Per Núria Parlon Gil, Presidenta de la Confederació de Fons de Cooperació i Solidaritat. Alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet.
Cooperació amb Enfocament de Gènere i Basat en Drets humans
Una cooperació que genera canvis per garantir la igualtat de gènere i posa en valor les potencialitats i les capacitats de les dones.
El passat 9 de febrer, el congrés dels Diputats aprovava amb el suport de la majoria de les forces parlamentàries, el projecte de Llei de Cooperació per al Desenvolupament Sostenible i la Solidaritat Global[I]. Un nou marc legal que, després de 25 anys de la llei anterior, aspira a convertir-se en referent d’un nou model de cooperació que en paraules del ministre José Manuel Albares: pretén fer de la cooperació una política d’Estat, sòlida, perdurable i sense possibles retrocessos.
Reptes als què ha de fer front aquesta nova llei
Atorga rang legal al compromís adquirit per Espanya d’adreçar el 0,7% de la Renda Nacional Bruta a Ajuda Oficial al Desenvolupament al 2030, una reivindicació històrica de la societat espanyola.
Millora les condicions de treball dels i les cooperants amb el futur estatut.
Reconeix l’obligació de destinar almenys el 10% de l’Ajuda al Desenvolupament a acció humanitària.
Enforteix la governança amb la millora dels instruments de coordinació, concertació i col·laboració entre actors.
Estableix línies d’acció per millorar la coherència de polítiques i el compliment de compromisos europeus i globals tan urgents com els Acords de París davant del canvi climàtic, la Nova Agenda Urbana i l’Agenda 2030.
Crearà el Fons Espanyol de Desenvolupament Sostenible (FEDES), que s’encarregarà de la cooperació financera (inversions i transferències) i que dependrà de AECID (II)
Aposta per reforçar el paper de la cooperació descentralitzada.
Cooperació descentralitzada – Cooperació Municipalista
Des del primer moment la Confederació de Fons de Cooperació i Solidaritat de l’Estat (CONFOCOS)[III] hem tingut un rol actiu i propositiu, així com una voluntat clara que el paper dels ens locals que fan cooperació municipalista no només sigui reconegut a la llei, sinó que se li atorgui un rol als espais de debat i decisió de les polítiques de cooperació, com són el Consell de Cooperació i la Conferència Sectorial, però també, als plans directors, als plans país, etc.
El text reconeix la cooperació descentralitzada com una base sòlida de la cooperació estatal i argumenta que “suposa una contribució important a un sistema de cooperació més democràtic i a la bona governança des de la complementarietat i la corresponsabilitat”. Incorporant la participació de ple dret dels diferents Fons de Solidaritat al Consell Superior de Cooperació, així com l’opció de poder participar a la Conferència Sectorial de Cooperació, dues fites molt importants per als òrgans de la cooperació municipalista.
Però si hi ha un aspecte de la nova llei que avui, a les portes del 8M, vulguem destacar és la seva aposta per la Cooperació Feminista.
Cooperació Feminista: Cooperació amb Enfocament de Gènere i Basat en Drets Humans
Un enfocament feminista suposa anar a l’arrel de moltes de les desigualtats que afecten la humanitat. La cooperació feminista adopta el pensament crític de transformació de les nostres societats capitalistes, patriarcals, androcèntriques, colonials i racistes. És una cooperació catalitzadora, ja que uneix forces per eliminar qualsevol forma de discriminació, vulneració de drets o violències contra les dones. I també, provoca canvis per enfortir la capacitat d’actuació individual i col·lectiva de les dones als espais públics i privats. (CONGDE)
Se’ns dubte, que la nova llei de cooperació reconegui l’aposta per la cooperació feminista, és un èxit que no fa gaires anys era impensable. Arribar fins aquí no ha estat fàcil, és el resultat de la feina d’organitzacions de dones i feministes de tot el món que, al llarg de la història, han reivindicat el reconeixement dels drets humans de les dones.
Una història que en clau de desenvolupament ens porta a la primera dècada dels anys 60 quan les Nacions Unides reconeixen el desenvolupament vinculat amb les polítiques de benestar que havien triomfat a Occident després de la II Guerra Mundial. Unes polítiques molt centrades en el desenvolupament econòmic però que endegaven activitats d’atenció social a aquells grups que quedaven exclosos i marginats de la riquesa que generava la industrialització.
