Foto: Ernest Cañada
El treball de les cambreres d’habitacions és essencial per al sector turístic, però és molt poc allò que els hostes dels hotels saben d’elles.
Tampoc el gran públic és conscient de la duresa del seu treball, i que després de 20 o 25 anys de professió és difícil trobar una cambrera que no pateixi forts dolors, no estigui sotmesa a un estrès greu o no necessiti medicar-se per aguantar la seva jornada laboral.
En el marc de la preparació d’una campanya internacional sobre les condicions laborals de les cambreres de planta que impulsarà Rel-UITA, vaig visitar recentment Platja de Palma, Mallorca, per a entrevistar-me amb treballadores d’aquest sector.
Vaig contactar amb elles a través de Comissions Obreres i UGT. Platja de Palma és una de les principals destinacions de sol i platja a la Mediterrània. Els hotels, que en temporada alta allotgen milers de turistes europeus, especialment alemanys, se succeeixen un rera l’altre al llarg de quilòmetres. La concentració de treballadors és també molt important.
“No puc amb la meva ànima”
En els relats sobre el seu treball les cambreres d’habitacions es queixen sobretot de la càrrega que suporten: netegen de 18 a 24 habitacions al dia, tot i que expliquen que hi ha hotels on el nombre és superior; també s’ocupen de les zones nobles, les àrees comuns que utilitzen els hostes.
Dolors Ayas, de 57 anys, treballa per a una de les principals cadenes hoteleres de les Balears. Diu que “el més dur és moure els llits de fusta, que són molt pesats. Són 50 llits cada dia. I els matalassos també pesen com un mort, és horrorós. Hi ha dies que no puc amb la meva ànima”.
Una altra treballadora, Soledad Castro, que neteja 24 habitacions al dia, descriu el seu treball com “angoixant”.
No totes les habitacions impliquen la mateixa dedicació: les sortides dels hostes obliguen a fer un treball més a fons. I com que els turistes cada vegada passen menys dies allotjats s’incrementa la freqüència.
“Cada dia tenim quatre o cinc sortides, i això no hi ha qui ho aguanti”, diu Isabel Moreno, cambrera de planta des de fa 22 anys.
Angelina Alfaro, amb més de 30 anys de professió, detalla: “El temps està tot mesurat: 30 minuts per sortida i 10 per habitació normal. Però si un dia has de fer més de quatre sortides la teoria de l’empresa ja no quadra” .
De fet, la intensitat amb què han de treballar és un altre dels problemes de les cambreres d’habitacions.
Més treball per menys personal
Emilia Ortega explica que “el ritme de treball és molt intens, exagerat, anem sempre a contrarellotge”.
El temps que tenen per fer la neteja de les habitacions és molt curt, aprofitant quan surt el turista: “Tenim quatre o cinc hores per fer 20 habitacions”, explica Isabel Moreno.
Amb una plantilla més gran no seria necessari forçar tant el ritme de treball de les cambreres, denúncia Pepi Lora: “On es necessiten 20 cambreres ara n’hi ha 14 o 15”.
Soledad Castro expressa també l’estat de malestar que provoquen aquestes condicions: “Quan al matí et donen la llista de feines, et picaries de cap a la paret. Genera molta frustració no poder fer bé la feina que tens. I això provoca molta tensió “.
Així, la duresa de la feina i les condicions en què es realitza tenen un fort impacte en la salut de les treballadores.
Esforç repetitiu i estrès
“Anem sobrecarregades, fem una feinada, i el cos et passa factura”, reafirma Angelina Alfaro.
D’una banda hi ha les afectacions derivades de la repetició d’uns mateixos moviments amb càrregues pesades, que repercuteix en lesions diverses a l’esquena, cervicals i braços. I de l’altra la situació d’estrès i malestar psicològic.
La conseqüència és que pràcticament totes les cambreres acaben medicant-se per poder suportar el treball.
“Estem fetes pols i treballem cada dia a força de pastilles. Jo prenc pastilles pel reuma, antiinflamatoris i també per al cor, perquè vaig molt estressada”, així de contundent es manifesta Dolors Ayas.
Medicaments, una segona pell
Una cosa molt similar expressa Isabel Moreno: “Totes portem medicaments al damunt. Jo l’ Espidifren per al dolor i altres pastilles per a l’ansietat. Al matí em llevo i em prenc les meves pastilletes. És que el cos et fa mal. Llavors et prens les pastilles i així és com aguantes “.
Aquest recurs a la medicalització també l’expressa Maria González, que després de 16 anys com a cambrera relata que ja li han fet dues operacions a la zona lumbar i una altra del túnel carpià.
“A mi els doctors m’han dit que sóc addicta als medicaments, perquè n’he de prendre al matí, al migdia ia la nit, tots els dies. Fins i tot pegats de morfina m’han posat. A les 7 del matí ja m’estic prenent la pastilla perquè em fa mal tot el cos”, diu.
El problema de fons té a veure amb un model de gestió turística en el qual es redueixen cada vegada més els costos laborals.
Així ho denuncia Dolors Ayas: “Quan nosaltres vam començar, el treball era més lleu, però ara els ritmes han augmentat. Els empresaris cada vegada volen més. Es fixen uns diners que han de guanyar a l’any i el que estigui per sota d’això són pèrdues. Jo veig els hotels plens i ells diuen que sempre hi ha pèrdues, i sempre en volen una mica més “.
El turisme responsable no pot ser un producte turístic més, comença aquí, en el més bàsic, en les condicions laborals dels treballadors i treballadores del sector.
