps vam haver de sentir a tertulians de diferent índole acusar el 15M de radical, antisistema i “perrofláutico”, dient allò de que “si voleu fer política formeu un partit”, com si la política es limités a fer política partidista, sense entendre o no voler entendre absolutament res del que va significar aquest “aixecament popular” indignat; ara, els pitjors malsons de l’establishment s’han fet realitat. El discurs contrahegemònic aixecat en aquell moment en múltiples places, capaç de dibuixar un nou imaginari col·lectiu, que va mostrar sense embuts el vincle entre crisi econòmica i segrest polític i que va connectar, com mai abans, amb una majoria social colpejada per tres llargs anys de retallades assalta avui les institucions, desbordant els límits del possible que ens havien imposat.
No es tractava, com deien alguns “todòlegs”, d’uniformitzar l’heterogeneïtat del moviment en un partit únic, i continuar fent el mateix, sinó d’aixecar nous instruments polítics, metodologies, confluències, processos que permetessin traslladar aquesta indignació del carrer a les institucions. Convertir la majoria social assotada per la crisi en majoria política. Sense oblidar que tot procés de canvi real vindrà de la presa de consciència col·lectiva, l’autoorganització popular i la mobilització sostinguda. En definitiva, ocupar les institucions, com abans s’havien ocupat les places, per posar-les al servei dels “ningú”. I això és el que s’ha fet ara.
L’eclosió fulgurant de Podem un any enrere, el maig del 2014, obtenint inesperadament a les eleccions europees 1,2 milions de vots i 5 eurodiputades i eurodiputats, va ser el millor exemple. Un full de ruta plantejat anteriorment, l’abril del 2013, pel Procés Constituent a Catalunya, impulsat per la monja benedictina Teresa Forcades i l’economista Arcadi Oliveres, apel·lant a construir des de baix una nova majoria politico-social. Una aposta que Guanyem Barcelona i Ahora Madrid, tot i que aquesta última no ha guanyat per la mínima, s’han materialitzat com ningú en aquestes eleccions. Una experiència que s’ha estès a nombrosos municipis i comunitats, amb l’emergència de noves forces polítiques, resultat de la confluència social, capaços d’arribar als sectors més colpejats, els que sí que s’han mobilitzat i han votat en aquesta ocasió.
Els resultats d’aquesta contesa electoral trenquen els esquemes de la política tal com la coneixíem des de la transició. El tauler ja no és cosa de dos. I l’entrada de les persones “sense veu”, precaries, desnonades, aturades …, en definitiva dels i de les “outsiders”, al capdavant de l’ajuntament de Barcelona demostra que es pot guanyar i que tot és possible. És el moment de portar a la pràctica aquesta famosa consigna de “manar obeint”. Però, la senda del canvi en majúscules no serà fàcil. La pressió de l’establishment, des dels seus lobbies econòmics a la seva maquinària mediàtica, no es farà esperar. Les traves i les desqualificacions, de ben segur, seran múltiples. La responsabilitat, així com l’oportunitat, és enorme.
Avui, vivim un moment històric. Han passat quatre anys des que en les places es cridés: “No ens representen”. Després del terratrèmol polític d’aquestes eleccions una nova consigna s’imposa: “Sí ens representen”. A Catalunya, les eleccions al Parlament són el proper assalt. A Madrid, el Congrés dels Diputats que es prepari. Com deia Ada Colau en aquesta històrica nit electoral: “Això és una revolució imparable”.
* Article publicat també a Publico.es, 2015.05.25.
