Diverses periodistes van mostrar la seva indignació pel tractament informatiu donat al fet que va passar a Santa Coloma, Barcelona, fa algunes setmanes, quan una dona hauria matat la seva filla i el seu fill, tractament pel qual l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) es plantejarà si correspon elevar la queixa al Consell de la Informació de Catalunya, ha informat la presidenta de l’entitat Carolina Barber.
L’anunci fou realitzat, per l’ADPC, en un acte celebrat al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), on es va presentar un informe sobre els avenços i retrocessos en el tracte informatiu cap a la dona, i on diverses participants van assenyalar el seu enuig pel cas en què s’haurien comès “errors de llibre”.
Marta Corcoy, periodista i integrant de l’ADPC, que també es va mostrar contrària al tracte donat pels mitjans a la notícia, ha assenyalat que “tot deriva de les presses, la immediatesa de la informació i sobretot la manca d’agilitat de les institucions que poden ser molt útils a l’hora d’ajudar al i a la periodista a documentar molt millor la peça informativa”.
Al final de la primera setmana d’abril, el fet violent va ser destacat en diversos mitjans d’àmbit espanyol i català perquè, s’entén, era una notícia poc habitual. En el tractament informatiu que es va donar al fet s’haurien incomplert moltes de les recomanacions donades per cobrir aquest tipus de situacions per l’ADPC i el CPC.
La notícia va ocupar per diversos dies espais importants en la majoria de mitjans de l’estat Espanyol, com El País, La Vanguardia i El Mundo, entre d’altres, i també a Bolívia on hi va haver ressò del que ha passat, amb el mateix to informatiu de sensacionalisme, succés o crònica vermella.
Les errades
Les dues periodistes consultades van assenyalar que, tot i que encara s’hauria de fer una anàlisi en profunditat, estarien d’acord en que alguns dels aspectes on moltes de les publicacions van fallar en l’aplicació de les recomanacions són els següents:
Es va violar la presumpció d’innocència. Es va assumir la culpabilitat de la dona sense intervenir judici i sense que una autoritat competent ho assenyalés.
No es van consultar fonts expertes ni oficials. La informació va ser demanada bàsicament al veïnatge. El mateix El País afirma que hi havia “versions per a tots els gustos”.
També és font el marit, pare de les víctimes, i que, segons el veïnat i no la policia, hauria estat denunciat per violència masclista.
És el veïnatge i el propietari de l’habitatge els que informen que la família estava a punt de ser feta fora de la casa per no haver pagat el lloguer, dada donada per mostrar l’estat de nerviosisme de la dona i que no contextualitza una situació difícil a la que, per exemple, s’hi troba una part de la ciutdania de l’estat espanyol i perquè, com preocupant fet social, es registren cada vegada més suïcidis.
“Sembla un clar cas de síndrome de Medea”, afirma La Vanguardia, sense que ho assenyali un professional en la matèria, com a possible causa de l’actuació de la dona, motivada per la gelosia i el despit.
Es van utilitzar qualificatius en parlar de la dona, com “la parricida de Barcelona” (La Vanguardia), i es van donar detalls sobre ella que no tenien altra raó de ser que establir una imatge més dramàtica, com el fet que ella era coixa (El País). A qui li importa i què té a veure la seva coixesa en el desenvolupament dels fets?
Es va vulnerar el dret a la intimitat a identificar la família amb fotografies de la casa, donant l’adreça de l’habitatge i assenyalant on estudiaven les víctimes.
S’esmenta constantment a “la mare”, el que redunda en la culpabilització de la dona perquè hi ha coses que una mare no fa i no ha de fer.
S’esmenta en la majoria dels casos que la família és boliviana. Les recomanacions són no dir la nacionalitat ja que aquesta dada no aporta informació rellevant i només contribueix a estigmatitzar la comunitat i generar xenofòbia i racisme.
Es tracta el cas com un succés o crònica vermella, cosa extraordinària que es presenta amb excessius detalls innecessaris de dramatisme. Les periodistes van lamentar que ho hagin fet mitjans que habitualment realitzen un tractament amb cura d’aquests temes.
Les fonts ho posen difícil
“Hi ha massa burocràcia i rigor administratiu en els gabinets de premsa. Això ho saben les i els periodistes i, davant la necessària rapidesa que demana l’actualitat i també ara les xarxes socials que desborden les vies tradicionals d’informar, elaboren la notícia amb les primeres fonts que troben pròximes que acostumen, en aquests casos, a ser el veïnat, les forces de seguretat i els serveis sanitaris”, va justificar Corcoy.
Després va afegir que “de totes maneres, aquesta necessitat d’agilitat en proporcionar una primera informació del fet noticiable no hauria de ser obstacle perquè l’endemà es pogués elaborar una altra peça més documentada i contrastada. Això crec que no es va fer o es va fer poc “.
“La primícia informativa ja no existia o bé per les dificultats del tema. Moltes fonts no ho posen fàcil”, va dir.
Barber ha recordat que davant els comentaris de rebuig al tractament de la informació, una de les periodistes va proposar que es fés un reclam i és per això que “hem de sospesar aquesta petició, recollir documentació i comentar-la amb la junta. El cas el portaríem al Consell de la Informació de Catalunya”.
