Núria Vila. Text i fotografies
Transexuals accedeixen al canvi de nom sense medicació
A qüasi dos anys de l’aprovació del matrimoni igualitari entre persones del mateix sexe a l’Argentina, les organitzacions de la diversitat sexual han celebrat aquest dijous 10 de maig, un nou avanç en els seus drets.
El Senat de la Nació ratificà aquest dimecres 9 de maig una nova llei amb la que l’Estat argentí reconexi la identitat de gènere que cada persona sent com a propia. Mitjançant aquesta norma, qualsevol persona podrà modificar el seu nom, sexe -deuria ser gènere- i la seva foto en els documents oficials amb un simple tràmit administratiu. També es garantitza l’accés als tractaments de salud que la persona requerixi per modificar el seu cos d’acord amb el gènere que es percibeix com a propi.
Per a Emiliano Litardo, un dels redactors del projecte, “per primer cop s’estableix en un instrument de política pública el dret al reconeximent de la identitat de gènere com un dret humà bàsic”. Aquest aspecte distancia l’article del de la majoria de països europeus, per exemple, de l’estat espanyol, on per accedir al cambi registral la persona ha de ser diagnosticada previament de “disforia de gènere” – és a dir, ser etiquetada com a malalta- i després sotmetres a un procés d’hormonització obligatori per un mínim de dos anys. Per als i les activistes que redactaren la llei, la despatologització de la transexualitat era un mínim irrenunciable, així com que no s’elegís la renuncia al drets reproductius. En aquests moments hi ha 29 estats europeus que obliguen a les persones trans a esterilitzar-se previament.
Tot i així, sí s’ofereix la possibilitat d’accedir als tractaments necessaris per a la reasignació de sexe de forma gratuïta als hospitals públics, així com a les assegurances privades. “Senten que la idea d’encarnar la identitat de gènere passa per poder expresar-la corporalment. Per aixó el dret als procediments hormonals i quirúrgics apareix junt al dret a la identitat encara que no com a requisit previ, en la mesura en que reconeix que cada persona s’autoconstrueix segons els seus dessitjos”, com expresa Mauro Cabral de GATE (Global Action for Trans* Equality).
Fins la data, els tractaments de reassignació de gènere només es podien realitzar a hospitals habilitats si es posseïa una autorització judicial. Per aixó, la majoria d’operacións es realitzaven en la clandestinitat i no sempre per personal mèdic amb els coneiximents necessaris, el que provocava una alta mortalitat entre la comunitat transexual, com explica Alba Rueda del col·lectiu “100% Diversidad y Derechos”. L’esperança de vida d’una persona trans es calcula entorn als 35 anys, la meitat que de qualsevol argentí o argentina.
Per al cambi de nom i sexe, segons la nova norma, serà un requisit la majoria d’edat. Els i les menors necessitaran l’acompanyament per part dels seus pares o totutors. Tot i així, en cas que aquests es negaren, l’Estat o les organitzacions podran proveure al nen o nena d’un advocat per a que assisteixi la demanda.
El procés d’elaboració de la llei
Les organitzacions polítiques de la diversitat veuen la aprovació de la llei com una victoria propia que ha costat un gran esforç conjunt. El primer projecte de llei que fou rebutjat es presentà fa cinc anys. “És molt important que el text de la llei hagi sigut elaborat a partir de l’articulaciò entre diferents militants i referents trans junt a organitzacions GLTTBI. Foren llargues hores de discussió i revisió de borradors. Pot ser el més difícil fou traduir en termes normatius legals qüestions sustantivament polítiques”.
