La bretxa salarial és una evidència en tots els àmbits i estudis, un fet evident en les categories. Diferents dades han sortit a la llum els darrers dies.
Un estudi de Randstad Professionals ha analitzat la diferència salarial en perfils directius i tècnics d’alt nivell a l’estat espanyol (dades 2013) i ha mostrat que les directives cobren un 10% menys.
Un informe de la Comissió Europea (dades 2011) analitza la diferència salarial en les diferents categories, en el desenvolupament d’iguals tasques de treball i mostra que la mitja europea és del 16’2% menys de salari per a les dones (el mateix percentatge diferencial que a l’estat espanyol) i que això comporta que les dones treballem 59 dies de forma gratuïta al mercat de treball.
En plena crisi aquestes dades són preocupants, partint de la base que abans de la recessió econòmica aquesta diferència era aproximadament igual i que amb les retallades de drets i salaris es fa més dramàtica. Les polítiques de dones desapareixen en l’acció política però, també, en l’àmbit de l’empresa que resta sense supervisió administrativa. La reducció de salaris s’ha centrat en els homes, majoritàriament, però no s’han equilibrat les diferències sinó que s’han estabilitzat, inclús aguditzat. L’incompliment dels estats en matèria d’igualtat entre homes i dones en tots els àmbits és evident, però de forma alarmant en l’àmbit laboral. Si, a més, a aquesta diferència afegim la diferència d’hores dedicades al treball familiar i de cura podríem concloure que els beneficis socials de les dones treballadores (les que depenem d’un salari, sigui més alt o més baix) són molt precaris si ho comparem amb la inversió feta en hores, treball i salut.
Les diferents lleis que ens hem dotat així com la directiva europea d’igualtat (2006) insten a l’aplicació de polítiques que avancin cap a la igualtat de drets i oportunitats en tots els àmbits. En l’àmbit social era una fita difícil, però semblava que l’aplicació en l’àmbit laboral, malgrat les moltes dificultats, es podrien anar superant les desigualtats tant en l’accés als llocs de treball com en el salari, a partir d’una pressió administrativa important, així com de mesures positives i de compensació a les empreses que afavorissin la superació de les desigualtats. Però el relaxament en els diferents països de la UE i la desaparició gairebé total de polítiques d’igualtat a l’estat espanyol han agravat les discriminacions. Per altra banda , les successives privatitzacions dels serveis públics, així com les retallades en l’accés universal als mateixos marquen conseqüències evidents per a la convivència.
Des del feminisme denunciem fa anys que és impossible una construcció d’una societat realment democràtica que es basi en les desigualtats de gènere, i de classe, ara es trasllada també a tots els àmbits socials. Persones expertes i de l’àmbit acadèmic alerten de les conseqüències de la desigualtat, però el “lliure” mercat ja s’ha instal·lat en les relacions socials i la tecnocràcia triomfa a les administracions. Ja és hora de plantejar-nos un canvi de model, un canvi de sistema, un canvi en les relacions socials.
