Per Soledad Jarquin. SemMexic
Quan els escàndols brutals sobrepassen les notícies, el quefer periodístic sembla arrossegat a la llera d’un riu furiós, alimentat pels mateixos successos, inqualificables gairebé sempre, descomunals en altres. “Allò que és periodístic” està tocat per la ingerència d’influencers – no periodistes- amb anàlisis saberuts que prenen de les notícies per abonar a trencar la llera del riu noticiós que acaba desbordat entre confusió, desinformació i, pitjor encara, en la polarització d’idees entre “bons” i “dolents”, sense que ningú sàpiga del cert quí és quí a les aigües del riu.
La meva àvia Luxa, que era sàvia per vella, deia una cosa simple com això que no es pot tapar el sol amb un dit. Avui a tots els mitjans i cercles es comenta que això del governador de Sinaloa, Rubén Rocha Moya, jo diria un strike cantat, era una tempesta anunciada, un assumpte indefensable.
El primer escàndol va succeir a Chihuahua amb la governadora María Eugenia Campos Galván, més coneguda com a Maru Campos. Acusada políticament d’una possible traïció a la pàtria per la ingerència d’agents de l’Agència Central d’Intel·ligència, CIA, davant un crim de narcotràfic. Això es va saber després d’un accident on van morir dos dels quatre agents de la CIA. Ara l’exdirector d’operacions internacionals de l’Administració per al Control de Drogues (DEA), afirma que la governadora sí que sabia d’aquestes operacions a Chihuahua. Bomba!
Així que la governadora hauria sol·licitat, per compte propi, sense autorització de la Federació, la participació de l’Agència Central d’Intel·ligència del país veí del nord, trencant les lleis nacionals. El pitjor va ser que Campos Galván no va assistir a un acte anomenat “A dialogar” al Senat mexicà.
Una mitja part. L’explosiva i presumible equivocació de la governadora Maru Campus, que sosté un dels pocs bastions del panisme, una governadora que guanya eleccions al mig dels triomfs de Morena, és a dir, sempre va estar a l’ull de l’huracà. Per això, dins del feminisme, el corrent ideològic del qual és l’esquerra real, l’únic que podria preocupar és el resultat. Si ella és considerada culpable de “traïció a la pàtria” ho seran també totes les dones que estan en política. Fenomen que, per cert, s’aplica en el cas de la presidenta Claudia Sheinbaum. Perquè quan un home s’equivoca ho fa ell tot sol; però quan una dona s’equivoca, ho fan totes les dones, com ja ho va explicar fa unes dues dècades l’acadèmica Marta Lamas.
Estàvem al capítol Maru Campos de la nostra tragicomèdia política, quan a través d’una cort federal, del districte de Nova York, el govern dels Estats Units d’Amèrica del Nord, llança una altra bomba en formalitzar una acusació contra el governador Rubén Rocha Moya, un senador per aquesta entitat Enrique Inzunza Cázares i vuit funcionaris més vinculats amb la seguretat! Però segons ell mateix, el governador sinaloenc va sostenir que no passarà res.
Torno al riu regirat i furiós. Em preocupa de debò aquesta voràgine d’informació i desinformació que polaritza el país, el mal és tan gran que des de fa temps tenim conseqüències que no són cosa menor. Tot i això, reitero, cap persona pot enganyar-se a si mateix. Parafrasejant un llibre escrit després del moviment social de 2006 a Oaxaca, diria que avui ho vam veure i ho vivim (Ho vam veure, ho vivim. Narracions en Moviment Oaxaca 2006. Publicació d’Oaxaca Lliure i Revolucionem Oaxaca).
Vivim en dos Mèxics, un oficial, que es diu d’esquerra, amb les seves xifres sobre el que més preocupa, la violència. Amb Morena la idea és que les xifres van a la baixa quan es tracta de violència sistemàtica contra homes i dones, que a més a més busquen mesurar gairebé de la mateixa manera. La seva idea també és sostenir que hi ha menys pobresa i que estem millor que abans, és a dir, millor que amb el priisme i el panisme. A l’oposició, conformat per un desfigurat grup de partits polítics, que es qualifica de conservadors i de dreta, les coses són d’una altra manera, res no ha anat a la baixa, ni la violència ni la pobresa, entre milers de temes. Entre aquests grups polítics no hi ha terme mitjà.
Però aquesta esquerra i aquesta dreta no són pas tot el país. Hi ha una franja d’habitants que enfronten una realitat diferent de forma quotidiana i els exemples de la qual pul·lulen cada dia. Aquí hi ha un valuós filó informatiu per als mitjans que ens pot donar perspectives diferents davant dels fenòmens que avui vivim. És difícil pensar en la no partidització dels mitjans i dels influencers, que sabem no són ni innocus ni innocents.
Tot i això, davant d’una polarització del país amb costos terribles, més que pujar-nos al riu mediàtic entre els bons i els dolents, els qui informen i els que comuniquen estem obligats a oferir noves alternatives, altres punts de vista, veus diferents a la que ens ofereix l’espectacle de la política avui dia, perquè hi ha una realitat, no estem, com crèiem, preparats per al debat.
A veure quines novetats tenim més endavant.
Foto portada:© María Fuentes/ Unsplash
