Per Dixie Edith. SemLac Cuba. Foto: SEMlac Cuba
Aquesta és una violència es complexa i s’agrava en el cas de dones d’edat molt avançada, amb deteriorament cognitiu, discapacitat intel·lectual o que viuen soles.
Les dones grans pateixen diferents tipus de discriminació i violència, tant per la seva edat, com pel fet de ser dones. En un país envejat demogràficament com Cuba, aquesta realitat demanda una atenció urgent, considera la jurista Yisel Muñoz Alfonso.
“El gènere i l’envelliment estan estretament connectats a la vida social, de manera que cadascú només es pot entendre completament en relació amb l’altre, la qual cosa significa que la violència de gènere no desapareixerà amb l’edat”, explica la doctora en Ciències Jurídiques i professor titular de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat Central Martha Abreu, a la província de Villa Clara, a poc més de 300 quilòmetres de l’Havana.
En la seva opinió, qualsevol estratègia per erradicar aquestes formes de violència ha de confrontar les creences culturals, les estructures socials que les perpetues i els mites o falses creences associades al gènere, difícils d’eliminar en els imaginaris socials.
Quines són les formes més comunes de violència que s’enfronten a les dones majors a Cuba i per què romanen invisibles en l’àmbit familiar i comunitari?
Encara que les dones majors són molt diverses -i també ho son les seves necessitats i experiències-, moltes de les dificultats que pateixen tenen el seu origen en una mateixa estructura social edatista i sexista. Això determina la seva condició de vulnerabilitat i que es produeixin diverses manifestacions de maltractament.
En primer lloc hi ha el maltractament verbal, relacionat estretament amb la violència psicològica, que adopta formes com cridar, insultar, ridiculitzar, humiliar, criticar constantment, silenciar, amenaçar de retirar l’afecte; l’aïllament o l’abandó.
També culpar, infantilitzar, no respetar les seves creències, decisions i idees, així com formes també no verbals com ignorar, donar tracte de silenci i de rebuig. Aquestes manifestacions produeixen angoixa, pena, estrés, sentiments d’inseguretat i baixa autoestima, a més que atenten contra el respecte a l’autonomia de la persona.
Una altra forma amb alta incidència en el context nacional és la violència econòmica. S’expressa en l’explotació financera, el mal ús o l’apropiació indeguda de recursos econòmics per part de familiars, cuidadores o extranys; l’ús de mitjans financers per controlar a la persona i el robatori o l’ús ilegal o inapropiat de les seves propietats.
A vegades es coacciona a la persona per adoptar decisions sobre el seu patrimoni, inclòs es pressiona amb els béns i immobles a descendents o familiars, sota amenaça d’abandonament o a través d’enganys, amb un compromís futur de cura.
La tercera forma és l’abandonament negligent: el rebuig a continuar o completar el suport en les cures d’una persona major, ja sigui de manera voluntària o involuntaria. Això inclou no cobrir les seves necessitats alimentaries, aïllar-la de familiars o amics i obviar les seves necessitats d’esbarjo.
Aquesta situació adquireix més gravetat amb la migració creixent i l’absència de persones responsables, fet que carrega el familiar que en té cura. Quan no està present, la responsabilitat és sobre un tercer, a vegades sense vincles afectius.
Una altra manifestació important en relació amb l’abandonament i la negligència és el tracte inapropiat: que els seus problemes de salut no siguin atesos de forma adequada o no se’ls suministrin els medicaments necessaris. En aquest context, és crucial ressaltar la situació dels adults grans amb deteriorament cognitiu, que requereix una major dependència de qui en té cura.
Moltes d’aquestes formes de violència són menys visibles perquè es naturalitzen al llarg dels anys i parteixen d’una infrarepresentació de les dones grans. Son comportaments sostinguts en les relacions familiars i en les representacions socials sobre el rol de la dona gran, la seva condició de cura i la seva atenció a la família, fet que relega les seves necessitats a un segon pla.
Aquestes formes de violència acostumen a denominar-se de “baixa intensitat”, perquè no generen una resposta penal o més severa en l’ordenament jurídic, però cal tenir-les en compte pel seu impacte en la vida familiar personal i en l’exercici dels drets de les persones adultes grans.
Quins factors culturals, econòmics o institucionals contribueixen a l’abús de dones grans normalitzat o minimitzat?
Són diversos i s’assenten en una estructura patriarcal que perpetua els rols femenins i masculins sexistes. Aquests patrons no desapareixen en la vellesa, sinó que s’aguditzen i les mateixes dones grans els reprodueixen en algunes ocasions.
A Cuba, la convivència obligada a l’habitatge és un factor que contribueix a crear un cicle de violència a l’entorn familiar. Diverses generacions resideixen juntes i, encara que la dona gran sigui propietària, ha d’acollir a casa seva familiars per vincle afectiu, però també moltes vegades per obligació legal.
