Sunday 07 July 2024

Sunday 07 July 2024

tere moll

On estan les seves veus?

 

 

OPINIÒ

Fa uns dies vam recordar que ha transcorregut un any des del segrest de les més de dues-centes cinquanta nenes nigerianes a mans del salvatge grup terrorista Boko Haram.

 

Segurament no seran les úniques segrestades però aquest cas, potser per ser el grup més nombrós, va donar la volta al món amb reaccions ben variades, però fins al moment, res se sap de les nenes segrestades.
El líder d’aquest grup terrorista va arribar a afirmar que les nenes no hauria d’estudiar sinó servir com a esposes als seus marits. Això pensen de les dones i nenes aquests salvatges. A més va amenaçar (i se suposa que va complir) amb vendre-les com esclaves sexuals. I també arriben notícies que les van estar casant amb els terroristes integrants de grup perquè tinguessin “les seves necessitats” cobertes. L’única funció a les que les releguen és a cobrir “les seves necessitats”. Terrible.

En els últims mesos els grans mitjans de comunicació s’han fet ressò de la destrucció bàrbara d’obres d’art mil·lenària per part del bàrbar exèrcit de l’Estat Islàmic en ciutats com ‘Estat Islàmic. Que és una salvatjada el que fan no hi ha cap dubte. Però molt pitjor és la salvatjada del que estan fent amb les seves dones i nenes a les que, com a Nigèria, sotmeten a estat d’esclavitud i, de nou amb la finalitat de “cobrir les seves necessitats”. Sense més consideració que aquesta. Molt es va parlar dels Talibans en el seu moment i de les agressions que perpetraven contra els drets de les dones, però ara, per no se sap que ocults interessos, els drets d’aquestes dones i nenes de l’Iraq importen una mica menys i per als grans mitjans de comunicació, és molt més important la destrucció del patrimoni cultural que la vida de moltes, moltíssimes dones. Així de fastigós i de dolorós és el moment. I sobretot si es confirmen les informacions de mitjans de comunicació alternatius que afirmen que els dirigents de l’Estat Islàmic imposen la mutilació genital a totes les dones i nenes. De veritat que se m’acaben els qualificatius.

De tothom és conegut l’explotació sexual a què se sotmeten a les nenes del sud-est asiàtic a qui els seus pares venen per donar de menjar a la família i, sobretot, als homes de la família. Són nenes sotmeses a condicions d’esclavitud i obligades a vendre els seus cossos per, de nou, “cobrir les necessitats” de l’florent turisme sexual d’homes de països rics que busquen “noves i exòtiques formes de plaer sexual”. I potser també, un nou tipus de submissió que ja no oferim les dones occidentals.
De les dones i nenes de l’Àfrica subsahariana i de les seves condicions de vida en els innombrables conflictes bèl·lics que assoten aquesta zona del món, no m’atreveixo ni a imaginar el que poden estar vivint. O la situació de les vídues pobres de l’Índia. O les nenes de les zones pobres del gran gegant xinès. I així de tantes altres dones que poblen el món que avui coneixem.

La perfecta unió entre capitalisme més o menys desenvolupat, patriarcat i radicalismes religiosos comporta implícitament la subjecció i subordinació de les dones i les seves vides i hisendes als homes. I encara que avui dia l’Estat Espanyol sigui considerat un Estat modern, no podem oblidar que les nostres mares no podien obrir un compte corrent sense el permís dels seus marits, per exemple. I d’això fa tot just quaranta o cinquanta anys. L’evolució en aquest sentit a l’Estat Espanyol ha estat molta i això és innegable. Però sobretot ho va ser gràcies a l’ingrés a la Unió Europea on la legislació en matèria d’igualtat de drets i oportunitats era bastant més avançada que l’existent aquí.

Nosaltres hem estat capaços de teixir xarxes de solidaritat, de coneixements, de lluites variades per poder denunciar la persistent desigualtat entre dones i homes i el teixit resultant és la consciència més o menys col·lectiva que si ens toquen a una ens toquen a totes. D’alguna manera hem desenvolupat un sistema de resistència i denúncia permanent davant el patriarcat que combatem amb paraules i amb actes. Hem construït una veu pròpia tant a nivell personal com, en els moments importants, col·lectiva i en alguns moments unísona. Aquestes xarxes ens donen suport en moments de flaquesa i ens insuflen la força i energia necessàries quan les perdem. La nostra incipient sororitat ens permet recolzar-nos en els moments durs o complicats. En definitiva, ens permet ser aquesta veu que denuncia la situació de tantes dones que no la tenen.
Per és aquí on salten les meves alarmes, ja que apareix la pregunta que dóna títol a aquesta reflexió d’avui: On estan les seves veus?, On s’escolten les veus de les nenes i dones de l’Iraq, Nigèria, sud-est asiàtic o de l’Àfrica subsahariana?, Qui les defensa d’aquesta barbàrie que s’acarnissa en elles si ni tan sols se’ls permet existir amb dignitat ?. Qui les consola en els seus moments de dolor i/o solitud absoluta?.

Ahir a la tarda va haver-hi manifestacions en moltes ciutats en contra de l’acord comercial que s’està negociant entre EUA i la Unió Europea perquè segurament serà una altra manifestació més del capitalisme més salvatge nord-americà que acabarà redundant en una nova pèrdua de drets socials i laborals de les classes treballadores en favor de les grans multinacionals. Els drets de les dones treballadores també es veuran afectats en major mesura que els dels homes. Les dones dels diferents moviments feministes, sindicals, socials, culturals, etc sortirem als carrers i ens retrobarem entre nosaltres, ens vam reconèixer i ens reforcem davant aquesta nova agressió capitalista. I cridem juntes. Cridem amb les nostres veus diverses, amb matisos, però cridem.
On estan les seves veus?. Qui crida per elles?. Fa dies que em ronda aquesta pregunta.

I tota aquesta reflexió no pretén en absolut, resultar etnocèntrica. Al contrari pretén posar sobre la taula les diferents situacions que vivim les dones, en massa ocasions originades tan sols pel nostre lloc de naixement.
Em produeix molt dolor i desolació tan sols imaginar la profunda solitud en la que poden viure aquestes dones i nenes. Em sento impotent i aclaparada per aquests pensaments. I precisament per això comparteixo les meves sensacions i aquesta reflexió des de la seguretat que la meva pregunta serà compartida per altres dones de les xarxes que hem anat teixint, i encara que el consol sigui impossible, almenys sé que també despertaran compassió en altres cors.
Em sento afortunada per tenir veu, per no sentir-me sola ni en els pitjors moments, per tenir un cert grau de llibertat per actuar i opinar, i precisament per això em sento molt agraïda a la vida.
I també, precisament per això, avui reclame un instant de reflexió per pensar en què podem fer per totes aquelles a qui els han arrabassat la veu i la llibertat com a dones i com a éssers lliures i se les ha condemnat a vides que segurament no volien viure.

 

Compartir

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Picture of Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

There is no Event

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Les Blogueres de la Primavera àrab i el “Sostre de Cristall” van ser els vídeos guanyadors de la tercera edició de Femitic

Paula Girart i Alexandra Meyer es van portar els premis més importants de la tercera...

tere moll

Els insaciables de faldilles llargues i negres

OPINIÓ L’arquebisbe de Granada ha generat una bona polèmica amb el llibre “Cásate i sé...

El cos de les dones

El cos femení mai no ha tingut gran importància a part de la seva capacitat...