‘He volgut rescatar una figura oblidada perquè era una dona fascinant’
Alfonso Domingo signant llibres. Fotografia Lídia Vilalta
Alfonso Domingo, periodista, documentalista i escriptor, premiat per diverses de les seves novel· les, acaba de presentar l’última a la Filmoteca de Catalunya. Després de l’acte es va passar la pel·lícula Carne de Fieras, d’Armand Guerra ‘un document únic’ que es va filmar a principis de la guerra civil espanyola i va ser ‘rodada amb desgana’, segons explicava el seu restaurador Ferran Alberich.
‘He volgut rescatar una figura oblidada que no mereix ser-ho’ explicava Alfonso Domingo perquè Tina de Jarque ‘era una dona fascinant: era una de les 3 o 4 vedettes mundials del moment; va conèixer a Carmen Miranda a Buenos Aires; parlava quatre idiomes; va er pel·lícules a Alemanya, Estats Units i Espanya i als 16 anys ja havia filmat la primera d’elles’; va viatjar a Sud-amèrica en diverses gires triomfals i va tenir sonats romanços, entre ells el boxejador Paulino Uzkudun i el banquer Joan March ….
La novel·la rescata tota la fulgurant vida d’aquesta catalana universal que ‘va fugir amb un milicià al principi de la guerra civil’ i encara que pot dir-se que ‘la trama és una ficció, el final és ben real ‘ i producte de quatre anys d’investigació i treball’ explica Domingo a La Independent. En el text ‘conflueixen moltes destins, emocions i situacions de la naturalesa humana, que es converteixen en tràgics quan es donen en situacions de guerra’, com en aquest cas.
No és la primera vegada que Alfonso Domingo investiga històries de dones i recupera la seva memòria; ‘sí he entrevistat i parlat amb moltes dones, que han acabat sortint en els meus llibres’, perquè elles són ‘en primer lloc, la baula feble per menys estudiades i, en segon lloc, perquè s’ho mereixen per dret propi; malgratr que no se les ha considerat com a protagonistes, sí que són decisives i això cal reconèixer-ho’.
Les lluitadores dones del POUM
Una d’elles és Emèrita Arbonés (Retaguardia, RBA, 2005), nascuda a Barcelona el 30 de desembre de 1920. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil; guanyava 12 pessetes a la setmana treballant 8 hores diàries. La fàbrica ‘era sobretot de dones. Tenia 15 telers, dos torns i hi havia dos contramestres i dos ajudants. Cadascuna portava dos telers. En aquell moment no s’adonava del canvi de paper que la República atorgava a les dones perquè totes continuaven treballant a la fàbrica. De moment no pensava aquestes coses ‘, escriu Domingo, però ‘quan esclata la guerra, les dones es van sentir com els homes i van assaltar les casernes, ja ho crec. Es van vestir de milicianes i van fer moltes coses. S’en van anar al front, moltes amb els seus pantalons, que en aquell moment les dones ni en portaven. El que no sé és per què les van portar de tornada … ‘L’empresa es col.lectivitzar i es va fer un consell d’empresa compost per les teixidores, els contramestres i la gent dels despatxos, on abans estava l’amo i tots els seus acòlits … Les dones del POUM van a lluitar com homes perquè teniem molt valor’.
Emerita Arbonés. Arxiu d’Alfonso Domingo
El pare de Emèrita Arbonés era de la CNT (Confederació Nacional del Treball) i tant ella com el seu marit Vicent Ballester del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Van tenir un matrimoni ‘de bicicleta’, segons ella mateixa explica a la novel·la: ‘Ens van casar en el Sindicat Mercantil i allà van dir que portarien la inscripció al jutjat que em corresponia. Jo no me’n vaig preocupar més i després d’uns anys vaig necessità el certificat de matrimoni i resulta que el matrimoni no estava inscrit. Al final vaig trobar el certificat a Estadística, inscrit el 27 d’abril ‘. I del dia que s’havia de casar, el 13 de febrer de 1937, sense tenir encara els 17 anys, se’n enrrecordarà sempre: ‘Aquell dia va passar el primer bombardeig de Barcelona. Al final vam posposar el casament per al dia 20, la mare i jo fèiem el torn de la tarda i vam sortir a les 9:30. A les 10 del vespre vam arribar a casa, estàvem saludant al meu pare i en aquestes van començar les canonades: el primer bombardeig de Barcelona ‘. Els bombardejos van a desmoralitzar molta gent. Hi va haver dies que bombardejaven cada tres hores, al mes de març del 38, segons recorda Emèrita ‘.
