Quin és el balanç dels últims 25 anys en el tractament dels drets infantils? Indubtablement hi ha hagut èxits, però també romanen situacions de terror que marquen la vida de nens i nenes.
El 20 de novembre, de fa 25 anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Convenció sobre els Dret del Nen (i Nena!). Fet únic en la història de les relacions internacionals, el procés d’aprovació va ser ràpid i gairebé unànime. La van signar molts països, entre ells tan diferents com els Estats Units i Somàlia.
UNICEF, que fins aquell moment havia practicat un assistencialisme paternalista, va aconseguir ajuntar caps d’Estat amics i enemics, fent-los reconèixer els drets de nens i nenes a tenir salut, educació, temps per a jocs, protecció: una mena de Revolució a favor de la infància.
Per descomptat hi va haver diferències culturals: mentre per als països del Nord el treball infantil era prohibit, per als del Sud era moltes vegades necessari i fins positiu, si no hi havia explotació.
Justícia social
Hi va haver diferències en les mateixes Nacions Unides. Mentre la majoria dels funcionaris de mitjà i alt rang del sistema considerava la Convenció com un simple instrument jurídic, per altres era una eina que podia impulsar una major justícia social. Aquesta era la visió de Jim Grant, el director executiu d’UNICEF en aquests anys.
Si la infància d’un país patia fam i explotació, i vivia en cases amuntegades, es tractava d’un problema social de poblacions marginades que els governs no podien ignorar. Per això, els representants d’UNICEF més atrevits, emparats per Jim Grant, convencien els governs a destinar fons per sanejar barriades i millorar l’educació.
Cal recordar que els responsables dels programes acordats, finançats i supervisats per UNICEF, són els governs, encara els corruptes eo incapaços. Ells poden expulsar els funcionaris d’UNICEF quan consideren que “fan política”.
Estratègies i compromís
Gràcies a la visió i compromís de Jim Grant, la part més “polititzada” dels funcionaris d’UNICEF, que de vegades es saltaven els protocols importunant constantment els caps d’Estat a favor de la infància, va aconseguir importants èxits, com unes treves en les guerrilles de centre Amèrica o en les regions ocupades per Sendero Luminoso al Perú, per permetre la vacunació d’infants.
Al Perú hi va haver una impressionant mobilització de milers de dones, capacitades en temes de supervivències infantil, que ensenyaven gratuïtament a altres dones. Això afavoria una major consideració social de les dones i, encara ara, les seves organitzacions de base tenen molt a veure amb la formulació de programes socials.
La Convenció dels Drets de l’Infant, amb l’entusiasme i compromís que va despertar al voltant d’un valor universalment reconegut (la protecció de la infància), va fer pensar per un temps que era possible la transformació del sistema de les Nacions en un sistema supranacional, basats en altres valors compartits per tots els pobles, com la pau, i no seguir dominat per la lògica de poder d’uns quants estats. Però la mort de Grant feu esfumar aquesta possibilitat fins a nous esdeveniments.
El balanç
Quin balanç hi ha d’aquests 25 anys en el tractament dels drets infantils? Indubtablement hi ha hagut èxits, com la reducció a la meitat de la mortalitat de nens i nenes fins als cinc anys, la disminució de la mortalitat materna, l’augment de l’escolaritat de la nena, considerada essencial per afavorir un millorament general de la qualitat de vida.
També es comencen a tractar temes tabús, com la mutilació genital femenina (MGF) en alguns països de religió musulmana o els abusos sexuals per part de capellans de l’Església catòlica. Però segueixen essent dramàtics els problemes dels nens soldats en molts països d’Àfrica, el matrimoni primerenc de nenes en alguns països àrabs, la prostitució de nens i nenes per al turisme asiàtic, entre d’altres.
Visió global
Recentment, a l’Estat espanyol es va denunciar que s’ha arribat a una pobresa infantil del 30%. És una dada preocupant, que no es pot resoldre amb una simple recol·lecció d’aliments. Una altra vegada cal una visió global que connecti els índexs de desenvolupament humà (el benestar de les persones) amb els índexs econòmics (pressupostos públics sense dèficit, producció).
És fal·laç el “creixement de l’economia” si és paral·lel al creixement de la pobresa infantil. Governs i funcionaris públics, així com la societat civil, han de recordar protegir la infància, fet que implica com a primer objectiu donar resposta a la desprotecció de familiars (mares i pares i avis i avies), que pateixen l’atur i el desnonament.