Un model inicial de cooperació amb un enfocament totalment assistencialista, on les dones eren considerades únicament com a receptores de béns i serveis, i on el seu únic paper en el desenvolupament era la reproducció social: ocupar-se de les tasques domèstiques, de la cura de les filles, fills i persones dependents; per tant, una atenció exclusiva a les famílies. Un model que, per altra banda, té una visió totalment occidentalitzada i patriarcal de les relacions de gènere, que negava el treball de les dones a l’esfera productiva i que les limitava a l’esfera privada, a l’àmbit domèstic i a les tasques de cura.
Si avancem en el temps, arribem a la que va ser considerada la dècada de les dones (1970-1980) període en què es porten a terme tres de les quatre conferències mundials[IV]. Contemplem una dècada on molts aspectes discriminatoris contra les dones es comencen a posar en discussió, un d’aquests aspectes és, precisament, el seu paper clau en el desenvolupament. L’aportació de les dones als processos econòmics i a l’economia familiar es comença a debatre als organismes de desenvolupament nacionals i internacionals. Es van succeint trobades de dones: feministes, treballadores de la salut, educadores, etc. on es comencen a evidenciar les opressions cap a les dones i el tracte desigual i discriminatori tant per part de l’estat, com per part de la societat civil i de les seves institucions. És un moment en què, si fem una radiografia ràpida de com són considerades les dones en el desenvolupament, esdevenen: pobres, invisibles, discriminades laboralment i econòmicament, violentades. Una radiografia que, malauradament, moltes vegades no se’ns presenta tan llunyana.
Serà a la dècada dels 90 quan el concepte del desenvolupament canviï radicalment i davant les seves concepcions utilitaristes, que entén com a finalitat última la producció material, s’obre pas una concepció de desenvolupament diferent. Un nou paradigma del desenvolupament humà on es posa al centre les persones i on el desenvolupament comença a entendre’s com un procés d’ampliació d’oportunitats de les persones. Una evolució i un nou paradigma que també es reflecteix en les tendències de participació de les dones en el desenvolupament i on trobem una evolució al llarg dels anys de diverses metodologies i enfocaments: Enfocament Dones en Desenvolupament (MED), enfocament Gènere en Desenvolupament (GED) i Enfocament de Gènere i Basat en Drets Humans (EGBDH).
Enfocament Dones en Desenvolupament (MED): denuncia el mite de la neutralitat de gènere a les estratègies de desenvolupament i presenta les realitats de les dones com una preocupació seriosa i necessària que cal contemplar. És un enfocament que reconeix i visibilitza altres potencialitats de les dones fora de les reproductives. Ans al contrari, és un enfocament que considera les dones de manera aïllada i no qüestiona les jerarquies de gènere. Així que tot sent una tendència positiva, la realitat és que el pressupost i els recursos mobilitzats en aquesta línia són mínims en relació amb els projectes de desenvolupament més tradicionals, que continuen sent dissenyats principalment per homes i per a homes. Tot i això, és un enfocament que aconsegueix visibilitzar les dones i cridar l’atenció sobre les seves necessitats.
Enfocament Gènere en Desenvolupament (GED): aquest enfocament serà posterior, està vinculat als avenços de la teoria feminista, particularment en relació amb el desenvolupament de conceptes com a gènere i apoderament. Permetrà incorporar la importància de les relacions de poder i les relacions de gènere per poder entendre la subordinació de les dones, així com per tenir una visió més integral de la realitat que qüestiona els enfocaments que s’estan implementant ala cooperació al desenvolupament i que evidencia el canvi de direcció necessari.
Aquest enfocament insisteix que les dones són part integral de qualsevol estratègia de desenvolupament i ofereix un nou model de desenvolupament a partir del qual les dones no són vistes com a vulnerables, ni passives, ni com a recursos útils, sinó que es comencen a considerar agents actives del canvi. Amb dret a dissenyar les estratègies i polítiques de desenvolupament des de la planificació, la gestió i l’avaluació de projectes i, per tant, han d’estar als espais on es prenen les decisions que els afecten. Tot i que cal reconèixer que és un enfocament amb clarobscurs, ja que cal destacar que, a la pràctica, a l’enfocament GED, ha prevalgut la visió paternalista que representa les dones del sud global com a pobres, avassallades, ofegades pel regressiu patriarcat dels seus països i amb la necessitat de tutela i “rescat” per part dels països del nord global. Sense tenir en compte el context, ni les capacitats que elles mateixes tenen o poden desenvolupar.