La profunditat del metro de Fontana
‘Venien tan sovint a bombardejar que la meva mare tenia por i moltes nits es quedava a dormir al metro de Fontana perquè li havien dit que era el lloc més profund de Barcelona. Es feia un farcell que portava cada dia … Finalment ‘Emèrita també se’n va anar cap a la frontera … ‘Me’n vaig anar perquè no sabia res del meu marit i uns amics del POUM em van dir marxem … Era de matinada, mentre sorties de Barcelona era tremenda la quantitat de persones que fugíem … són imatges que no es poden esborrar. Els avions metrallaven als que anaven per la carretera i tothom fugia cap al camp. Quan venien avions sortíem corrent del motocarro per refugiar-nos i després tornàvem una altra vegada. Vam arribar a Girona a les vuit del matí … De Girona vam anar fins Figueres -nous bombardeijos- i la frontera en una ambulància de 22 persones. Els feixistes van entrar a Barcelona a les sis del la tarda ‘.
‘Vam arribar a la frontera i encara estava tancada la frontera. Jo era molt jove i havia sentit parlar sempre d’obrir i tancar les fronteres i creia que hi havia portes. Quan vam arribar a la frontera francesa per la muntanya jo vingua a buscar les portes i li vaig preguntar al mutilat de guerra, Cerdán, que li faltava el braç ¿però on són les portes de les fronteres? i encara s’estan rient ‘. La novel·la explica que ella tenia un oncle a França i va anar a Perpinyà, després a Dijon. I al setembre va esclatar la Segona Guerra Mundial.’ Per a ells va ser terrible estar a la França ocupada pels alemanys. Emèrita van tornar a Espanya amb la Creu Roja al gener de 1940 i el seu marit va tornar al març’.
La memòria de les deportades de Ravesbrück
Neus Català Pallejà va néixer el 1915 a Els Guiamets (Priorat), (Historia de los españoles en la Segona Guerra Mundial, Almuzara, 2009). Va pertànyer a les Joventuts del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). El 1937 es va diplomar en infermeria i dos anys després va creuar la frontera amb 180 nens orfes, de la Colònia Negrín de Premià de Dalt, que estaven al seu càrrec. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial va col·laborar en activitats de la Resistència francesa, amb el seu marit, centralitzant a casa seva la recepció i transmissió de missatges, armes i documentació, es llegeix a la novela.
Neus Català. Arxiu d’ Alfonso Domingo
En aquesta etapa de la resistència francesa ella ‘va jugar un paper molt actiu fins que un farmacèutic de Sarlat la va denunciar als nazis, el que va provocar la seva detenció. Ella mateixa li explica a Domingo ‘A mi em van detenir a finals del 43, ja estava molt perseguida. Després de la delació vaig passar per les presons dos mesos i després al camp. Vaig estar presa en total un any i mig. A França passàvem per les tortures primer per fer-nos parlar i després els mesos que els hi donés la gana a la presó i després ja van fer un tren de mil dones … ja n’havien marxat dos… Hi va haver un primer comboi de 400 dones espanyoles. Això ho he tret buscant papers i papers …. Però la veritat és que no s’ha estudiat el treball de les dones. Ni tan sols s’ha parlat. Jo vull assenyalar que ni havien de Madrid, de Sevilla, de Còrdova, de totes les regions d’Espanya… Moltes dones que s’havien refugiat a França fugint de Franco.
‘Nosaltres transportàvem les armes. Els homes eren als maquis. Nosaltres buscàvem el menjar. Anàvem a portar els missatges per aquests boscos i per aquestes montanyes fins arribar al maquis. En tren, en bicicleta, quan n’hi havia, perquè en teníem poques. A peu sobretot, com fora. Sempre anàvem carregades com rucs. Els homes es veien més compromesos. Estaven preparats per a la lluita. I sobretot com hi havia molts espanyols, ens ocupàvem bastant d’ells també. Perquè es veien, un maqui es veia. Teníem els caps i una organització. El maquis del bosc i el maquis de ciutat. Entre els de la ciutat, treballàvem moltes dones, que vam tenir aquest gran paper, d’enllaços amb els del bosc. Que no s’ha assenyalat o s’explica molt poc’.
‘El que jo he viscut, el que jo he patit, jo m’ho he guanyat’ reflexiona Neus Català. ‘Això pensava en els cinc interminables dies i cinc interminables nits que va durar el nostre viatge fatal des Compiègne, camp de concentració al nord de París, cap a Ravensbrück, camp d’extermini internacional per a dones. Amb una temperatura de 22 º sota zero, a les tres de la matinada del 3 de febrer de 1944, mil dones procedents de totes les presons i camps de França arribem a Ravensbrück. Era el comboi de les 27.000, així anomenades i així encara conegudes entre les deportades. Entre aquestes mil dones recordo que hi havia txeques, poloneses que vivien o s’havien refugiat a França, i un grup d’espanyoles i9 catalanes.
