Entrevistem Maria Zafra, des de 2022 directora i programadora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona. Porta a l’equip des de l’any 2007. És realitzadora, entre les seves pel·lícules es troben els curtmetratges experimentals “Memorias, norias y fábricas de lejía” (2011) i “El recolector de recuerdos” (2011) i el llargmetratge documental “Arreta” (2016). La Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona s’organitza fa 34 anys des de la cooperativa Drac Màgic.
El lema d’aquest any és “Les herències rumiants”. Què significa mastegar o repensar de nou el llegat audiovisual de les feministes dels anys 70?
Si, justament aquest any que tenim el 50 aniversari de les primeres jornades feministes a Catalunya, pensàvem com ens relacionem, perquè volíem fer una mostra que hi estigués vinculada, però al mateix temps qüestionem aquestes herències, que és una cosa molt del feminisme també. Vam començar a donar-li voltes i vam arribar a aquesta idea de les herències rumiants, allò de mastegar, de passar pel cap, però també pel cos. Tot això que hem anat heretant tant a nivell polític com a nivell fílmic de representació, de creació. Com ens ha passat pel cap i se’ns passa pel cos i com ens hi relacionem ara i des d’una manera crítica, a la vegada que amb molta cura, de tot aquell llegat, tota aquesta herència. Vam començar a jugar amb aquest concepte i ens inspirem també en una companya que és la Lucrecia Massó que parla de les epistemologies rumiants, de com el temps com les vaques que rumien. I el temps que has de donar-le les coses i com passen pels diferents estómacs. Em sembla que és un concepte molt interessant, en donar-nos temps, en com ens relacionem, asseure’t a la sala del cinema, prendre el temps de mirar, no pensar, mastegar…
Ja fa uns anys que les directores barregen realitat i ficció en un mateix film. Per què creus que les directores actuals trien aquesta manera d’explicar front les categories diguem-ne clàssiques?
No és una cosa d’ara, aquest trencament de gèneres, trenquem gèneres en molts sentits i això des de la mostra sempre ens ha interessat molt. Aquestes formes que no tenen a veure amb el cànon estipulat de com s’han de fer les coses, sinó que tenen a veure amb trobar. El llenguatge que com creadores i per aquesta pel·lícula que es vol fer té sentit, en les històries que han de trobar un llenguatge. Cal trencar amb els llenguatges i crear-ne un de propi inspirat, molt segurament en el que altres han fet abans, perquè totes sabem que creem inspirades en altres. Continuar qüestionant-se els formats, els gèneres, les formes de representació. A la mostra des de sempre ha estat una qüestió central i és una de les línies que tenim. De fet, les películes que ens agraden més i que normalment programem són en aquests llocs fora de la norma, és el que ens sembla més interessant a nivell de reflexió.
Com pot el cinema de dones ser una eina de suport mutu en el context social i polític actual?
El cinema és un espai on podem imaginar-nos i això és fonamental. La imaginació política ara mateix és el que més necessitem en moments. Tanta foscor com la que estem travessant i estem vivint, poder imaginar juntes, poder qüestionar-nos des de la cura i imaginar juntes propostes polítiques i radicals i futurs possibles. Això és el que més necessitem i això el cinema ho possibilita. Un espai de creació d’imaginaris, de creació de narratives, de creació d’històries. Pots contar la història que vulguis contar, pots imaginar la història que vulguis imaginar, explicar-la de la manera que vulguis. I això ara mateix és únic, és fonamental, és una eina que no podem deixar de fer servir i de fer posar-la al centre, aprendre-la. Fer-la entre totes i fer-la de la manera que tingui sentit per les generacions que estem, per les que han estat, per les que vindran, com continuar, no deixar-la en mans de de gent que no vol que imaginem ni que pensem que poguem viure felices.
La mostra des del principi, heu dit que les dones sempre han estat presents en la creació audiovisual però que han estat esborrades sistemàticament .Tu creus que que s’està aconseguint revertir aquesta amnèsia històrica gràcies a la Mostra, en especial la secció Persistències Fílmiques?
