OPINIÓ
No som ni esposes ni novies ni amants, però ens estimem i ens ho demostrem. Com diu el poema, amb això tenemos bastante.
No sé com s’estableix el grau de vincle que tenen les relacions d’amistat. Amb algunes no fa tant que ens coneixem. Amb d’altres… buff! des de primer de carrera. Fem vídeo trucades un cop per setmana, més o menys. Parlem dels llibres que estem llegint, de les series que estem veient i fem unes bones rialles.
Compartim ànims i desànims. Ens en fotem de la nostra circumstància: que si a qui més enyoro és el podòleg, que si el que pitjor porto són els cabells, que si ahir vaig fer o vaig dir quelcom insòlit que ni jo mateixa em reconeixia, que si m’he fet una mampara casolana pel casc de la bici…. Fem befa de la picaresca: diu que ara han establert nous delictes punibles, falsa runner, repetidora de passejades amb convivent, immigrant extra-provincial… I fem plans: que si aquest estiu anirem…, que si de seguida que ens puguem ajuntar farem… amb un deliri de contacte físic com mai abans havíem tingut.
Un dia de baixada, després de parlar amb elles, sempre remunto.
Amb moltes, potser no fem xerrameca virtual, però ens enviem whatsapps de control amb certa regularitat. Tu, què tal? Jo na fent. O d’aquells que són una imatge divertida, potser irònica, de vegades sarcàstica. El cas és saber de l’altra i donar notícies, dir: ep! que soc aquí i estic bé. I quan no hi ha resposta immediata, tot i treure d’on sigui una Pepita Consciències que et diu deixa-la que va més embolicada ara que abans del confinament, mentre no en saps res et queda un ai al cor difícil d’expel·lir; perquè a aquestes alçades, qui més qui menys tenim algú que no contestava i, ves per on…I quan saps que la va enganxar el virus, t’emprenyes amb tu mateixa per no haver insistit, et sents culpable per no haver parat més atenció o, pitjor encara, ridícula per haver-te ofès quan les dues ratlletes del whatsapps no s’havien posat de color blau, però tu sabies segur, segur que ho havia vist.
Amb d’altres quedem per fer un dinaret. Mateix menú, mateixa beguda, mateixes postres, només que una serà a taula per pantalla. Txin, txin!, igualment.
És ben amorós tot plegat. Podríem dir que ens dona molta vida o, al menys, una bona part de la vida que la pandèmia ens ha tret.
No sé com qualifiquen els governs aquestes relacions. La pregunta és: poden els governs intervenir en això? Doncs sembla que sí que poden. Alguns estableixen filies i fòbies amb una alegria mariana esfereïdora. Però fixi’ns vostès que segons el diccionari punt cat aquestes relacions es poden considerar de parentiu. O jo ho he entès malament?
Parent-a: m i f. Persona que és de la mateixa família que una altra per consanguinitat o afinitat.
Us puc ben assegurar que afinitats en tenim més entre nosaltres que amb la majoria de parentes consanguínies. En quant si són estables o no, algunes estan durant força dècades i havent arribat fins aquí difícilment les desfarem. Amb les altres, no hem signat cap paper, però, vaja, tampoc hi ha intenció d’enviar-les al rec a no ser que te la facin molt grossa.
De tota manera i en qualsevol cas, són relacions escollides, faràs i desfaràs en funció d’una ètica de l’amistat, que, i tant que existeix, que no està escrita i que de vegades falla, és cert, però no es basa ni en convencionalismes socials ni en l’attrezzo del detallisme: un regalet perquè toca, un compliment perquè s’escau. Sense sang comuna i amb més afinitat que parentiu, han estat lliurament triades i, si es dona el cas, seran lliurament refusades. Quins drets civils tenen aquestes relacions? On consta oficialment el seu valor social? Amb quins criteris es fan encabir en les quatre fases del desconfinament?
Ja és ben tràgic que un pare abusador, una mare castradora o un marit maltractador tinguin tots els drets i cap restricció a l’hora d’anar superant fases.
