Music

Anna Bofill Levi: poques compositores formen part del cànon general

Anna Bofill Levi. twitter

Anna Bofill Levi és Compositora i Doctora Arquitecta i Urbanista. Especialitzada en Arquitectura i Urbanisme de Gènere (avui en dia s’anomena Urbanisme feminista) i en música de Compositores.

Té dos CD monogràfics; un, d’obres per a piano interpretat per Jean-Pierre Dupuy, que es diu Alea arborea, i, un altre, de Música de cambra, interpretat per Barcelona Modern Project. Té obres en aproximadament una dotzena de CD col·lectius de tota mena. (En aquest enllaç podeu escoltar les seves obres).

Anna Bofill Levi. wikipedia

Tinc a mans el teu llibre Los sonidos del silencio, publicat l’any 2015 per l’Editorial Aresta. És un títol preciós i d’allò més suggeridor. Podries explicar-me per què el vas batejar amb aquest títol?

Perquè la creació de les dones al llarg de la història ha estat silenciada. Hi ha una altra història de la música que no està explicada, que és aquella en la qual les dones són les protagonistes, tant en l’escriptura musical com en la interpretació instrumental i vocal, i en qualsevol altre tipus de performativitat. I en el meu llibre vaig voler recuperar aquesta altra història que, com diu un amic músic, ens ha estat robada, negada, silenciada. És aquest silenci, el d’aquelles dones músiques a les que se’ls ha tret la veu.

A l’àmbit de la literatura es parla de “literatura de dones” o “literatura femenina”. Independentment que puguem estar o no d’acord amb aquesta classificació, consideres que podríem parlar de “música (compositores) de dones”? La música dels compositors és diferent de la música de les compositores? Quina és la teva opinió?

Considero que passa el mateix que a l’àmbit de la literatura: hi ha molt debat i diversitat d’opinions sobre això. Moltes dones músiques diuen que la música, atès el seu llenguatge absolutament abstracte, no pot denotar si una obra està escrita o composta per un o l’altre sexe. És clar que, si escoltem una obra musical sense saber la seva autoria, és pràcticament impossible dir si és masculina o femenina. No obstant això, com que penso que cada obra és una expressió de la intel·ligència i de la sensibilitat de l’autor/ a, aquesta obra encarnarà la manera intrínseca de ser del seu autor / a, amb les emocions i les intencions que, voluntària o involuntàriament, hi hagi posat.

A Los sonidos del silencio comentes que, historiadors i musicòlegs, han apartat les dones de la Història. Podries explicar una mica la situació actual de les musicòlogues (en relació amb la situació dels musicòlegs, és clar). Em refereixo a la música continuadora de la música dels compositors clàssics.

A veure, hi ha una musicologia feminista. És una disciplina acadèmica que va començar a desenvolupar-se a Alemanya, Anglaterra i els EUA, i fa poques dècades a Espanya. Està ja enormement desenvolupada i hi ha ja una bibliografia important. Però no forma part del corpus de la musicologia en general. Pensa que s’han catalogat més de 10.000 noms de compositores a la Història. No obstant això, només hi ha algunes (poques) compositores que formen part del cànon general. Hi ha alguns musicòlegs i professors que s’han posat a favor de la musicologia feminista però són molt pocs encara. Hi ha moltíssim camí per recórrer en la consecució del reconeixement ple de la creació de les dones en la música i l’abast de la plena igualtat, en tots els àmbits i manifestacions de la música. I no només de la música clàssica. El que s’ha fet primer i se segueix fent és la història compensatòria, després hi ha tots els altres aspectes o temes que es tracten en la musicologia que s’han estat treballant des d’un únic punt de vista, el masculí, i que des de fa mig segle aproximadament s’estan tractant des d’altres òptiques, femenina, lesbiana, queer, trans … etcètera.

Quina ha estat la teva experiència personal de musicòloga? Quins murs has hagut de superar, des del punt de vista del gènere (homes / dones)? Pots documentar-ho amb alguna anècdota o succés?

Primer vull dir-te que jo no soc musicòloga!

Com que no ets musicòloga?

Ha ha ha! No, no soc musicòloga perquè no he fet la carrera… encara que m’hagi endinsat a la investigació de dones compositores … ha estat una il·lusió, una mania, que he anat desenvolupant en moments d’entreteniment, entre treball i treball. La musicologia és una disciplina que estudia la música en totes les seves vessants, la música com a corpus, com a literatura…; la composició és l’activitat creadora de música … les dues coses són totalment diferents, independents. Vaig escriure el llibre des de mi mateixa; és a dir, impulsada per preguntes personals sobre l’existència de compositores. Fins l’any 1990, aproximadament, no coneixia l’existència de compositores, a part d’alguna companya investigadora del laboratori de música electroacústica de Barcelona.

Et faltaven referents?

Exacte. Em faltaven referents femenins i, finalment, els vaig començar a trobar per casualitat, sense saber que existien. Vaig començar a buscar i buscar música gravada en discos, bibliografia de països com Anglaterra i els EUA. Google no existia i amb prou feines si existien els ordinadors personals. De manera que, a poc a poc, vaig anar recopilant obres, textos i algunes partitures. Actualment, tinc moltíssims compacts discs de compositores i algunes partitures i sé on trobar més informació, on són els grans arxius i les cases editores que les publiquen. Avui dia, també hi ha una mina a Google i Youtube! En 30 anys tot aquest coneixement i aquests materials han sortit a la llum, i nombrosíssimes dones s’han abocat a la composició, també a la interpretació, a la direcció d’orquestra, a la didàctica, etcètera.

