Beatriz Sánchez, candidata del Frente Amplio xilè
La política xilena, Beatriz Sánchez va clausurar el XXIII Congrés de l’Associació Mundial de Dones Periodistes i Escriptores (AMMPE) que s’ha fet durant quatre dies a Londres i a Kent i a on hi ha estat present la XIDPIC.CAT-XIPVG. GAMAG EUROPE hi ha col·laborat amb l’organització de dues taules rodones, una sobre l’assetjament a dones periodistes online i l’altre sobre la llibertat d’expressió.
“La mirada feminista en la política- ha dit a La Independent (l’agència de notícies de la XIDPIC.CAT) – és la que ens ajudarà a millorar les condicions de vida de la societat”. Beatriz fou candidata a les presidencials pel Frente Amplio.
Qui és Beatriz Sánchez?
M’agrada definir-me com a feminista, frenteamplista, periodista i excandidata a les darreres eleccions presidencials a Xile. Sóc feminista i activista per l’avortament lliure i segur en una societat tan conservadora con és la xilena. A proposta d’un dels partits que composa el Frente Amplio, que és un tercer conglomerat de partits que em va proposar ser-ne la candidata. M’ho vaig pensar molt. A Xile portar el cabell curt i no vestir segons els cànons clàssics per a una candidata ja es motiu de comentaris o de desqualificació en un país que és molt conservador en el lideratge. A Xile estem molt acostumats a tenir lideratges molt masculins en el sentit que són molt verticals allò de cridar, donar cops a la taula i no compartir res. Després de la dictadura els presidents han estat tots homes, només hem tingut una dona, Michelle Bachelet. Les dones xilenes han estat en política però no en llocs destacats.
Ho vas veure clar des del principi?
Abans de reconeixe’m frenteamplista ja tenia portada i editorial a la ràdio i la televisió. Quan m’ho vaig plantejar em va passar el mateix que passa a moltes dones. El primer que vaig haver d’afrontar era el convenciment que jo ho podia fer. Vaig pensar, moltes vegades, que no seria capaç. Tant en la vida pública com en la privada sempre en una societat patriarcal com la xilena trobem lideratges masculins molt marcats. Jo em sentia en un ambient estrany i molt carregat entre els lideratges de molts homes polítics. Quan em vaig adonar que, com a dona, amb la meva decisió estava desafiant el rol clàssic tot ja va ser més fàcil. Vaig decidir tirar endavant sense estar pendent de passar exàmens cada dia per ser millor candidata i em vaig mostrar com era i vaig dir el que pensava. Vaig exposar els meus plantejaments polítics i, amb molt de debat, es va acceptar definir una candidatura feminista per fer un govern feminista. Jo sempre he estat una activista per l’avortament lliure i segur. A Xile això va ser un terratrèmol perquè Xile es un país molt conservador. Ho és més en la elit que en la ciutadania. Els integrants dels partits van estar d’acord que amb una candidatura feminista podríem arribar a un canvi social, cultura, polític i econòmic més profund.
Fiona Glover,BBC amb Beatriz Sánchez Dockyard Church, Medway Campus, Kent
La proposta de l’avortament lliure i segur no us va restar vots?
Doncs no. Perquè vam quedar a cent-mil vots del segon conglomerat de partits, el de centre esquerra. El conglomerat de centre esquerra, La Fuerza de la Mayoría y el de dreta o centre dreta Chile Vamos s’han estat repartint en els darrers vint i cinc anys el poder a Xile i darrerament estàvem en una situació molt crítica, la ciutadania s’allunyava cada vegada més dels seus representants polítics i nosaltres vam aprofitar l’escletxa que ens brindaven. Però és cert que amb la proposta d’avortament hi havia un risc de perdre vots però vam decidir que correríem aquest risc. Xile fins abans de l’estiu de l’any passat era un dels cinc països del món on l’avortament estava totalment prohibit, malgrat que el debat hi era en la societat des del 1992, però no hi havia prou força social. Abans d’acabar el mandat de Michelle Bachelet es va aprovar la despenalització de l’avortament en els tres clàssics supòsits i ara els col·lectius feministes xilens ja no pararan fins aconseguir que pugui ser lliure i segur. El meu apropament a la política ha estat sempre des del cantó de l’activisme per l’avortament. La primera vegada que, em van preguntar en una entrevista si era candidata per l’avortament lliure i vaig dir que sí, és va produir un silenci clamorós i el periodista va canviar de tema ràpid.
Que et separa de Bachelet?
He de dir que l’aprecio molt perquè la conec. Ella ens ha obert les portes a moltes dones que anem al darrera. Quan jo era petita l’admirava i mai pensava que podria arribar a ser presidenta del meu país. Quan jo feia campanya l’any passat ja em trobava nenes i noies que em deien que volien ser presidentes de Xile i això és un canvi majúscul en la mentalitat de la societat xilena.
Ens separa el fet de tenir lideratges diferents. Ella va haver de fer front a una sèrie de caricatures com la de ser la mare del país, la de ser simpàtica però mai la intel·lectual. I el nostre lideratge ha de ser pel que pensem, pels nostres mèrits no per si anem vestides d’una manera o d’una altra. Les dones tenim més tipus de lideratges que els homes. A ells la societat patriarcal els dona un rol masclista que es el que intenten exercir. Bachelet en el seu segon mandat va intentar trencar els esquemes que li oferia el nostra sistema neoliberal però no ho va aconseguir, no hi va haver convenciment suficient en el seu conglomerat de partits La Fuerza de la Mayoría. En el Frente Amplio si que tenim aquest convenciment.