Enfocament de Gènere i Basat en Drets Humans (EGBDH), finalment hi arribem: una pràctica de desenvolupament orientada a la promoció, protecció, defensa i garantia dels drets humans de les dones. Integrant, en un únic enfocament, l’enfocament de gènere i l’enfocament de drets humans, com a únic eix vertebrador estratègic, operatiu i organitzatiu. Un enfocament que posa al centre de la cooperació al desenvolupament les persones, les relacions de gènere i els drets humans amb l’objectiu de poder transformar les desigualtats existents i així aconseguir la justícia social i la igualtat efectiva entre dones i homes.
Un enfocament que té com a element principal la participació i la creació d’espais que promoguin la participació de les dones en tot el cicle de desenvolupament, des de la identificació de les necessitats fins a l’avaluació i la justificació. Així mateix, la rendició de comptes té un paper destacat incloent no només la rendició davant les possibles financeres que subvencionen les propostes de cooperació, sinó una rendició de comptes necessària davant les titulars de drets, les pròpies dones implicades en les propostes. Destaca també a l’EGBDH el principi de no discriminació, igualtat i atenció als grups en situació de més vulnerabilitat incorporant no només la mirada de discriminacions múltiples que pateixen les dones sinó incorporant la mirada interseccional. Contempla a més el principi d’apoderament entès com la identificació de capacitats necessàries per reclamar i exercir drets per part de les dones, juntament amb l’articulació amb els estàndards de drets humans establint garanties per a les dones, posant èmfasi en el monitoratge de resultats de procés i en la valoració de riscos.
Un enfocament que incideix en les diferents titularitats implicades en els processos de desenvolupament, identifiquem les i els titulars de drets (deixem de parlar de persones beneficiàries), identifica també qui són les i els titulars de responsabilitat i les i els titulars d’obligació. Per tant, un enfocament amb què podrem identificar les causes i els factors de diferent ordre que obstaculitzen i impedeixen l’exercici ple dels drets de les dones i la realització de dos principis bàsics dels drets humans: la igualtat i la no-discriminació .
Destacar per finalitzar que l’EGBDH té un important component polític desenvolupat per la crítica feminista al sistema patriarcal i com a tal, situa al centre: la sostenibilitat de la vida humana i ambiental, una nova redistribució dels treballs de cura i del treball reproductiu, els drets sexuals i drets reproductius de les dones a tot el món, juntament amb el reconeixement d’acords i iniciatives internacionals al voltant dels drets humans de les dones com: la Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (CEDAW)[v], la Plataforma d’Acció de Beijing[VI] i altres acords i iniciatives internacionals que van crear consens i un marc d’acció internacional que ha permès assolir notables avenços per solucionar les disparitats de gènere.
Per tant, un enfocament, l’EGBDH, que s’alinea directament amb la cooperació feminista reconeguda a la nova llei de cooperació, dotant-la d’un marc conceptual d’anàlisi alhora que la seva praxi comporta analitzar i erradicar les causes estructurals que provoquen la vulneració dels drets humans, les desigualtats i la discriminació envers les dones en tots els àmbits (econòmic, laboral, polític, social, cultural i institucional).
Finalitzo aquest recorregut incidint en la necessitat que la cooperació espanyola que exercim des de diferents espais: entitats locals, ONG, societat civil… estiguem amatents a que aquestes noves sensibilitats, reconegudes a la llei, es tradueixin en propostes reals i que l’exercici d’una cooperació feminista, que posa al centre la igualtat i els drets humans de les dones sigui un model de cooperació real que no es quedi només en titulars i declaracions de bones intencions, sinó que contempli recursos i instruments per fer-la efectiva.
(I)Ley de Cooperación para el Desarrollo Sostenible y la Solidaridad Global
(II)AECID
(III)CONFOCOS
(IV)Conferències Mundials de les Dones: 1975: I Conferència Mundial de Mèxic – 1980: II Conferència Mundial de Copenhague – 1985: III Conferència Mundial de Nairobi i ja el 1995: IV Conferència Mundial de Beijing.
(V)CEDAW