Un altre element cultural important és la negativa d’aquestes persones a denunciar fills, néts, germans o altres agressors, fins i tot davant de robatoris, maltractaments físics, aïllament o descuit. Darrere hi ha els mites dels sacrificis de les mares.
Són molt pocs els processos iniciats a instància de mares o àvies; fins i tot quan acudeixen a serveis de consulta o institucions, la seva intenció no és actuar de manera formal contra els qui els fan mal. S’oposen a mesures severes i busquen resoldre el problema mitjançant mediació familiar, per aquesta concepció de la maternitat i la idea que els problemes de la família són un assumpte privat.
La desproporcionada feina de cura no remunerada que assumeixen les dones al llarg de la seva vida –moltes vegades les impedeix tenir una ocupació amb ingressos propis– té un impacte significatiu en els seus recursos econòmics, amb serioses implicacions per als seus drets a la vellesa. Això genera temors i indefensió.
La crisi econòmica influeix amb més intensitat en les dones d’edat, que solen tenir pensions molt baixes. Això genera una dependència dels familiars i les exposa a maltractaments. La situació és particularment complexa per a les persones molt avançades, amb deteriorament cognitiu, discapacitat intel·lectual, o que viuen soles.
En el context institucional no s’estudia prou el tema de l’edat i el gènere, ni es fan servir estadístiques sobre aquestes manifestacions de violència. Tampoc no hi ha prou articulació entre els diversos actors socials i institucionals per generar mesures de protecció a la dona gran víctima de violència.
La violència no criminalitzada, les expressions de la qual no s’emmarquen en tipificacions delictives, moltes vegades no troba una resposta adequada en l’ordenament jurídic. És complex detectar-la, ja que sovint ni les mateixes víctimes -ni els seus victimaris- la identifiquen.
En el context penal sí que hi ha tipificacions per a la violència criminalitzada, però amb això no n’hi ha prou si no es desencadena el procés, si no es valora la transcendència del maltractament sobre la dona adulta gran i no es considera que són delictes amb violència de gènere implícita.
Quines estratègies de prevenció i atenció es podrien implementar a Cuba per garantir que les dones grans tinguin accés a suport, protecció i espais segurs on denunciar la violència?
Tot i que des del 2020 s’han estructurat eines de política pública sobre violència de gènere i intrafamiliar i normes jurídiques que expliciten el seu tractament en l’àmbit jurisdiccional, un examen detingut evidencia que no hi ha una mirada particular al maltractament en les dones grans.
Dones adultes grans
La prevenció ha d’operar, en primer lloc, a nivell comunitari, amb les comissions de polítiques socials, el treballador social i les organitzacions que funcionen a aquest nivell, opina Muñoz Alfonso.
Les circumstàncies econòmiques, la solitud, el deteriorament cognitiu i la vulnerabilitat més gran no formen part de les estadístiques.
Constitucionalment, els drets de les persones adultes grans estan reconeguts i el Codi de les famílies dedica un títol als seus drets en l’àmbit familiar. Però no n’hi ha prou, ateses les particularitats d’aquest grup d’edat; i en les dones específicament, on s’intersecten el gènere i dissimils condicions.
La prevenció ha d’operar, en primer lloc, a nivell comunitari, amb les comissions de polítiques socials, el treball social i les organitzacions que funcionen a aquest nivell, articulades en aquestes estratègies d’atenció.
La salut pública ha de desenvolupar estratègies que impliquin metges i infermeres de la família, capacitades per detectar símptomes i manifestacions de violència.
A més, s’han de desenvolupar estratègies a les comissions dels òrgans locals del Poder Popular per implementar accions de prevenció, atenció a víctimes i un esquema de mesures de protecció cap a les dones d’edat víctimes de qualsevol forma de maltractament.
Les llars de gent gran són espais segurs que garanteixen atenció i convivència, però han d’existir altres alternatives que garanteixin la protecció de les dones d’edat a casa.
La Defensoria ha de comptar amb els mitjans i les competències per garantir una adequada recepció, atenció i protecció a les dones adultes grans. L’acompanyament i el seguiment d’aquests casos de maltractament, encara que no constitueixin delicte, ha de ser un imperatiu institucional.
La violència contra les dones adultes grans ha de deixar de considerar-se de baixa intensitat o pròpia de l’espai privat, i esdevenir objecte de projecció en les estratègies de prevenció, amb polítiques de cura no necessàriament institucionals que influeixin les famílies responsables.
La Federació de Dones Cubanes ha de comptar amb mesures més eficaces per acompanyar i donar suport a les dones maltractades. No hi ha una llei d’adult més gran ni una llei de violència de gènere; aquesta mancança hauria d’estar a les projeccions, ja que genera un context institucional que no reconeix plenament els drets d’aquest grup.
És imprescindible qüestionar-los i combatre’n els prejudicis, promoure l’equitat de gènere. És urgent generar sistemes d’atenció i estratègies de prevenció enfocades precisament a les dones d’edat. És un assumpte urgent. El maltractament de les dones és un problema social i de salut que no pot esperar.
