Quan Pepa Plana, ara fa uns quants anys, va presentar a les autoritats catalanes i competents el projecte d’organitzar un festival internacional de pallasses, aquestes serioses figures es van esgarrifar. Dones? Pallasses? Això és molt minoritari!!, declararen. Va ser a Andorra on van veure que la idea tenia la seva gràcia (mai millor dit) i des de la primera edició l’any 2001, fins la darrera el 2009 (amb periodicitat bianual), hi havia bufetades per a assistir com a públic, però sobre tot, per participar-hi.
Van sortir pallasses de sota les pedres, creixien com bolets i es reproduïen com cargols. El Festival va gestar dues criatures: Esse Monte de Mulher Palhaça. Festival Internacional de Comicidade Femenina, a Brasil i el Clownin Festival a Vienna. Amb les retallades o la crisi o qualsevol altra martingala justificativa, el govern andorrà li ho va posar molt difícil a la millor clown que ha donat la nostra petita nació sense estat i, per més destí, Cirque du Soleil se la va endur a voltar pel món. Què hi farem! Moltes estem esperant que el torni a muntar aquí, allà o on els capricis de la fortuna li ho permetin. Entretant (tant de bo poguéssim dir paral·lelament) a València ja van per la 2a Trobada Solidària de Pallasses, amb excel·lent assistència de públici una bona previsió de continuïtat.
Organitzat per la Casa de la Dona, aquesta darrera edició va tenir lloc del 23 al 25 de maig, amb un programa prou ric pels pocs recursos amb que compten les promotores. Un taller de clown, xerrades, match d’improvisació, teatre al carrer, sessió golfa, una manifestació de pallasses —escoltades per efectius de la Guàrdia Urbana que havien de contenir el riure a l’hora de renyar-les— i la gran gala solidària en la que van participar: Mina Granet amb “Glamour exprés”, Cia. Del Redoble Teatre i Titelles amb “Mejor sola que mal acompañada”, Oihulari Klown amb “Desorientadas”, Rosi Cózar representant “Ea!”, De cop i volta amb “Doble cita” i Bandada, les pallasses de PayaSOSpital amb la polifònica “Dónde está Mercè”, que va posar el punt final a la gala i va fer aixecar el públic de la cadira amb la tornada a ritme de salsa “Yo no cambio mi nariz”.
A l’apartat teòric Melissa Caminha i ViriginiaImaz van parlar de la Construcció de genealogies de la comicitat femenina i de Gènere i humor respectivament. Caminha ressalta la necessitat de començar a recollir el treball realitzat per les dones en el terreny humorístic i constata que la representació del clown en l’imaginari col·lectiu ve encara marcada per la figura masculina, blanca i heterosexual. VirginiaImaz, sempre brillant i clarivident en les seves reflexions, destaca que ser pallassa és voler jugar,”i les dones hem tingut menys temps, menys espai i menys permís per jugar, obligades, com hem estat, a la cura i la responsabilitat”. Assegura que a Euskadi no l’ha contractada mai la conselleria de cultura. Sota l’argument “el que fas és per a dones” ho traslladen als departaments de polítiques socials, educatives, sanitàries, lingüístiques o femenines en general. “En canvi —fa notar la pallassa— a ells mai no els demanen si el que fan és per a homes”.
Què ha guanyat la trobada respecte a la de l’any passat? Zahira Montalvo, ànima de la organització, ens comenta la intenció de créixer, d’aquí que la convocatòria actual hagi estat més ambiciosa, i es lamenta per una certa baixada d’energies a l’hora de tirar endavant el projecte. No és d’estranyar. Una trobada d’aquestes característiques requereix un gran desplegament de tasques que, sense pressupost ni recolzament institucional, ha de comptar necessàriament amb el voluntariat. Però, voluntarioses ja ho són i molt les dones clown, a més de divertides. Només calia veure i viure una ciutat de València plena de color —amb predominança del lila—, de rialles i d’innocents bretolades protagonitzades per aquestes personatges capaces de posar el contrapunt esperançador als temps depriments que estem vivint. Caldrà doncs parar més atenció i donar més espai a les bufones (en totes les accepcions del terme), que tenen com a missió presentar la realitat i arremetre contra les injustícies socials fent valdre aquesta poderosa arma que és el riure.