Jo crec que no només gràcies a la Mostra, també gràcies a una feina dels moviments feministes i de de la crítica fílmica feminista i de molta gent i molts col·lectius que han posat molta feina i molta persistència i per nosaltres. Per això nosaltres parlem de persistències fílmiques perquè és un un tema de persistència en recuperar les figures i continuar recuperant-les perquè contínuament tu pots recuperar una figura, passen 10 anys i és com si mai se n’ hagués parlat, per això parlem de persistència. Hi hagut un canvi, si mirem la presència actual de directores i tota una recuperació, una nova genealogia fílmica. Té a veure amb aquesta feina que ha fet la Mostra i que continuem fent, i té a veure amb una xarxa de suport també. Saber qui està recuperant una pel·lícula i una cineasta i explicar-nos que això està passant perquè l’altra pugui agafar aquests materials i projectar-los. Hi ha molta consciència que això és una feina fonamental i que hem de persistir en fer-la.
El 2022 vau publicar el llibre Un recorregut pels feminismes fílmics (es pot trobar en català, castellà i en anglès en la versió pdf)per commemorar els 30 anys de la Mostra, quins nous debats han entrat que abans no hi tenien tant de pes?
Sincerament crec que no hi ha debats nous, sinó noves perspectives dels debats que són cíclics. Continuen apareixent temes, el tema del subjecte dona en les converses i en com ens definim, per exemple, i això no és actual. És tota una tradició de pensament, de crítica, de reflexió, del plural, el transfeminisme,… el que tenim són noves perspectives, noves reflexions en el debat. Hi ha tot el tema dels conflictes de qui i com parlar, com fer servir la llengua per no treballar a favor del conflicte, sinó crear noves formes de parlar-nos, d’explicar-nos, i com les pel·lícules també fan això i quins en són els límits. Quin tipus de narrativa, de reflexions volem, de personatges, de construccions, d’identitats. Tot això és el que sempre hi ha estat, les reflexions van creixent, anem creixent en perspectives. En la mostra l’equip de programació som un equip intergeneracional, les perspectives generacionals són molt diferents i això és molt enriquidor perquè tenim unes discussions meravelloses. Això és fonamental per poder créixer juntes, posar tot això damunt la taula. Quan estem parlant de cinema i de representació, què volem mostrar al públic i perquè considerem que una película s’ha de projectar i com l’acompanyem, en quin context, com això realment connecta amb el què està passant ara aquí en la ciutat. En el moment actual per nosaltres és fonamental, el que és diferent en fer una programació feminista, una programació cinematogràfica des d’una perspectiva feminista o que no ho sigui.
Marta Selva i Anna Solà han estat dirigint la Mostra durant 25 anys, posant els fonaments, com heu gestionat el relleu generacional, per no perdre’n l’essència?
Ha estat molt orgànic. Ho estem portant amb temps i d’una manera bastant orgànica, donant-nos temps per anar aprenent les que entrem noves i elles desaprenent, deixant anar rols i formes de fer de molts anys. És un procés en el qual estem tenint molta cura de totes les parts, com fer-ho per no perdre tot allò que és tan enriquidor, perquè és molt valuós.
Als inicis de la Mostra als anys 90 tot era una setmana hiper intensa a la filmoteca i ara és un procés durant l’any. Aquesta evolució del format ha canviat també la manera com el públic consumeix el cinema de dones, el cinema feminista?
Ha estat un procés que ha tingut moltes bases. De fet, en els últims anys hem intentat trobar un punt entremig, aquesta setmana més forta, les sessions a les places i després a la tardor. Tornar una mica a tenir aquesta setmana forta, però el canvi té a veure molt amb intentar fer un festival més humà, de mida humana. Aquests grans esdeveniments que es fan en una setmana i que són, no sé si 10 sessions en paralel es fan impossibles. Poder assistir a tot…no pots encabir-ho en una vida en la que has de treballar, has de tenir cura d’altres persones, has de tenir cura de tu mateixa, d’anar a comprar, de cuinar… és impossible! Volíem imaginar una altra manera de poder fer un festival, compatible amb la resta de la vida i que es pugui anar a vàries i diferents sessions; si en un moment no pots hi haurà sessions en un altre moment de l’any a les que puguis assistir, inclús hi ha una continuïtat ara al maig que tindrà ressonàncies en les projeccions que estarem fent a la tardor. I això també et pot permetre anar construint un discurs i una reflexió en l’espai d’exhibició. Que sigui amb més cadència, amb més continuïtat.
