“Encara em pregunto ara, com vaig poder ser tan ximple com per caure en el parany?” Explica Blessing Okoedion*, una jove nigeriana d’ulls brillants. Davant té un públic atentíssim d’una ciutat de la mateixa Itàlia on ha viscut tot el dolent i tot el bo. Aquí hi ha el seu relat.
“Vaig créixer en un petit poble de l’estat d’Edo, al nord de Nigèria. Un lloc tranquil, gent senzilla i solidària, tots com una gran família. El meu pare no era pobre, tenia terra i sis camions. Va pagar beques perquè diversos nens estudiessin. Però un dia ho va perdre tot per un negoci que es va torçar. Li van prendre els seus béns i sabia que si buscava un advocat podien matar-lo. Va tornar al treball de la terra i, nosaltres, els seus 7 fills i filles, vam haver de limitar els nostres plans. Jo volia estudiar medicina, però vaig haver d’acontentar-me amb la informàtica, si volia que els meus germans i germanes poguessin aspirar a una professió.
La meva generació és la primera què les noies poden estudiar, si tenen els mitjans. En l’època de la meva mare, per casar-se amb una dona, l’home havia de pagar una forta dot. Tradicionalment això significava respecte per a la família de la dona, i consideració pel seu valor, però alhora l’esposa es tornava propietat del marit. Moltes noies encara no s’imaginen viure sense un home. Un professor de la universitat em va dir, que malgrat tots els llibres que hagués pogut estudiar, jo també hagués acabat cuinant per un home. Aquesta frase em va suscitar tanta rebel·lia que em va animar a sobreposar-me fins en els moments més foscos.
Després de la universitat, vaig fer un any de servei civil a Ibadan, al National Youth Service Corps, posant dades en una oficina del govern, i fent voluntariat en escoles públiques. Nigèria té 180 milions d’habitants escampats en un territori enorme, amb 300 grups ètnics, i diverses religions. Jo vaig créixer en un context cristià, on els musulmans eren vistos amb desconfiança, però la meva experiència amb ells i elles ha estat bona, compartint valors com solidaritat i responsabilitat social. Ja llavors Boko Haram feia massacres al nord del país, habitat per gent musulmana i pacífica, víctima del terrorisme.
Per viure de la meva professió em vaig mudar a Benín City, que és una ciutat sorollosa, caòtica i bruta, amb tremendes diferències socials, rics que ostenten la seva riquesa i pobres que tracten de sobreviure com sigui. Tots ocupant-se dels altres. Hi ha milers de cybercafés per tot arreu, plens de joves Per què tants? Em vaig preguntar. Les noies xategen amb improbables “nuvis” europeus, els nois, els “yahoo-boys“, inventen trampes telemàtiques, us sona?
Blessing Okoedion.
Vaig començar a treballar en el meu, arreglant ordinadors, i a més més me les enginyava venent altres productes. A poc a poc anava arrelant-me i em sentia com a casa meva. Amb un grup d’amigues idealistes, somiàvem realitzar-nos com a persones i alhora fer alguna cosa per millorar la vida del nostre país, que vèiem oprimit per la corrupció i el clientelisme.
Mai venir a Itàlia va ser una aspiració meva. Sabia que a Europa hi ha benestar (en comparació amb nosaltres), que els europeus també havien colonitzat i abusat d’Àfrica, però el meu pare havia estat pròsper i mai havia anat a Europa. Sabíem que les noies que anaven a Itàlia, ho feien per prostituir-se.
Al col·legi, les noies mandroses que no volen estudiar les anomenen “italian girls“, per menyspreu. Un cop vaig veure una pel·lícula sobre noies nigerianes que tractaven de migrar a Itàlia, però algunes morien de fam i set al desert, altres patien violència a Líbia. Ens semblava increïble: en fi, era només una pel·lícula. No obstant això, vaig conèixer una noia, Favour, que havia passat per aquesta experiència. Obligada a prostituir-se a Líbia, havia tingut dos fills, havia tornat a Nigèria i al tercer fill, el seu actual company l’havia pegat fins que va acabar a l’hospital. La seva mare no la volia de tornada a casa: tenia com a veïna a Benín City una senyora que havia pogut construir una bonica casa gràcies als diners que li enviava la seva filla des d’Itàlia, mentre la seva sols sabia parir fills.
A Benín City les madames, és a dir les dones que atrauen la xarxa de prostitució a les noies joves, exhibeixen bonics vestits, joies, cases i actuacions de luxe. És clar, no diuen que esclavitzen persones. Van en els paratges més remots del país a omplir d’il·lusions les famílies pobres i incultes que no saben reconèixer el verí en el missatge de riquesa que els transmeten, si deixen que una filla vagi amb elles.
La gent de la ciutat mira les ostentoses madames, les enveja i menysprea. Els pobres les odien, però voldrien ser com elles. Volen algun dia tenir diners i venjar-se del món, de tanta fam soferta.
Som complicats, els éssers humans. Abans de jutjar, hauríem d’haver experimentat passar dies i dies sense menjar, sense poder comprar una pastilla de sabó, per poder entendre les noies que diuen: “Me’n vaig, jo no passaré per coses tremendes com les altres, jo tornaré vestida com una reina … A mi, m’anirà bé “. I se sotmeten al ritu del “juju”, un amarratge voodoo, abans de marxar cap al desconegut.
A Benín City jo freqüentava una església cristiana, on vaig conèixer una senyora molt amable, Alice, que posseïa una perruqueria i després que li vaig reparar el seu ordinador em va facilitar altres clients. Amb el temps em va dir que tenia un germà a Espanya, propietari d’unes botigues d’informàtica, que just buscava algú expert i de confiança per a portar-la. Volia que fos jo? Segur anava a millorar la meva vida professional.
