OPINIÓ
Per Sara Lovera. SemMèxico
En el pressupost 2021 acordat per la Cambra de Diputats van desaparèixer 13 programes destinats a la igualtat.
Van disminuir recursos a la Secretaria de Governació per a la violència contra les dones, van reduir el Programa de Suport a les Instàncies de Dones en les Entitats federatives (PAIMEF) per a la prevenció de la violència i van retallar 350 milions per a 35 cases de les Dones Indígenes i Afrodescendentes (Camis).
És un contrasentit, abandonen els tímids esforços continuats per al compliment de les responsabilitats de l’Estat, dirigits a temperar l’ominós fenomen, de dimensions alarmants: la violència contra les dones i les nenes.
Menys per als Centres de Justícia per a les dones, per a les Alertes de Violència de Gènere, afectació generalitzada als recursos deixant en l’abandó, pressupostari i de política pública, a la meitat de la població.
Xoca amb les declaracions de la Secretaria de Relacions Exteriors que a Mèxic vivim un govern feminista.
La violència de gènere és -entre les nostres desgràcies- mirall claríssim d’una crisi humanitària expressada en la protesta de milers de joves a tot el país, manifestant la seva afartament i desesperació, martell en mà, pels assassinats imparables, la violació, l’assetjament i la desaparició forçada.
La resposta: la retallada i la indiferència. I aquest 25 de novembre, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones, sentirem, novament discursos, promeses i anuncis per eradicar aquesta violència.
La data escollida en la Primera Trobada Feminista Llatinoamericana i de el Carib, celebrat el 1981, a Bogotà, Colòmbia, rememora aquest dia de 1960, quan Pàtria, Minerva i Maria Teresa Mirabal, van ser assassinades pel dictador de la República Dominicana, Rafael Leónidas Trujillo, com a repressió a la seva participació en un moviment contra la tirania. Això va commoure a la societat i va ser fonamental per a la posterior caiguda del dictador el 1961.
Divuit anys després, el desembre de 1999, l’Assemblea General de l’ONU va declarar a el 25 de novembre com a Dia Internacional de la No Violència Contra la Dona, per definir la responsabilitat dels estats. Així va deixar de veure’s com un assumpte privat per a ser un assumpte d’Estat.
Des de llavors, es van fer milers d’accions, des dels governs i la societat. Mèxic pioner en moltes d’elles, algunes de renom, moltes simulades -sense dubte- però avui, quan el discurs i anuncis espectaculars d’accions emergents sovintegen, no s’entén el contrasentit avalat per la majoria al Congrés.
Ni valen ni consideren les protestes, ni aquests fets: tres de cada deu mexicanes han viscut un esdeveniment de violència; els abusos a les nenes ens mantenen en el primer lloc entre els països de l’OCDE per embaràs infantil, i tots els dies onze dones perden la vida per feminicidi.
Inadmissible aquesta conducta de les i els diputats. No els interessa, tot i la bancada femenina i el seu compromís per defensar els necessaris i urgents recursos per amainar la violència contra les dones. A veure.