Per Luciana Peker. Diario Digital
La Primera Trobada Nacional de Dones es va fer a la Ciutat de Buenos Aires, el 1986, amb mil participants. Va ser una participació massiva a La Plata.
La gran diferència amb altres esdeveniments és que totes tenien la paraula i que va ser autònoma del poder polític i autofinançada sense dependències econòmiques dels governs o empreses. Per aquestes raons les Trobades varen ser el motor i la constitució del moviment feminista de l’Argentina
Nosaltres l’únic que volíem és que les dones vinguessin a escoltar-se entre si. La Trobada era explicar, relatar les experiències, saber que el teu problema és el meu problema i que el que et passa a tu no només et passa a tu- va explicar Lidia Otero, una de les pioneres, en una forma de reunió que no és similar a un congrés professional (perquè no té jerarquies), a una assemblea (perquè té una massivitat que és només comparable a una marxa o mundial de futbol), a una manifestació (perquè no només es demana, sinó que s’escolta, pensa i reflexiona ), a un conversatori (perquè no només es parla, sinó que es treuen conclusions, se’n va i es tria una altra seu per continuar amb la tradició l’any que ve) o a una festa (però que també és carnestoltes, festa i alegria). En realitat, el secret és que no és semblant a res. I l’originalitat de la Trobada és, francament, el gran secret de l’auge del feminisme argentí.
Per què a l’Argentina el feminisme té una massivitat, una convocatòria i una agenda única (que causa sorpresa en el món) i que impulsa símbols (com el mocador verd de la Campanya pel Avortament legal, Segur i Gratuït) i demandes en l’agenda de gènere en el món? Per moltes raons. Però una de les principals és l’entrenament que dóna la volta al país de trenta-quatre Trobades de Dones ara també anomenat Trobada Plurinacional de Dones, Lesbianes i Trans.
La Trobada va néixer el 1986, gairebé amb el retorn de la democràcia (encara que moltes de les seves gestores es van començar a reunir per demanar la pau durant la dictadura i la Guerra de Malvines). Perquè és federal (i va recórrer de nord a sud, est i oest gairebé totes les províncies de país, des de les localitats més conservadores fins als terrenys més moderns, de la calor al fred, de la selva a la Patagònia, des de les localitats més turístiques a les més despoblades). Perquè és un esdeveniment que reuneix 30, 50, 90 mil dones i -tal vegada- més, en una convocatòria que implica mesos d’organització, ajuntar fons, logística de micros i hotels (i aquesta organització després es replica en marxes, vigílies, lectures i convocatòries) i genera un training per ajuntar, que s’expandeix més cada any.
El feminisme local no va néixer sota una col: la història de les Trobades de Dones.
Per la proximitat i el moment històric, a La Plata s’esperen unes 200.000 persones, un rècord de participants.
I perquè va generar condicions úniques per al creixement del feminisme al país. És horitzontal. I això implica que no hi ha una dona que sap i una altra que escolta, una que parla des d’una tarima, amb megàfon o amb títols i una altra que només s’ha de empassar coneixements de les altres. Totes les dones són iguals i tenen el mateix dret a la paraula. És autònom. I això va generar que cap govern pogués manipular els continguts o les deliberacions de les Trobades de Dones als quals concorren integrants de diferents partits, però que no poden intervenir o disciplinar les decisions. I només poden anar-hi dones, lesbianes i trans i això va permetre espais de confiança per parlar dels dolors i desitjos personals quan encara d’això -des que t’agradés una altra dona, haver passat per un avortament o patir violència- no es parlava i et feia molt pudor explicar-ho davant d’ homes.
En realitat la Trobada de Dones és un esdeveniment únic al món: un woodstock feminista, una marxa de dos dies, 1 pogo de rock i cúmbia a on se salta, es balla i es fa una acampada: una democràcia popular però viva i sense estàtues; un carnaval que fa de la festa un reclam; una forma de sortir de casa per les que mai surten i d’entrar en altres realitats per a les que només viuen en un microclima i una reunió d’una diversitat i multiplicitat que no s’assembla a res. I aquest és part de el secret.
La Trobada també és carnestoltes, festa i alegria
Malgrat que en l’Argentina l’experiència d’acampada de cap de setmana llarg contra el masclisme té 34 anys, les càmeres de televisió li van donar l’esquena i el glitter, el riure i la potència van anar creixent fins que avui ja brillen sense necessitar cap flaix. Però té una història que multiplica la seva experiència.