Reconeixement a De Gaulle, Raventós i Montserrat Roig
‘Això ens ho han valorar a França’, segueix detallant en el llibre … ‘El general De Gaulle va reconèixer que les dones a França, no només les franceses, havíem estat en la infraestructura de la resistència, de l’exèrcit legal, amagat. Això vol dir molta feina. Jo no vull dir que les dones hagin estat millor que els homes, no. Però he de dir que la dona ha estat essencial i necessària i que moltes han mort i no sabem els seus noms. Sabem que han mort amb noms de guerra. I quan les han enterrat amb els seus noms normals, on les busquem? …. Si aquí, sense buscar res, he trobat mil noms en els meus papers. De dones que han lluitat i han estat deportades. Això havia d’haver fet al principi. Ens havien d’haver valorat més la feina que hem fet les dones. És veritat. Jo ho reivindico …. I com que una veu sola és poc, hem fet un llibre (Neus Català, De la resistència i la deportació: 50 testimonis de dones espanyoles, Barcelona, ??Península, 2000), on hi tenim testimonis de unes quantes; però ens ha costat moltíssim.
‘No es pot descriure ni amb paraules el que se sent en entrar en un camp d’extermini, diu Català, contundent. Ni tan sols Dante, en el seu infern va poder imaginar tant horror, explica… Tant, que fins i tot quan el macabra malson va acabar, en l’alliberament, ella es va sentir igual ‘ continua la novel·la. ‘Per a moltes persones va representar una gran alegria. Jo no vaig sentir res. És molt difícil d’explicar. Un buit total’. Després, continua la novela, Neus Català va saber que el seu marit havia mort. Havia mort en combat, però per a totes en començava un altre: la lluita per tornar a Espanya i acabar amb Franco i escriure la memòria del que va passar. ‘Per a mi és un deure’ explica Català: no sabiem quantes n’hi havia. Els fitxers van desaparèixer. Sabiem les dades de les deportades dels països ocupats pels nazis, però nosaltres no hem pogut saber res de les nostres perquè el govern espanyol va ser l’únic que no es va ocupar dels seus ciutadans. Només Joan Raventós, ambaixador a París als anys 80 va fer alguna cosa, però abans, res de res’. s’explica en el llibre
Neus Català recorda agraïda a l’escriptora, ja desapareguda, Montserrat Roig. ‘Quan va començar a investigar aquest tema i va treure els primers resultats va ser molt impactant, perquè no se sabia res’. Les dones no ens vam ocupar molt de les patates. Ho sento molt…. Ens hauria agradat. Però ens hem ocupat principalment de no perdre el que sabíem. La cultura. La cultura també és saber riure. Pel petit o el gran. Fer cultura i solidaritat. És el que ens mantenia amb forces per continuar. Jo no sóc més que una i érem milers. Jo he de parlar per aquestes dones perquè es van comportar amb valentia. I Ravensbrück és una escola internacional per a l’estudi de tota la deportació en general ‘.
‘Jo vull ser realista, explico el que va passar. Les dones després de la feina que havien de fer, després de 12 hores i gairebé sense menjar i feiem cultura … Algunes han sortit amb un títol. Advocades, infermeres … Tothom ensenyava alguna cosa. Cada dia es dedicava temps a la cultura. ncara que fossin 5 o 10 minuts. I a cantar. La cultura i la solidaritat. Va ser el que va salvar a moltes. Era molt fàcil caure en l’apatia i deixar-te anar … Però dèiem: viurem i anem a explicar-ho. Les poques que hem tingut la sort de sortir doncs hem fet això tota la vida. No totes, perquè moltes també van morir en tornar ja derrotades. Català, com moltes altres companyes del camp de Ravesbrück, recorda Domingo, que la va entrevistar a Madrid el 2009, van jurar alimentar la memòria de les 92.000 deportades mortes.
Per la seva banda, Alfonso Domingo considera ja tancada aquesta etapa d’estudi i recuperació de memòries i històries de vida de la guerra civil i la postguerra i ara ja s’està dedicant a recopilar informació sobre els efectes i problemes de la globalització i en un projecte que ell anomena ‘laberints’ sobre la condició humana. D’altra banda, ja té gairebé elaborats dos nous textos: un que seria la continuació de la novel ·la ‘La mare de la veu a l’oïda’, però amb la incorporació de les problemàtiques de l’expoli als territoris indígenes des d’una mirada ecologista i de respecte al medi ambient i un altre sobre Billy el nen i la seva relació amb els hispans, fruit d’un treball d’uns mesos d’investigació realitzada a l’estat nord-americà de Nou Mèxic (Estats Units).