Has dit que la música de les dones ja no és una cosa rara perquè forma part del corpus de la música en general. Em sembla que, tot i que ja hi ha moltes dones compositores, continua veient-se com una cosa rara. És així?

Sí, tens raó. Les dones creadores generalment ho han tingut molt difícil. Això de prodigar-se en públic, no estava ben vist; que es mostressin intel·ligents i capaces de realitzar una activitat que estava reservada al sexe masculí era inconcebible.

No sé perquè però això em sona … ha estat així en molts àmbits de la vida social i laboral …

Sí, oi? A les dones que feien música els estaven permeses només certes pràctiques instrumentals, com tocar un instrument de tecla o l’arpa; més tard, la flauta i el violí i, naturalment, el cant ha estat sempre una activitat artística pròpia de les dones. A poc a poc, al llarg de la història, durant el segle XIX i sobretot al segle XX, les dones músiques van poder obrir-se a altres camps, fins i tot a l’àmbit de la direcció d’orquestra; tot i que encara avui apareix com una cosa extraordinària veure directores a les sales de concerts; les exhibeixen com bestioles rares. En el cas de la composició, les dones creadores molt poc a poc s’han anat empoderant. Per exemple, durant el segle XIX l’activitat d’escriure música era molt íntima, i compositores meravelloses com Fanny Mendelssohn no podien programar les seves obres en els concerts que, d’altra banda, organitzaven en els seus salons per als cercles restringits de les seves amistats, i tampoc podien publicar les seves partitures. Per aquest fet, moltes vegades les seves músiques no s’ajustaven als cànons imperants, es permetien escriure seguint els seus propis impulsos i construint les seves regles personals. En aquest sentit, la seva música era més lliure, que la que escrivien els compositors.

Has treballat informàtica musical i has composat música electroacústica. Pots explicar-me en dues línies en què consisteix tant l’una com l’altra? No ho sé, això de la informàtica i l’electroacústica sona a un món d’homes fet per ells i per a ells … Pots explicar-me la teva experiència en aquests àmbits com a dona?

Són dos àmbits de la música que estan molt entrellaçats. La música electroacústica ja té uns 100 anys de vida. La informàtica molts menys … D’aquells ordinadors enormes dels inicis de la informàtica dels anys 70 i 80 del segle passat, que ocupaven tota una habitació en els laboratoris d’institucions universitàries, passem a l’ordinador personal de finals de segle; a partir de llavors, a Espanya, comencen a existir laboratoris privats, domèstics. En realitat, la música electroacústica arriba després de l’anomenada música concreta, que és quan alguns compositors futuristes a Itàlia decideixen interessar-se pel SOROLL. Posteriorment, i facilitat per la invenció de màquines que s’inventen per obtenir sorolls diversos més enllà dels que produeixen les màquines de la indústria, compositors i compositores inventen aparells per produir sons. La intenció és trobar sons més enllà dels produïts pels instruments de l’orquestra. Les màquines que els produeixen funcionen de manera semblant als tocadiscs, i el so és analògic. Són els anomenats sintetitzadors. Més endavant es descobreix el món digital que revoluciona la producció del so i que està relacionat amb l’aparició de la informàtica.

Sembla un món fascinant …

Sí, és un món absolutament fascinant … en primer lloc, pots descompondre el so en elements fonamentals (ones) i analitzar-lo en profunditat; arribar als seus budells i conèixer les raons internes del seu comportament. En segon lloc, pots crear sons al teu gust i antull, a partir de les ones fonamentals, aplicant una sèrie de funcions (algoritmes!). Això és la síntesi de sons o sons sintètics que són els sons electroacústics. Avui dia, tot això es treballa amb la informàtica, a l’ordinador personal …….. és increïble, ¡un món infinit! Ara els treballs en electroacústica es combinen amb interpretació d’instruments acústics, el que s’anomena música mixta. Però això ja és un altre tema que necessitaria de molt més espai …. Precisament, a l’ésser tan personal, un exercici tan íntim, es presta molt a ser utilitzat per les compositores. La llibertat és total, no depèn de ningú, no necessita interpretació, només la teva, en el cas de fer electrònica en viu (live), és a dir modificació, transformació dels sons durant la reproducció des del mateix ordinador.

Disculpa, Anna, no entenc per què dius que l’electroacústica es presta molt a ser utilitzada per les compositores. En quin sentit ho dius?

Avui no necessitem que se’ns interpretin les obres que vam crear quan treballem en música electroacústica. Podem fer el que volem, naturalment això val per compositores i compositors. Però això facilita que en no haver de passar per la recreació de la interpretació l’obra pugui ser més lliure de qualsevol regla, condicionant o lligam. També, tenint en compta l’època en què estem, en la qual tot s’hi val, no hi ha cànon i es permet una total heterogeneïtat d’estils, facilita, al meu entendre, que les dones creadores es prodiguin molt i en gran quantitat.

Ha estat un plaer, Anna. Moltes gràcies. I segueix fent composició, si us plau!