Ha estat un estiu terrible, ple de notícies que han informat de manera concertada sobre les diverses formes en què s’expressa amb total impunitat, la violència masclista. Les modalitats informatives han estat de tots colors: mesurades, contingudes, respectuoses, les menys. La majoria, histriòniques, espectaculars, sensacionalistes… un corol·lari de registres de poc valor comunicatiu perquè, despullats de qualsevol anàlisi relativa a l’autèntica naturalesa de la violència masclista, no assolien ni tan sols el més mínim interès.
Lamentablement es torna a confirmar que una cosa que salta a la vista no vol dir que sigui vista. La violència masclista la tenim aquí, diàriament, davant dels nostres ulls, i malgrat això, sembla que seguim sense veure-la en la dimensió real del seu significat.
I tenim també paraules precises per esmentar-la i reconèixer-la, però tot són excuses per indiferenciar-la d’altres violències i mitigar així el que realment està posant en perill; o maneres d’evitar manifestacions clares i sobre l’exigència i les responsabilitats exigibles als poders polítics responsables. Mentrestant, la violència masclista es segueix desvinculant de les causes culturals i dels abusos de poder del sistema patriarcal que es manifesten en l’àmbit familiar, social, cultural, econòmic o polític, a causa dels quals es mantenen vigents els paràmetres i les convencions fonamentals que justifiquen les pràctiques masclistes i els feminicidis.
No esmentar els drets personals i socials vulnerats per la violència masclista, no fer cap referència als drets de les dones, fer poc o cap esment als drets de les mares, a l’abandó d’obligacions per part dels companys i pares, poca o cap consideració sobre la llibertat innegociable de les dones, significa seguir parlant i informant de la violència com d’un fenomen aïllat, produït per individus també aïllats, com una suma de fets accidentals.
Així mateix, els condols i els rituals de rebuig no poden quedar-se en un mer lament sinó que haurien d’incidir en la constatació de les causes i en la determinació d’ accions concretes per acabar amb la seva justificació i existència.
La responsabilitat i l’exigència social sobre les formes de comunicar adequadament aquest tema han d’anar acompanyades d’un compromís més profund i renovat amb la llibertat femenina perquè no s’hi val a fer grans titulars i desplegaments informatius davant de qualsevol fet luctuós contra la llibertat de les dones i mostrar, alhora, condescendència o indiferència davant la vexació del cos femení que es segueix observant en el tractament que es produeix encara, amb abundància i desvergonyiment, en alguns àmbits comunicatius, resistents i, al capdavall còmplices, d’aquesta anacrònica i dramàtica anormalitat.
