OPINIÓ
No puc oblidar-me de les mobilitzacions de les mares amb filles desaparegudes, assassinades, sense justícia; ni amagar que hi ha les mares dels 43 de Ayotzinapa que no es consolen naturalment; ni desestimar a les que moren abans, durant o després del part.
O aquestes mares que han convertit la seva indignació en desesperança i coratge, com les de l’incendi de la llar d’infants ABC a Hermosillo.
A les mares que em fan mal s’hi sumen les mestres, les mentores, les sàvies i les humanes que obren camins, que a més ensenyen amb la seva experiència, les que aconsellen només per aconsellar; a les que donen només per donar o obren una petita porta perquè alguna es desenvolupi o sigui beneficiada. I només rep desagraïment i oblit.
I si les aplego: les mares i les mestres. La primeres mares individuals, les que volem o patim, reals i simbòliques que en un procés, no essencialista, són l’exemple, el pal on recolzar-se, les ancestras que, com Rosario Castellanos, que va néixer fa 90 anys un 25 de maig, ens va deixar el seu Etern Femení i la seva Poesia no ets tu; al maig on les nostres col·legues, algunes ja mortes, ens van deixar el 28 per reflexionar pel dia de la salut de les dones, un 28 de maig per saber que la mort materna és evitable, com és evitable el conflicte amb qui dóna i ensenya; com evitable és la ingratitud.
Al maig em fa mal la ingratitud entre dones, tant com la mort materna o la desaparició d’una germana. I la ingratitud com desagraïment, que Marlene Dietrich reconeixia: “Més dur que els revessos de la fortuna, és la cruenta ingratitud” i Martí Luter afegia: ingratitud, supèrbia i enveja, “quan mosseguen deixen una ferida profunda”, en qui les viu o sent o contra qui s’exerceixen. Per a Kant la ingratitud és l’essència de la vilesa.
I és aquesta ingratitud que es viu individualment, de baix a dalt per l’oblit d’un favor, d’un ensenyament, pel disbarat a no reconèixer en aquesta persona la seva amabilitat o ajuda i també la ingratitud de dalt, de les que tenen poder o coneixement amb les de sota, com les seves assessores, ajudants o estudiants que sense elles la tasca no podria fer-se. I la ingratitud, això que per a José Ortega i Gasset és el defecte humà més greu, quan s’expressa socialment és devastadora.
Només dades soltes en una societat adoradora de la mare: encara prop del 30 per cent dels parts a Mèxic no succeeixen en un hospital; només el 8.7 per cent de les dones majors de 60 anys reben una pensió; unes 700 mil dones exposen la seva vida a l’interrompre un embaràs perquè aquesta interrupció és un delicte i hi ha moltes d’elles enfrontant processos judicials.
Jo que les penso, a les que són milers i a les concretes, em dol que no existeixi, com deia Rosario Castellanos, una altra manera de ser humanes i lliures. Maig em recorda que les dones de la meva vida em van donar força física i moral; confiança en el cor i en els sentiments; suport i crítica professional, sense les quals no seria res.
El que Maria-Milagros Rivera Garretas crida l’ordre simbòlic de la mare. Com en la història del món, controlada majoritàriament pels homes i el poder, les dones, diu Maria-Milagros, ens han deixat una genealogia fantàstica: moltes dones al llarg de la civilització han lluitat contra les conductes imposades, han fet vida a part l’ordre donat i ens han fet hereves de força i capacitat.
Entre elles, la meva mare i la meva àvia paterna, que a més de ensenyar-me la vida, em van ensenyar a treballar, a pensar en distribuir, no com a mare tradicional i confiar en la llibertat i el lliure albir; a triar i a tenir horitzó; he d’agrair infinitament a les que em van forjar amb ètica i inquietud intel·lectual i periodística, a les meves mestres: Dolores Cordero, Adelina Zendejas, María Luisa la China Mendoza i Sara Moirón. A qui va refinar críticament la meva audàcia, la meva mestra Teresina de Barbieri.
Les que em donen suport, creuen en mi, sense les seves propostes no soc ningú. Aquestes són tantes i tan variades que no puc anomenar-les. Amb tota humilitat, sabent que la gratitud no és vassallatge, i que tampoc la gratitud disminueix la meva capacitat i intel·ligència, he de reconèixer en el mes de maig a les meves iguals, les meves amigues, de qui aprenc, en positiu i negatiu, des de fa lustres, en tots els camps, especialment el del periodisme i el feminisme. A elles aquest mes les inclou per mestres, mares simbòliques, filles indirectes o també simbòliques.
Finalment, maig em fa recordar la meva infància i la meva disciplina. Els meus llibres i els meus amors. Recordar la riquesa de comptar amb una filla de les meves entranyes i 3 nétes, un infinita riquesa on la transcendència no és que les acaroni 24 hores o les sostingui en la seva vida quotidiana, sinó en aquesta oportunitat d’establir llaços humans que ens condueixin a espais amorosos, sans i no ingrats, perquè com deia la ingratitud conspira contra la democràcia, el bon viure i el progrés de les dones. Així de simple.
