Per Norma Rangeri. Sinpermiso
La senadora Liliana Segre, que va pronunciar el discurs d’obertura de la XIX legislatura des del més alt escó del Senat, cent anys després de la Marxa sobre Roma, va confessar que tenia una sensació de vertigen, que compartim.
També ens sentim desconcertats en presenciar el pas del testimoni del nou president del Senat, Ignazio La Russa, gelós defensor de la memòria feixista.
Amb paraules senzilles, contundents i partisanes, la senadora Segre va resumir el significat profund de les nostres arrels republicanes, des de Piero Calamandrei [jurista antifeixista del Partit d´Azione] fins a Giacomo Matteotti [polític socialista assassinat per sicaris feixistes l’any 1924 ] Fou un discurs important, de gran valor simbòlic (que hem publicat íntegrament).
El fet que el bàndol polític que ha de representar les institucions republicanes nascudes de la Resistència sigui el que mai no s’ha sumat a la celebració del 25 d’abril, ni a la del Primer de Maig, pedres angulars de la nostra Constitució, antifeixista i fundada a la feina, és una dolorosa dutxa freda de dura realitat que ofereix aquest baptisme parlamentari de la nova majoria.
Ha estat un traspàs de poder esgarrifós, encara que s’hagi produït d’acord amb les normes democràtiques, després d’una votació popular que ha lliurat als hereus de la República feixista de Saló la tribuna com a primer partit del país.
És una primícia dramàtica, de què l’esquerra dividida i el PD tenen tota la responsabilitat.
El president del Senat acabat de triar va defensar obertament la seva història política, i va citar les tesis exposades pel comunista (en el seu discurs d’elecció com a president de la Cambra) com un suposat gest dirigit a la reconciliació nacional. Luciano Violante A continuació, La Russa va oferir a la senadora Segre un ram de flors com a senyal d’agraïment, assegurant que aplaudia cada paraula del seu discurs (una mentida amb prou feines vetllada pel bon decòrum).
El nou camí de la dreta italiana ha començat oficialment, encara que amb un clamorós fracàs polític de Forza Italia, que va votar en contra de la Russa (el lloc del qual volia Berlusconi per a si mateix), però que no va poder impedir la seva elecció pel “suport vermell” que li va brindar estratègicament l’oposició.
Tot i això, és tal com era en època de Berlusconi: tornem a ser el laboratori de la dreta a Europa.
Liliana Segre, nascuda a Milà el 1930 i degana per edat del Senat italià, va ser expulsada de nena del seu col·legi per les lleis racials promulgades pel règim de Mussolini el 1938. El 1944 va ser deportada al camp d’extermini d’Auschwitz, en què van ser assassinats el seu pare i els seus avis paterns. Alliberada l’1 de maig de 1945 per l’Exèrcit Rojo, va tornar a Itàlia, establint-se a la regió de les Marques. El 2018, en complir-se el vuitanta-aniversari de les infames lleis racials, va ser nomenada senadora vitalícia pel president de la República, Sergio Mattarella.
*Norma Rangeri Directora des de 2010 del diari italià “il manifesto”, en què porta treballant des de 1974, primer com a crítica de televisió, experiència recollida al seu llibre “Chi l´ha vista? Tutto il peggio della tv dóna Berlusconi a Prodi’ (o viceversa)”, Milà, Rizzoli, 2007.
Font:
il manifesto, 15 d’octubre de 2022
Traducció:Lucas Antón