Per què no provar-ho un any? Ella em facilitaria la visa, tenia coneguts a l’ambaixada. Vaig acceptar, davant la meva família feliç per aquesta oportunitat, que per cert mereixia. Així, vaig arribar amb avió a València on em va rebre una dona nigeriana, que em va fer descansar, però l’endemà em va embarcar en un avió cap a Bèrgam, al nord d’Itàlia, on em va acollir un home amb cotxe (el famós germà de Alice?), i aquest, somrient amb ironia em va portar fins al sud, a Castel Volturno, una ciutat prop de Nàpols. Allà, una altra dona nigeriana em va comprar vestits cridaners, em va posar extensions rosses i em va acompanyar al carrer.
Vaig plorar i vaig protestar, però no hi havia sortida, jo era estrangera, de pell fosca, sense saber una paraula d’italià, no havia vingut a treballar? El primer client va ser un metge que em va pagar sense fer res, va escoltar els meus plors, i va desaparèixer. Vaig entendre que la madame que s’ocupava de mi pagava un impost a la criminalitat local, la “camorra”, mentre jo havia d’aconseguir almenys 1.000 euros al mes per a les despeses de la casa i 2.500 pel deute amb ella.
Un deute? Sí, madame Faith em va dir que el meu deute amb ella era de 65.000 euros. Com?, i no era broma, doncs ella coneixia la policia, i vaig saber que no li costava gens posar una mica de droga a les meves coses i fer-me detenir, com havia fet amb altres rebels … Però algun dia jo també podia ser madame, si treballava bé, ànim.
Per cada servei sexual es pagava de 10 a 50 euros, però tots els diners anaven a la madame, només de tant en tant les noies aconseguien enviar alguna cosa a la família. No obstant això 20 euros corresponen a un sou mensual a Nigèria, i amb 50 es manté per un mes una família.
“Ja t’hi acostumaràs”, em deien les altres noies de l’apartament. Tot era un engranatge que girava al voltant dels diners. Money, money, no es parlava d’una altra cosa. Mentrestant, el teu cos era usat com un drap, tu com a persona no eres de res.
I quina vida feien les noies? Estrangeres, incultes, amb nuvis que les pegaven, i entraven i sortien de la presó. El seu màxim somni era arribar algun dia a explotar a d’altres noies. NO! Em vaig dir, havia de arriscar-me a fugir, com fos.
Al quart dia vaig inventar una excusa per la madame i vaig començar a vagar pels carrers, buscant l’estació de policia, fins a trobar un noi nigerià acabat de sortir de la presó, que me la va indicar. Vaig ser allà, però la dona policia no parlava anglès, “Ritorni domani“, em va dir, torni demà. “Impossible, ¡Help me, help me!“, Vaig insistir, desesperada. Ajudeu-me.
Per fi un policia em va portar a Caserta, a Casa Rut, una comunitat gestionada per monges, on hi havia altres noies africanes amb els seus nadons. Vaig necessitar un temps per aconseguir deixar anar i desprendre’m de la meva ràbia, i enfocar vers algun futur per a mi.
Sor Rita Giaretta, una de les monges, em va acompanyar en aquesta crisi amb amor i paciència, com una veritable mare. Curiós: Una dona “cristiana” m’havia fet mal, una altra em va rescatar. Vaig aprendre l’italià. Vam muntar una sartoria (restaurant) ètnica. Però vaig pensar que havia de fer alguna cosa més per protegir les altres noies que han caigut o cauran a la xarxa, ajudant-les a superar la por.
Portada del llibre escrit per Blessing Okoedion.
El trànsit de les prostitutes de l’Àfrica cap a Itàlia, que va començar als anys vuitanta, ha crescut en aquests últims anys de manera exponencial (l’any passat van entrar més de 5.600), amb la complicitat a Nigèria de policia i Immigració, i a Itàlia per l’existència d’una àmplia zona d’il·legalitat que l’afavoreix.
A Nigèria part dels diners de tràfic de persones i contraban serveix per finançar les campanyes electorals, és un entramat sense fi, difícil de desmuntar. Les campanyes de sensibilització dirigides a les noies a les ciutats són insuficients, i al camp no hi ha res. Si maten algun familiar d’una noia rebel, ningú és jutjat.
Allà el més important seria donar educació a les noies i perspectives de futur als joves. A Itàlia, els homes haurien d’educar-se en una gestió de la sexualitat que respecti l’altra persona i no la vegi, com en el nostre cas, com a simple mercaderia d’usar i llençar. Quina relació tenen els italians amb les seves dones si van tant sovint a les prostitutes? Cal reflexionar molt, aquí i allà.
El pitjor, és que la nostra joventut a Nigèria no té confiança en si mateixa i al país. Però si tampoc intentem fer alguna cosa per al nostre país, i només aspirem a sortir-ne, sobre aquests somnis gairebé sempre inabastables s’insereixen sempre els criminals construint les seves fortunes.
Per ara, estic treballant a Itàlia amb passió com a traductora i mediadora cultural, donant suport a les noies en el seu camí de rescat. Fa poc, al carrer, vaig veure de casualitat a la madame, que em va amenaçar. Però ja he perdut la por i no em farn callar. Ara sé que cada paraula importa.”
*Blessing Okoedion ha publicat el llibre “Il coraggio della Libertà”, Ed. Paoline, el 2017, on explica la seva experiència.
