OPINIÓ
Impossible no fer la comparació. Fa 32 anys aproximadament 10.000 mil morts; avui, xifres preliminars de 317 a tot el país. Fins ara, la majoria dones, sobretot a la Ciutat de Mèxic.
Impossible no comparar. Fa 32 anys la gent va prendre el control de la meva ciutat. Avui els treballadors de Proteción Civil, policies de la capital, Marina i Exèrcit, ho han controlar tot.
Aleshores, el govern estva sobrepassat, avui la gent es queixa que no els van deixar entrar, o van col·laborar sota protocols, límits i acordonamientos immediats.
Avui les tasques de rescat es van iniciar 35 minuts després del terratrèmol; fa 32 anys van passar 72 hores. Llavors, dies de caos als carrers, dies i dies; durant 14 nits va estar acordonat el Centre. Avui, al següent dia vam poder transitar. És clar, hi ha zones impossibles, per les tasques preventives per edificis danyats i els punts de rescat en zones d’edificis col·lapsats.
Totes i tots ho hem vist en interminables, i sovint, excessius informes a la televisió. Les xarxes socials, els vídeos viralizats, l’angoixa col·lectiva; les sirenes a qualsevol hora, la por, les històries inventades i les històries reals, com la de la nena Frida o la filla de la Laura Ramos que va aconseguir rescatar el cos de la seva mare.
N’hem aprés. Ciutadania i govern. La destrucció llavors va ser a les zones més pobres de la ciutat, en els veïnatges del Centre, a les cases i edificis vells de Las Doctoras, la Guerrero, La Roma i La Obrera; també a Portales, Narvarte i Transito.
Llavors van caure edificis oficials per desenes. Va caure la Junta de Conciliación y Arbitraje; la Secretaría del Trabajo; la Secretaráa de Comercio; hi va haver mals estructurals al Centro Mèdico, als teleteatros de Televisa, als hotels Continental, El Prado, Regis. Es van incendiar cafeteries i centenars d’establiments.
Es van danyar les instal·lacions de Teléfonos de Mèxico en ple centre. I es van esfondrar centenars de tallers clandestins de costura. El 1985 es va destapar la terrible explotació de milers de treballadores de la costura; avui, un sol taller que estava en un dels 4 pisos de Chimalpopoca i Bolívar, llavors 400 cosidores van perdre la vida, 8 o 10 operadores de Telmex; avui n’hem perdut 40, el 10 per cent.
Resultat: milers de cosidores, empleades de petits establiments, empleades del govern van perdre els seus llocs de treball; avui han ser fins ara 122 dones perdudes que habitaven o treballaven en edificis de departaments a la Del Valle, Roma, Condesa y Narvarte, a més de Los Girasoles i el multifamiliar Tlalpan, a Coyoacán cinc o 7 edificis inhabitables a Calzada Miramontes. Mortes les dones mestresses de casa, amb teletreball i doble jornada; treballadores domèstiques, dones d’intendència i mestres. Dones de la tercera edat que es queden soles a les cases mentre la família treballa.
Un panorama aterridor, per la destrucció, la por i la impotència. Un panorama que ens portarà a investigar els centenars de construccions que els i les delegades van aprovar, sense rectificar; velles cases de veïnatge en renda congelada; llavors la corrupció del govern de Miguel Aleman, segons les dates de construcció d’edificis que personalment vaig investigar; avui edificis dels anys 50 i 60 i desenes danyats i caiguts dels nous, de 12, 10 o un any.
Com hem pogut veure la ciutadania es va mobilitzar en la solidaritat. Amb força, cor, coratge, capacitat de resiliència i enteresa. Aquí hi són i hi seran durant moltes setmanes. Dades oficials indiquen que a Oaxaca, Puebla, Estado de México, Chiapas, Morelos, hi ha almenys 2.000.000 milions i mig de damnificats; més de 500.000 mil cases caigudes, inservibles, destruïdes. Milers de milers ja van perdre el seu patrimoni. Terrible.
Els oferiments, dels quals cal prendre nota, donar seguiment, documentar, són diversos i contradictoris. Els bancs avisen als que pagaran hipoteca, a qui té una assegurança; es parla del Fonden que ajudarà els i les afectades; més l’ajuda, ajuda i ajuda, d’aquí, d’empresaris, de la Cruz Roja; també comencen a aparèixer fons internacionals. Això és el que cal conèixer i seguir, en el temps que ve.
El nostre dolor eixugat en solidaritat i no en ràbia; amb el cap i la desconfiança en les autoritats; el nostre coratge que haurà de convertir-se en intel·ligència i capacitat. No sé si d’organització. Fa 32 anys va ser llavor per centenars d’organitzacions civils i després polítiques. Avui li toca a la societat, perquè aquestes organitzacions tampoc satisfan.
Haurem de prendre’ns un temps per conèixer cada detall, cada circumstància. Temps per definir de quina manera estem actuant, societat i govern. Mentrestant, no cessa l’emergència, el suport, la consciència, com si entréssim en una nova etapa, bé, com diu Silva Herzog Márquez, fins i tot en l’esperança. Em nego a pensar com ho he dit abans, que aquest país està derrotat i immòbil.
La seva gent podria novament dialogar, mirar-se als ulls, explicar-se perquè malgrat tot, de la corrupció de dalt a baix, de la desconfiança, de l’l’ús i abús de la diatriba, podrien convertir-se en una altra cosa. Una altra diferent al ressentiment i la intolerància.
Per elles, per totes elles que ens van deixar una empremta; elles que, voluntàries, mobilitzades, actives hi són en aquesta hora i per aquelles que encara s’hi sumaran. En honor dels pobles; de San Gregorio a Xochimilco i a Tláhuac; dels turons d’Oaxaca; de les comunitats que ja comencen a reconstruir-se; per les valentes que prendran nota; pels desvetllats només per ajudar; de les i els treballadors d’aquests pobles, comunitats i ciutats que no han dormit fins i tot avui.
* Per a: Concepción Martínez, treballadora domèstica; Nativitat Martínez, treballadora d’intendència; Brigada Feminista, que va cuidar a les cosidores, les empleades de la Ciudad de México que han treballat incansables en els punts d’urgència.
