OPINIÓ
Aquest 20 de setembre – arran de la repressió de l’Estat espanyol a les nostres institucions – vam viure una regressió als anys més foscos de la nostra història, però també un retorn a la mobilització permanent, a l’alegria, a la fermesa i a les xarxes de suport.
Les dones hem sortit sempre al carrer per defensar els nostres drets. Potser no som les cares més visibles en els càrrecs formals i ens podem sentir allunyades de les institucions, però quan aquestes baixen al poble i n’obeeixen la seva voluntat no podem fer més que defensar-les amb les nostres úniques armes: els nostres cossos i les nostres paraules.
Catorze hores mobilitzades, amb les amigues, amb la família, amb les companyes… retrobant-nos als carrers de Barcelona i de molts altres pobles i ciutats que desprenien aquella llum i olor característica dels moments revolucionaris.
Ahir va ser un punt de no retorn a la nostra vida quotidiana. Ahir va ser un punt de no retorn a tot allò que ens pensàvem que havíem deixat enrere amb el franquisme: submissió, silenci, censura, quedar-nos a casa.
Per nosaltres, que creiem en tots els canvis positius i de transformació social que ens portarà la República Catalana, ahir va ser un punt de no retorn a un estat controlat per la Conferència Episcopal que ataca sistemàticament els nostres drets sexuals i reproductius.
Un punt de no retorn a la pobresa amb rostre de dona, a la bretxa salarial del 25% i a les pensions desiguals que ens mantenen en la precarietat o en la dependència econòmica.
Un punt de no retorn ala feminicidis: al horitzó hi tenim una República unida per eradicar-los des de la base amb un pacte d’estat contra les violències masclistes.
Un punt de no retorn al repartiment desigual del treball domèstic i de cura i a la seva manca de reconeixement (una abraçada a totes aquelles dones que no vau poder sortir al carrer perquè havíeu de cuidar de criatures o de gent gran i que vau repicar lea cassoles amb l’energia imparable de qui necessita que canvïin les coses).
Potser es dirà que tot això són somnis i utopies, però el que tenim clar és que ahir va ser un punt de no retorn per la participació de les dones catalanes. Com sempre, vam baixar als carrers a defensar la democràcia. I quan votem el proper 1 d’octubre – perquè no en tenim cap dubte, votarem – iniciarem un procés de transformació social on per primera vegada a la història serem partícepes del disseny de les nostres institucions. I les farem nostres, pensant en les dones: les farem feministes.