Teresa Carreras i Beatriz Sánchez
Recordant a Carmen Alborch, feminista valenciana i exministre de cultura (1993-1996) que ha mort fa poc, va demanar al Congrés promoure el feminisme com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Què et sembla?
Em va semblar molt rellevant que la Xarxa europea de GAMAG, que són les periodistes i comunicadores globals que treballen per la igualtat, conec al capítol llatinoamericà, proposés al Congrés d’AMMPE recollir aquesta proposta de la feminista Carmen Alborch i començar a donar-li forma perquè sigui una realitat. Jo també entenc el feminisme com una lluita pels drets de les dones que són drets humans. En aquest context, com es va explicar, em va semblar una excel·lent idea. Em va semblar genial. El feminisme es un moviment de totes les dones, no només de les periodistes. Les que som feministes com ho era la Carmen busquem canvis estructurals en la societat. I aquesta proposta va en el sentit correcte. A Espanya la paralització del passat 8 de març va ser molt inspiradora pel que va ser uns dies després a l’Amèrica Llatina.
El Congrés d’AMMPE, a proposta de la XIDPIC.CAT-XIPVG (Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores amb Visió de Gènere de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere), també va denunciar l’assetjament a les xarxes socials de la Directora General d’Igualtat del Govern de Catalunya. Cal alçar la veu en aquests casos?
L’assetjament s’ha de denunciar sempre i més aquest episodi que va succeir mentre estàvem reunides a Londres. Em sembla molt valuós que aquest tipus d’assetjament es debati en reunions públiques. No s’ha mai d’amagar. Quan passen aquestes coses alguns fan referència a la llibertat d’expressió, i s’equivoquen. La persecució i l’assetjament ha de ser castigat. Em va agradar molt escoltar que va ser el propi Govern català qui hai denunciat a l’assetjador de la Directora general d’Igualtat, Mireia Mata. A les xarxes socials s’estan traspassat força els límits perquè tot sembla més anònim. També vaig escoltar amb molta atenció en un dels panels que havia fet GAMAG EUROPA en col·laboració amb l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE), la denuncia d’amenaces de mort de la periodista d’Azerbaijan Arzu Gellbuyayeva va ser molt potent. Poder escoltar a periodistes con ella o la Anna-Klara Bratt, de Feministik Perspective, que han patit assetjament, o les que lluiten contra l’assetjament des del periodisme, com la Jennifer Adams o la Barbara Trionfi i poder debatre amb elles va ser molt interessant. A Europa han mort nou periodistes, dues d’elles dones, que abans de ser assassinades havien estat assetjades. Es normal que hi hagi una indignació popular en el sentit de voler fer callar les veus més crítiques a través de les xarxes.
Beatriz Sánchez
Beatriz Sánchez, Nuria Cornet i Elena Tarifa
Com valores la celebració del Congrés que vas clausurar a la Universitat de Kent?
Va ser molt interessant per a mi conversar amb la periodista de la BBC, Fiona Glover sobre la meva experiència com a dona i periodista que va fer el salt a la política en un marc tan bonic com la Dockyard Church del Campus de la Universitat de Kent. El Congrés d’AMMPE va mostrar que encara que vostès estiguin a Europa i nosaltres a Amèrica Llatina experimentem experiències similars. Parlem llengües diferents i cada país té la seva identitat. Gairebé vint-i-cinc panels amb gairebé cent oradores va ser un marc de debat molt ric. Està clar que en un món complex com l’actual es necessiten totes les veus per a poder-lo explicar i la de les dones que són moltes vegades silenciades i elles son gairebé sempre invisibles. També es va parlar de noves tecnologies i de noves temàtiques.
Dius que el Frente Amplio s’assembla a la formació política que hi ha a l’Estat espanyol, Podemos. Coneixes personalment a Pablo Iglesias?
No, mai hem coincidit. Vaig conèixer a Iñígo Errejon que va venir uns dies a Xile. Ambdos països tenim sistemes polítics diferents: l’espanyol és parlamentari i el nostre es presidencialista. Però els nostres partits tenen a veure amb la renovació de l’esquerra i del que significa definir les polítiques públiques per millorar la vida de la gent. Jo vaig dir que hem d’aplicar aquestes polítiques públiques amb afecte. La política no s’ha d’aplicar con una calculadora. Per exemple, el salari mínim o el preu del transport públic s’han d’establir dialogant. Tinc la sensació que en el món està passant alguna cosa que té a veure amb el ressorgir del Frente Amplio, una mirada crítica als qui es mantenen en el poder. Busquem un pacte diferent que ja comença a ser lleugerament permeable i a Xile la dreta ja ha reaccionat. No volen perdre ni diners ni poder.
Públic a la Dockyard Church escoltant el panel precedent
Com va rebre la noticia de la victòria de Bolsonaro, al Brasil?
Amb tristesa. Va prometre arreglar les coses amb mà dura i jo crec que la mà dura és el camí equivocat. Bolsonaro va tocar temes molt sensible l’odre total, allunyar la corrupció. I des de l’esquerra també hem de ser capaços també de parlar d’ordre i de seguretat però des de l’esquerra. Hem de parlar de com han de ser els drets de les persones, la gratuïtat dels serveis públics, la seguretat ciutadana i la seguretat en el creixement i l’ocupació. Crec que aquí hi ha una clau. L’esquerra anterior no va saber administrar l’èxit i consolidar-lo. Aquests dies que he estat a Londres totes les converses giraven a l’entorn del Brèxit i d’aquestes ultradretes que estan guanyant espai a Europa. Encara que no sigui el mateix però hi ha també una conversa pendent sobre perquè la socialdemocràcia no es distancia de la dreta.
