L’accés a les proves selectives al cos de Bombers municipal de Madrid ha aixecat una forta polèmica.
El tema ha estat l’aplicació de “discriminacions positives” per a les dones que es presenten a aquestes proves selectives. En si mateix el terme “discriminació” ja resulta pejoratiu i, quan va acompanyat del terme “positiva”, directament es converteix en una arma llancívola contra les dones per part d’alguna gent.
Per això mateix cal explicar algunes coses. La discriminació positiva ha donat pas al que actualment es diu ACCIÓ POSITIVA. I una acció positiva no és ni més ni menys que un conjunt de mesures preses en origen perquè la igualtat formal consagrada en l’actual legislació deixi de ser formal per ser real. Aquestes mesures, que han de ser temporals, pretenen corregir les desigualtats encara existents entre alguns col·lectius encara desfavorits.
“Per tant entenem com accions positives aquelles estratègies temporals encaminades a remoure obstacles, prejudicis, situacions, comportaments i pràctiques culturals i socials que impedeixen a un grup social menysvalorat o discriminat (en funció de raça, sexe, situació física de minusvalidesa, etc …) assolir la situació d’igualtat real. [1]”
Fins ara, i en les definicions que hem vist encara no hem nomenat les desigualtats encara existents entre dones i homes. Però abans d’entrar en el tema específic d’aquest tipus de desigualtats, vaig a posar un exemple clarificador d’una acció positiva molt acceptada socialment.
Tothom entén com a positiu que les empreses grans i les administracions tinguin un nombre determinat de places d’entre les que s’ofereixen i reservades per llei per a persones amb discapacitats, perquè d’aquesta manera, puguin tenir una integració laboral en llocs de treball de la mateixa qualitat i amb els mateixos salaris que les persones que no patim cap discapacitat. Doncs bé això en si mateix, és una acció positiva i crec que estarem tothom d’acord en que és necessària i afavoreix la igualtat entre les persones. Fins aquí d’acord.
El problema sorgeix, de nou, quan es tracta d’eliminar barreres i desigualtats entre dones i homes. Aquí ja sorgeixen els problemes ja que d’entrada es esgrimeix el famós article 14 de la Constitució que, com tothom sap, consagra la igualtat de totes les persones davant la llei. Just en aquell moment salta la polèmica.
Pel que sembla es neguen en públic i en privat que segueixen existint desigualtats entre dones i homes, tot i que estiguin demostrades i siguin constatables en aspectes com l’accés a l’ocupació amb un percentatge molt més gran de dones amb ocupacions a temps parcial, amb salaris que mantenen una bretxa salarial de, al voltant d’un 20%, en l’ús dels temps on la doble jornada de les dones és un fet demostrat i on els homes no s’han incorporat a les tasques domèstiques o la cura de persones majors, menors o dependents, etc …
Quan s’estableixen mesures per evitar aquestes discriminacions directes i indirectes que mantenen les desigualtats entre dones i homes i, per tant es fiquen en marxa mesures d’acció positives per a poder solucionar-ho i arribar a una situació real d’igualtat total, salten totes les alarmes del androcentrisme per denunciar una situació de “discriminació positiva” respecte dels que han ostentat el poder i han generat les situacions desiguals que avui coneixem. És com si es tingués por de perdre els privilegis dels quals han gaudit al llarg de la història i per això es comença a denunciar públicament i a parlar de “discriminació positiva” amb la qual cosa i implícitament es reconeixen totes les discriminacions, teòricament negatives, que venim patint les dones. Però al mateix temps quan s’intenta solucionar la situació salten les alarmes del sistema.
Són les pròpies contradiccions d’un sistema de desiguals, que quan es pretén solucionar, es neguen les desigualtats i es pretén mantenir a fi a una falsa igualtat.
[1] Manual de formación en igualdad de oportunidades I FOREM. Pag. 237