La Trobada Nacional de Dones va néixer entre el 23 i el 25 de maig de 1986 al Centro Cultural San Martín, amb una organització independent i autofinançat (amb penyes, aportacions personals i bons de contribució) i set mesos previs d’organització. La primera vegada van ser mil dones les que van dir “sí, vull” a estar amuchadas per no sentir-se més soles. Un munt. Però un nombre que es va multiplicar per noranta mil a Rosario (Santa Fe) i per cinquanta mil a Resistencia (Chaco) i Trelew (Chubut), les últimes seus de la multitud feminista. I que ara pot batre tots els rècords a La Plata (Província de Buenos Aires).
Els tallers es fan en escoles i centres culturals i són horitzontals: amb la paraula en igualtat de condicions per a totes
Un dels seus atractius són els tallers que es realitzen en un torn de matí i un torn de tarda, durant dues hores, en escoles i centres culturals per parlar d’una infinitat de temes, en una aula, amb la paraula en igualtat de condicions per a totes les participants i amb la finalitat de treure conclusions que després es llegeixen el dilluns de l’última jornada. Els noms i els interessos van canviant. Però la metodologia continua.
Als vuitanta els tallers van ser d’identitat; violència domèstica; salut; participació; educació; església; feminisme; diners; tercera edat; deute extern; estereotips sexuals; mitjans audiovisuals; indústria; jardins maternals; família tradicional i nous models de família i la llei. Els temps van canviar. I tant. En aquell moment no existia, ni tan sols, la llei de divorci. Ara es reclama l’aprovació de l’avortament legal, segur i gratuït.
La importància de la Trobada és que delinea les bases -com si fos una Constitució- del moviment de dones. Per exemple, a partir dels intents sistemàtics d’introduir a dones anti drets en els tallers es va decidir que no es discutiria si s’està a favor o en contra de la llei, sinó les estratègies per treure de la clandestinitat i de l’armari la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE). Es discuteix gairebé tot, però hi ha punts que ja no es discuteixen.
Entre les 45 dones que van formar part de la Comissió Promotora de la Primera Trobada de Dones ha havia: Lita Boitano (mare de dos fills desapareguts); Martha Villafañe (una pionera en la neurocirurgia); Nelly Cases (periodista de revistes femenines i diaris); Mariana Delbúe (impulsora de la matemàtica i la informàtica entre dones); Ethel Díaz (exdiputada); Lilia Saralegui (exregidora); Magui Bellotti (advocada gremial); Nora Cortiñas (Mare de Plaça de Maig) i moltes altres.
“Cada any arriben dones per primera vegada a les Trobades i diuen no ser les mateixes quan tornen”, va escriure la reconeguda filòsofa Diana Maffía en la presentació del llibre “Dones parint història. Com es va gestar la Primera Trobada Nacional de Dones. Ressenya íntima i política de les integrants de la Comissió Promotora”, editat per Maffía, Aluminé Moreno i Laura Morroni, Charo Márquez i Claudia Korol i amb entrevistes de Maria Elisa Ruibal, Romina Ruffato i Cecilia Alemano.
“La Trobada Nacional de Dones és un dels fets polítics més originals i consolidats de les dècades que van succeir a la tornada de la democràcia. Cada any, puntualment, dones de tot el país ens donem cita a la ciutat acordada en la Trobada anterior, rebudes amb hospitalitat per la col·lectiva local que organitza els acords d’allotjament, espais per a tallers, menjars, comunicació i logística. Així va creixent una història col·lectiva”.
Si la història de les Trobades mereix ser explicada també mereixen ser explicades la de les que es van dedicar a investigar aquesta història. En el llibre “Dones que es troben, una recuperació històrica de les Encuentros Nacionales de Mujeres en Argentina (1986-2005)”, d’Editorial Feminaria, Amanda Ànima i Paula Lorenzo van valoritzar: “En la Primera Trobada, realitzada a Buenos Aires, es van establir les bases d’una pràctica desitjada en aquest moment per un grup de dones que potser no van imaginar la força d’aquests principis que van portar al fet que la pràctica d’aquestes trobades es mantingui i es multipliqui donant-li identitat a el moviment de dones de país”.
Ànima i Lorenzo van ser per primera vegada a una trobada el 2001, un any frontissa en la història argentina. I el que van veure les va sorprendre pel pes propi de la imatge: mai havien vist tantes dones juntes.
El 2001 la Trobada va ser a La Plata. Al 2019 també. Hi ha divuit anys pel mig i trenta-quatre anys d’una convocatòria única i d’un feminisme multiplicat. La història no neix sota d’una col. I segueix construint futur. “La gran diferència va ser que tothom podia parlar”, va rescabalar Elena Tchalidy. I aquest esperit segueix viu: totes tenen la paraula.
