Ana Valle és la cantant solista del grup que ella mateixa va crear: Barcelona Sing Along. Porta més de 25 anys en la música, com a cantant. Des de la seva Màlaga natal, va anar a Madrid i després a Barcelona. Apassionada de la música i feminista per convicció, organitza concerts en diferents locals de Barcelona, on anima a tota l’assistència, sobretot a les dones, a que pugin a cantar amb ella a l’escenari.
Va estar fent aquests concerts durant 2 mesos al bar-restaurant Ocaña de la Plaça Real de Barcelona, i ara torna a tocar en homenatge al Dia Internacional de la Dones treballadores, el dimecres 6 de març al Seventy –Music- Bar*, amb el seu grup reduït, i el dijous 7 a amb la banda al complert, la Restaurant Dionisos, dle Marques de l’Argentera, al davant de l’Estació de França (20,45 hores).
“El nostre objectiu segueix viu, i és el mateix amb el que varem tenir tant d’èxit a Ocaña -ens explica- compartir una estona de complicitat i diversió, a través de la música i amb la participació de totes i de tots. I la veritat és que estic molt contenta perquè al final no hi ha qui es quedi sense ballar, i algunes i alguns s’atreveixen a cantar amb mi a l’escenari. La diversió està garantida!”.
Ana cantava des dels 7 anys i així que va poder, amb 21 anys es va traslladar a Madrid per buscar-se la vida cantant, i allí s’hi va quedar fins a finals del 2001, quan va venir a viure a Barcelona, al principi, a cavall entre les dues ciutats, i ara comparteix la seva vida entre Barcelona i Girona, on actualment resideix.
La idea del Barcelona Sing Along , és un nou concepte de concert obert a la participació del públic, amb l’objectiu de fer extensiu els beneficis de cantar en persones que normalment no ho fan, o que si ho fan, poden igualment gaudir de fer-ho juntes, a cor des de la pista, o pujant a l’escenari compartint l’energia i acompanyant una banda en directe . “Es tracta de trencar la barrera escenari-públic, i construir junts el que passa en cada sessió, prendre consciència de sensacions corporals que ens ajudin a relaxar-nos en la nostra vida diària, o simplement, passar una estona distèsa i diferent que ens desconecti de la rutina, i ens vinculi amb altres persones”.
“A base de proves assaig-error necessàries, anem avançant, explica, però el meu objectiu és arribar al punt en què es faci bé el petit escalfament vocal abans de cantar, per que la gent pugui realment gaudir d’aquesta sensació, i que se sentint protagonistes de la magia d’una música creada entre tothom”.
Quan vas començar en la música i a actuar com a cantant?.
Hi soc des de tota la vida, cantava en públic des de molt petita, al cor de l’escola, de la parròquia, amb amics … Però professionalment començo l’any 88, que em trasllado a Madrid i entro en el meu primer grup: Las Lunares.
Has tingut sempre el mateix grup i quin estil és el que prefereixes?
He treballat amb formacions molt diferents, funky-soul, pop-rock, llatí, Big Band, cors, covers .. en tants anys tens temps de fer de tot. On em sento més còmoda és en un estil mestís entre el llatí i l’arrel negra, amb lletres per sentir, per interpretar.
Com va ser l’experiència en un grup de dones?.
Ha estat la meva experiència més potent a tots els nivells, sobretot per que Las Lunares va ser la meva primera banda, i també pel moment vital que vam compartir. Érem pioneres (et parlo de l’any 88!, No hi havia gairebé dones instrumentistes, i poques vocalistes), i tocàvem moltíssim (cosa impensable avui dia). La relació personal era molt forta, perquè viviem una forma de treball, més “intensa” que els grups masculins. Les dones solem ser més rebels a l’hora d’acceptar el lideratge, no acceptem les coses perquè sí, i a més, incorporem factors personals a la feina de manera més habitual que els homes, per bé i també pel costat dolent. Desprès he coincidit, en altres formacions, pràcticament amb totes les dones instrumentistes que funcionaven a Madrid des del 88 fins al 2001, que em trasllado a viure a Barcelona.
Com a dona et sents bé acollida i integrada en el grup?
Mai m’he sentit fora de lloc ni discriminada per ser dona, el món de la música és bastant obert en aquest sentit. El que sí que he sentit sempre, és que nosaltres tenim moltíssima més pressió que els homes, pels cànons exigits de bellesa i joventut.
Creus que les dones ho tenen més difícil incorporar-se a un grup si no munten elles mateixes el grup?
No crec que sigui una qüestió de dificultat, sinó de determinació. Si ho tens clar i tens quelcom a dir, no crec que sigui més difícil per a una dona que per a un home. L’única dificultat ve de les exigències de “imatge” que comentava abans .. Passa igual amb els presentadors de televisió – per exemple- la majoria de dones que apareixen a televisió són molt guapes, i en el cas dels homes, el perfil és més lax. Precisament, aquest era un dels meus reptes a l’hora de tornar a cantar. Ho havia deixat fa uns anys, precisament per l’edat, però en un moment donat, vaig sentir la necessitat de tornar als escenaris, per gust i per demostrar que és possible iniciar un projecte després dels 45 anys. Moltes dones no ens conformem amb el cànon estètic que se’ns imposa continuament. Hi ha valors més importants, i l’experiència és un d’ells. Crec que hi a espai també per altres formes de pensar i de fer, però cal atrevir-se.
Què és el que més t’agrada de les teves actuacions? La participació, l’atmosfera que es crea, la sastifacció de la gent, la passió de la música, el ball, etc…
El poder compartir aquest moment màgic. Entenc la música com comunicació, com intimitat .. una ofereix el que té en aquest moment, sense artificis ni trucs, i aquesta trobada és única i irrepetible. Si en aquest instant acconseguixo “tocar” a algú, ja sigui des de l’emoció, el riure o la complicitat, ja estic feliç. Això és el que més m’importa.
Et sents més showman que cantant, o al contrari?
Ja,ja,ja… No, no em sento gens showman. Mai ha estat el meu fort desenvolupar-me parlant o animant a la gent. A vegades penso que la gent m’anima a mi. Sobre tot, elles. Cal tenir en compte que si no for per dones com Eva de lera, del grup d’EOL, Marta Tatjer, o per Carme Polo, que em troba nous locals, per a mi sola seria més dificil.
Què li aconsellaries a una jove que vol ser cantant solista, però no l’acompanya gaire el físic però si la veu?
Ufff .. no m’atreveixo a donar consells .. però crec que les coses importants per a cadascuna es fan per passió o necessitat, aquest motor no s’atura davant de res, així que només queda preparar i deixar-hi l’ànima, i en aquest camí. Segur que troba el seu lloc.
Com recomanaries les teves actuacions a dones i homes?
M’agradaria que fossin una oportunitat de trobada, un joc on compartir alguna cosa més que diversió, en què cadascú participa com vol i des d’on vol. Cantar té efectes molt positius (tonifica la circulació, els pulmons, puja l’ànim i les defenses ..), i fer-ho en grup a més, crea un sentiment de germanor. Si a més de cantar, balles, rius i et trobes en un ambient amigable, em sembla un bon pla, no?
La veritat es que si, personalment estic dessitjant que arrivi el dimecres i dijous per tornar a agafar el micròfon.
*carrer Industria 70