Durant aquest procés hi hagueren plantejaments dins del moviment, sobretot respecte una part de la militància trans que s’identificava com “travesti” i no com a “dona”. Les travestis no desitgen necessàriament la cirugia genital. Per a elles, reivindicar-se així conecta amb una identitat política llatinoamericana amb especificitats propies que no estan contingudes en les paraules d’ús més corrent a Europa o EEUU com la de transgènere o transexual. Marlene Wayar del “Front Nacional per la Llei de Identitat” és una d’elles: “Jo sòc crítica. M’haguès agradat que es reconeguès la meva identitat, no que se’m enviï a l’armari d’home o de dona. Com a identitat quotidiana i barrial sòc travesti i no em vull fer un document que diga que sòc dona. A més, jo haguès demanat compensació econòmica perque aquest país ens ha prostituit, empresonat, assassinat, i contagiat de VIH, i no ens ha donat cap oportunitat. Ens deuen una vida”. Per a Wayar l’assimilació dins del par binari del gènere invisibilitza les problemàtiques específiques de les transexuals que haurien de reclamar polítiques actives de reparació de la desigualtat.
No obstant aixó, tot i les diferències, rere un procès d’elaboració de set mesos, la llei es presentà de forma unitaria i s’aprovà així en les dues càmeres de representants. Un exemple de com a l’Argentina existeix en ocasions una corretja de transmissió entre les organtizacions socials i el govern. Moltes activistes declaren també la importància d’aquest procés per a la construcció política interna del moviment de diversistat sexual. “Després del matrimoni igualitari aparegueren personalismes vinculats a voler ocupar espais a l’administració pública per part d’algunes perones i llastimosament aixó afectà a les nostres relacions dins del moviment. Dos anys després demostrarem que podem treballar conjuntament. Ens tornarem a unir contra la vertadera discriminació que és cultural i social”, expresà Alba Rueda com a opinió personal.
Festa al carrer
Des del migdia del dimecres, les organitzacions de diversitat sexual es trobaren front al Congrès de la Nació esperant l’aprovació de la norma. La plaça es convertí en un forum públic i una festa. Música electrónica, banderes i balls per a una tarda de celebració. La consigna més coretjada: “No, no, no a la discriminació, sota les silicones bat un cor”. No obstant aixó, les i els activistes saben que encara queda molt per fer. Per a Mauro Castro “a Argentina existeix una discriminació espantosa per expresió de génere. El document no cambiarà aixó encara que sigui un mitjà d’afirmar simbòlicament la dignitat de la nostra vida i de lluitar des d’ahí”. Per al dia després encara queden moltes lluites pendents “perquè aquest és el grau zero dels drets humans trans. El que falta és l’accés a drets econòmics, socials i culturals. Accès al treball i l’eduació”.
A la plaça també estigueren presents representants de varies provincies que volien expresar les dificultats propies a les que s’enfronten. A més, moltes de les transexuals emigraren a Buenos Aires perque fora de la gran ciutat les coses són més difícils. Com explicà Victoria Caram des de l’escenari: “Vinc en representació de les meves companyes del nord: Salta, Santiago i Jujuy, on la policia ens persegueix i no ens deixa caminar pel carrer perque regeix el Codi Contravencional des de l’época de la dictadura. Vull recordar ací a totes les companyes que varem perdre al calabós de la policia”. Els codis contravencionals són com l’equivalent de les Normatives Cíviques espanyoles per les quals en moltes provincies argentines es pot detindre a les transexuals pel simple fet d’anar vestides de dones, encara que aquestes normes foren anul·lades a Buenos Aires.
A més, a les provincies l’Església encara té molta influència, la suficient per “fer agenollar-se a companys que estan al govern però que tenen por al poder de la institució católica”, comentà una militant que prefereix ocultar el seu nom. Tot i aixó, a Buenos Aires aquest cop la celebració no es veu entelada per les confrontacions amb els grups fonamentalistes católics que sí s’oposaren activament al carrer i a les institucions a la llei del matrimoni homosexual. “La veritat és que no hi ha hagut una estampida reaccionaria, ni manifestacions mediàtiques. Hom aventura que el matrimoni causà tant de soroll perquà ens ficavem amb una institució clàssica de l’heteropatriacat. Però la LLei d’Identitat de Gènere també s’inmiscueix amb ordres de vida vinculats amb la heteronorma i incideix en els actuals paradigmes d’assignació de noms associats a la genitalitat de les persones. Suposo que haver aconseguit la reforma judicial del matrimoni debilità els grups conservadors i aplanà una mica el camí”, explicà Emiliano Litardo.
